Júlia Carrasco, col·locadora del CV Esplugues. Foto: Xavi Vegas
“A vegades em sento aclaparada perquè a la pista reps i processes molta informació. He acabat alguns partits més cansada mentalment que física, tan saturada que després no podia concentrar-me a estudiar”, reconeix Júlia Carrasco (Barcelona, 1999), jugadora del Club Voleibol Esplugues, durant l’únic moment de la conversa en què no desprèn una energia increïble.
Carrasco és col·locadora, qui decideix les jugades. El joc sempre passa per ella. I això, és clar, l’esgota i li encanta. El seu pare, en Pep, exjugador i gran expert en voleibol, ja li deia de ben petita, quan les jugadores no tenen posicions definides. “Júlia, de gran seràs col·locadora”, li repetia. I ella, sempre tan alegre, somreia. Ho fa ara recordant-ho: “La va encertar. Sempre he tingut un bon molt toc de dits i molt net. En definitiva, toc, control i precisió amb la pilota perquè, per exemple, no rodi i puguis dirigir-la molt millor”.
La visió en una col·locadora és innegociable: en dècimes de segon ha de saber on estan ubicades les seves companyes i les rivals. “Quan fa temps que jugues amb algú, ho notes moltíssim. Fins i tot podries col·locar-li la pilota amb els ulls tancats. En el voleibol, on són decisius detalls mil·limètrics, la química és vital”, enraona. A fora de la pista té una mirada igual d’àmplia o més. Molta empatia. Per això es va graduar en psicologia. Ha de decidir en quina especialitat farà carrera.
Temps d’adaptació
És la cinquena temporada de Carrasco al CV Esplugues, una entitat que “sempre ha apostat al màxim pel voleibol de base i ha donat prioritat a les jugadores de casa”. Setenes al grup B de la Superlliga femenina 2, necessiten un temps d’adaptació. “Som un equip amb molts canvis i, a poc a poc, ens anem coneixent millor dins i fora de la pista”, reconeix la barcelonina abans de la visita del diumenge 14 de novembre al CV Sant Cugat.
Serà un viatge curt, però molt intens per a Carrasco. Cada cop que trepitja el Pavelló Municipal de Valldoreix torna al passat, per un moment reviu els seus anys al club santcugatenc. “M’hi sento com a casa. Hi tinc amigues allà i jugar contra elles sempre em fa il·lusió. És un equip molt jove que acaba de pujar i està fent les coses molt bé. Déu n’hi do quin nivell tenen les noves generacions, eh…”, declara, admirada.
La col·locadora va començar, però, a l’Escola Orlandai, a tercer de Primària. Abans ja havia estat la millor fan de la seva germana Sandra, a qui anava a veure a tots els seus partits de vòlei. “L’animava moltíssim. Em sentia com si estigués en una pel·lícula. Però sempre hi havia un moment en què em cansava i me n’anava a fer tocs amb el meu pare”, confessa, divertida.
Des que Carrasco juga ja no es desconcentra. Sent una devoció absoluta per aquest esport. “Mai m’he perdut un entrenament per un examen. Adoro tant el vòlei que sempre ha estat una prioritat per a mi”, conclou, satisfeta.
