Aina González després d’un entrenament. Foto: Juan Alejandro Henao G.
“Per molt que la teva família o les amistats confiïn en tu, si tu no ho fas, no podràs créixer. Sempre he confiat en mi i he assumit que hi ha dies millors i pitjors, i que dels dolents, quan no pots arribar al teu 100%, també se n’aprèn i realment són els que et fan millorar”, confessa la rider Aina González, del Moto Club Sant Andreu de la Barca, a The Chicken Line Podcast.
Campiona del Campionat d’Espanya de Descens l’any passat i subcampiona aquest, la santandreuenca se sent i es veu molt competitiva, i gaudeix l’adrenalina que li proporciona la modalitat downhill (DH), que consisteix a baixar la muntanya amb la bici en el menor temps possible. Li encanta la velocitat. Necessita reptes diaris.
González només pensa en el present i en el futur imminent. Mai repassa el seu brillant palmarès fins que algú no li recorda. “En aquell moment és quan veus i recordes tot el procés i la lluita que hi ha al darrere, i no té preu que els resultats premiïn el camí. La veritat és que estic molt contenta de la meva trajectòria i de veure que, a poc a poc, els meus objectius es van complint”, se sincera a Ràdio Sant Andreu.
Per González llevar-se ben d’hora per anar a entrenar-se és una inversió en ella mateixa, en la seva passió. En créixer com a persona i rider, i una manera d’apropar-se a la seva meta de poder viure de la competició. Un repte que depèn, entre altres aspectes, dels resultats, els patrocinadors i les xarxes socials. “Tracto d’informar el millor possible els meus seguidors i seguidores”, exposa.
Està contenta del creixement del ciclisme femení, de veure que cada cop hi ha més nenes petites que comencen. “Que m’agradaria que creixés més de pressa? Bé, a poc a poc… Amb calma i bona lletra… Celebro i visc el present i crec que el que vingui serà bo”, amplia.
Trnaquil·la i segura
Es considera una persona tranquil·la, molt segura i que necessita tenir les idees molt clares abans de la competició. “Si no és així, segur que les coses no sortiran com vull”, amplia. Abans de competir necessita escalfar amb la seva música, sempre cançons tranquil·les que la relaxin una mica i l’ajudin a concentrar-se millor i repassar mentalment el circuit. Després de la prova analitza els errors per intentar no tornar a repetir-los.
El seu gran referent
El seu gran referent és el seu germà, Adrià González, la persona, assegura, que millor la coneix. Qui sap millor que ningú quins són els seus punts forts i quins els dèbils. “Ell sap què puc fer i què no, i em regala molts consells i molta confiança. L’Adrià sempre ha estat molt millor que jo i va una mica més ràpid. És un any més gran”, reconeix. No s’oblida de l’esforç i la incondicionalitat dels seus pares, que sempre els van portar a totes les competicions i que han transmès uns valors sòlids i sans.
Calcula que la seva primera cursa va ser el seu primer any d’infantil, amb 12 anys. Un període en què ha après molta disciplina i a millorar en la gestió del temps i de les emocions. “Sempre dic que hi ha temps per a tot, per entrenar-te, per als estudis… Això sí, cal que ho facis bé. Si t’estàs entrenant, t’estàs entrenant i no pensant en un examen, i en un examen no pots rumiar sobre els entrenaments. A més, necessites a prop persones que et donin suport i t’entenguin, i a qui que els puguis expressar els teus sentiments”, enraona.
“Concentració” i “constància” són dues de les paraules que defineixen la seva actitud davant la vida. “M’encanta competir i veure com vaig creixent en el repte amb mi mateixa i amb el cronòmetre. A mi m’agrada molt relacionar-me i conèixer noves persones a qui els encanti el mateix que a mi. El pitjor són les caigudes”, valora González.
“M’encanta competir i veure com vaig creixent en el repte amb el cronòmetre”
Per un moment, la santandreuenca viatja als seus primers mundials absoluts. “És un canvi dur. Considero que no hi ha res més gran que un campionat del món. Et despertes i la realitat és veure els teus ídols! Si hi ets és perquè pots demostrar que et mereixes competir allà”, defensa la santandreuenca.
Una confessió
A Leogang (Àustria) va viure fa dos anys la seva primera Copa del Món. Reconeix que en aquell moment no va ser conscient de la importància de la competició: “Sentia que competia en una prova més. I ara, amb els temps, analitzo que vaig ser quarta i… Ostres, és una posició molt bona! [Riu]”. De fet, anava tercera, però un error en l’últim moment la va penalitzar. “Al descens estic sola i, si tinc errades, és culpa i responsabilitat meva. No hi ha cap excusa”, conclou, totalment convençuda, González.
