Galia Dvorak durant els Jocs Olímpics de Tòquio. Foto: RFETM
“Quan s’acaben els Jocs Olímpics et sents molt buida perquè passes d’estar en boca dels mitjans i de moltes persones a deixar d’interessar. L’eina per superar-ho és centrar-te a gaudir del dia a dia en el teu esport”, reflexiona la palista Galia Dvorak (Kiev, Ucraïna, 1988), a qui li costa menys tornar a la rutina del quasi silenci mediàtic perquè acumula quatre experiències olímpiques.
Té una veu amb tants matisos que seria una gran narradora de contes infantils i no se’n calla ni una: “Reacciono davant un article sexista o un comentari sense cap ni peus. Hi ha qui potser segueix esportistes que guanyen sempre i no és conscient del mèrit i treball que hi ha darrere de qui, per exemple, competeix en uns Jocs Olímpics o opta a ser-hi”.
Diumenge 26 de setembre viatjarà Cluj-Napoca (Romania), seu de l’Europeu per equips de tenis de taula, que comença el dia 28 i acaba el 3 d’octubre. Les rivals del grup A són Eslovàquia i una Alemanya “imparable a qui intentarem posar les coses molt difícils i guanyar-la”. Només passa una selecció… Dies després Dvorak començarà la seva segona lliga amb l’Olympiacos grec. Espera que no se suspengui com la primera. A finals de novembre li espera el Mundial de Houston.
Una nena obedient
Entre uns pares jugadors i una nena obedient el guió estava clar. Mai la van obligar a jugar, “però jo no volia decebre’ls… Vaig odiar aquest esport. A l’escola era la rareta del tenis de taula i al tenis de taula, igual, perquè era l’única de la meva edat que competia al meu nivell. No volia entrenar-me, sinó quedar-me a casa veient Bola de Drac i jugar”.
Dvorak només va enamorar-se del tenis de taula i es va sentir acompanyada quan va començar a competir com a internacional, va avançar amb l’anglès i, sobretot, amb la convivència amb esportistes d’arreu del món que vivien la seva mateixa situació.
És una ambaixadora de Mataró. Nascuda a Kiev, Galia Dvorak va aterrar a Granada amb dos anys i, amb 11, després de viure a Valladolid o Terrassa, va arribar a la capital del Maresme. “Suposo que els pares em van transmetre que aquí se sentien com a casa i no vaig trigar a pensar el mateix. També va influir que el CN Mataró, el club de la meva vida, ens posés les coses tan fàcils. Em sento molt mataronina. És un lloc còmode i tranquil per viure. Potser no tenim la platja més bonica del món, però és la nostra!”, reivindica la palista mataronina.
