Jana Fernández entrenament

Jana Fernández en un entrenament. Foto: FC Barcelona

“Segurament estic vivint el pitjor moment de la meva carrera. Quan et trenques els encreuats, saps que necessitaràs canviar el xip i adaptar-te al context. En el meu cas, la situació és completament nova, perquè no havia mai tingut cap lesió, ni lleu ni greu. N’aprendré molt”, li confessa Jana Fernández (Sant Esteve Sesrovires, 2002) a Uri Sàbat al pòdcast Change (eat) Talks. La defensa, que destaca com a lateral i central esquerra i dreta, ho diu amb una mica de pena i molt d’optimisme. Sense perdre l’alegria que l’acompanya. Sap que dels moments més complicats també et pots endur ensenyances per a tota la vida.

En una conversa molt íntima i reflexiva, el periodista li pregunta com va digerir haver-se trencat el lligament encreuat del genoll dret. “Perdre’t entrenaments i partits és molt dur, sobretot si saps que segur que no participaràs en el tram final del curs i que hauràs de treballar de valent per tornar als terrenys de joc. També és perquè ets i et sents fora de la família que crees a l’equip. Soc molt extravertida i necessito estar amb gent”, desenvolupa la sesrovirenca, que es va lesionar el passat 12 de febrer, sis dies abans del seu 20è aniversari.

“Si entrenes la ment perquè sigui positiva, potser el genoll no et farà mal”, enraona

Fernández valora encara més que abans les amistats, els estudis o la família. “I, per descomptat, soc més conscient de la importància d’estar bé i de com això condiciona el teu físic. Si entrenes la ment perquè sigui positiva, potser el genoll no et farà mal. Si no estàs bé, començaràs a sentir dolor a la zona… Per practicar un esport necessites una bona preparació mental, que, si arribes a ser professional, encara ha de ser millor. Està clar que és un dels motors del teu rendiment”, enraona. Té molt clar que aquest període que porta fora dels terrenys de joc li està regalant i li regalarà “un aprenentatge brutal”.

Ha anat a veure a les seves companyes internacionals a l’Eurocopa d’Anglaterra i les ha animat des de la grada. El lloc des d’on intenta ajudar el seu equip. Veu el futbol com un esport col·lectiu on cada jugadora intenta donar “la seva millor versió” com sigui. I ella es deixa l’alè com a espectadora.

“Saps que a l’Alèxia Putellas la tindràs a prop per a qualsevol cosa que necessitis”, diu

Defensa que els nens i les nenes tinguin “les mateixes oportunitats” per fer el que vulguin i somiïn: “Un petit no pot tenir més dificultats per fer ballet ni una petita per triar el futbol. Qualsevol ha de ser lliure d’optar pel que desitgi”. I ella n’és un bon exemple. Al principi, la seva mare es va mostrar reticent que s’apuntés a futbol perquè era l’única nena, però, al final, ho va entendre.

La sesrovirenca recorda com és de vital l’anomenat entrenament invisible, que inclou aspectes com el descans o l’alimentació. “Hi afegiria també la salut mental. A l’elit has de cuidar i preocupar-te per molts detalls. Després, és clar, necessites sort i talent. No hi ha cap fórmula màgica”, reconeix Fernández, que idolatra Alèxia Putellas, la capitana del Barça i de la selecció espanyola, ara lesionada.

“Creure en el procés”

“L’Alèxia és un 10 com a persona i futbolista. Crec que transmet els valors fonamentals. És i ha estat la meva mentora a l’equip. Saps que la tindràs a prop per a qualsevol cosa que necessitis. És una capitana extraordinària que viu per al futbol”, la retrata Fernández, que té com un dels seus lemes “cal creure en el procés”. En el procés i en les lliçons que et regalen, sobretot, els mals moments.