Xavier Bertral, amb la seva càmera, al Pavelló Almeda. Foto: Basket Almeda
Xavier Bertral (Barcelona, 1970) és un fotògraf amb una mirada propera que intenta ser invisible a l’escena. “En un partit no vull molestar ningú perquè no soc especial per portar una càmera a la mà. La meva única obsessió és que les imatges expliquin una història”, descriu el retratista d’un Basket Almeda que el passat 26 de setembre, a Ripollet, va proclamar-se campió per primer cop de la Lliga Catalana LF2 contra el Bàsquet Femení Viladecans.
“No sabia si guanyaríem o no, però no vaig patir perquè l’equip va jugar molt bé. És un grup molt equilibrat i Carlota Díaz-Guerra, que acaba de pujar al sènior, va estar sensacional. És molt difícil d’aturar”, confessa el fotògraf, “cornellanenc d’adopció” des que va néixer la seva filla, l’Emma, cornellanenca.
Emma Bertral juga a l’infantil negre del Basket Almeda, però al pavelló el seu pare s’oblida del vincle que els uneix i se centra a captar emocions i jugades. L’entrevistat té una àmplia experiència com a fotoperiodista esportiu al diari Avui i a l’Agència EFE.
L’ADN
Quan l’equip ataca, Bertral fa fotos, i quan defensa, anima. “M’encanta la intensitat del Basket Almeda, que és el seu ADN, i m’emociona veure com lluita i ho viu la banqueta. És com si les 12 o 13 jugadores juguessin alhora”, confessa el retratista, vocal i responsable de comunicació de la junta del club. És també el cap de fotografia del diari ARA, on segueixen una premissa: “Les imatges han de tenir el mateix rigor que els textos, i això no sempre passa als mitjans”.
Malgrat que la feina no li permeti anar a tots els partits del primer equip, la temporada passada, que va ser sense públic per la pandèmia, va multiplicar-se com va poder. “Per part de l’equip percebia que les fotos eren més importants que mai perquè es visibilitzés el seu esforç”, confessa Bertral. “A vegades les jugadores que em coneixen més em miren i somriuen. Saben que al vespre els enviaré les fotos, que circularan pels grups de WhatsApp i les xarxes socials”, conclou, orgullós i emocionat, el retratista de la mirada propera.
