Jaume Riera, president del CE Laietà, rebent la Copa de 1942. Foto: CEL
“Vaig començar a jugar a bàsquet per casualitat. Vivia al costat del CE Laietà i l’any 1940, quan ja havia acabat la guerra [civil] i va arribar l’estiu, mons pares ens van proposar anar a la piscina del club. Allà vaig veure per primer cop gent jugant a bàsquet i és on vaig començar a practicar-lo”, recorda Eduardo Kucharski (l’Hospitalet de Llobregat, 1925-Barcelona, 2014) a Historia del baloncesto en España, de Carlos Jiménez.
“Tot va ser molt ràpid”, reconeix. Perquè el curs 1941-1942 Kucharski ja estava disputant la Copa del Generalísimo i sent una peça clau en el primer equip d’un CE Laietà que es va plantar entre els quatre millors equips i va viatjar a Zaragoza amb molta il·lusió. A semifinals va superar per 28-29 un Real Mardrid farcit de jugadors veterans, com Emilio, Alonso i Pedro, que s’havien quedat sense equip després de la fallida del Rayo Club. “L’altre extrem érem nosaltres, un equip molt jove que suplíem a altres jugadors més experimentats que no guanyaven res i que ja estaven concentrats en altres coses”, continua. En l’altra semifinal, el Barça es va imposar per 30-19 a l’América BC.
La sorpresa
L’endemà, el 29 de juny de 1942, es jugaria la final de la Copa. “Els blaugrana eren els favorits. Tampoc és que fossin professionals, però alguna propineta rebrien segur i, el més interessant, podien anar gratis al futbol. […]. Ningú s’esperava que guanyéssim. Normal, aquell mateix any la majoria de jugadors havíem passat al primer equip o eren molt joves. Al Barça hi havia un home ja experimentat com Fernando Font, que havia estat a diverses finals i havia guanyat un campionat”, continua Kucharski.
“Va ser com un somni. El meu company Sebastián [Pérez] Navarrete va fer un gran partit. […]. Jo ja començava a ser director d’equip i vaig donar bones assistències. […]. Empatats a 28, després d’un estira-i-arronsa de cistelles, li va caure la pilota a les mans a Joan Areny, que només defensava i mai llençava. […] Estava molt lluny, gairebé a mig camp”, rescata.
“Pràcticament no quedava temps i tot indicava que aniríem a la pròrroga. Areny va ser valent i ho va provar. La pedrada va tocar el tauler i va entrar! Va ser la cistella decisiva. Imagineu-vos la festa de després! El primer any d’uns joves i… Patapam! Campions d’Espanya. En aquells moments era la màxima fita”, afegeix.
Quan l’equip cortsenc va tornar a Barcelona, va tenir una gran rebuda. A l’estació del passeig de Gràcia, les seves famílies i personal del club els van rebre amb els braços oberts i molta alegria. “A alguns ens van agafar a collibè. Inoblidable”, tanca Kucharski.
Des del passat 12 de desembre de 2021 el CE Laietà torna a tenir aquella Copa tan especial. Bé, més aviat una rèplica que li va entregar la Federación Española de Baloncesto al president, un Jaume Riera molt orgullós: “Recuperar aquest trofeu tan estimat, la Copa de 1942 [l’altre gran títol del club és una altra Copa, la de 1945], és el millor colofó a un any meravellós com el del nostre centenari”. Probablement, el trofeu original de la Copa guanyada per Kucharski, Emilio Galve o Joan Areny es va perdre en algun trasllat del domicili social de l’entitat
