Ricky Rubio, durant un partit amb els Cavaliers. Foto: @rickyrubio9
“El genoll de Ricky Rubio ens ha dolgut molt. Tant que confirma la sensació que Ricky havia arribat a aquell punt en què la complicitat emocional que li uneix als aficionats era de tal caliu que el seu cos ja és propietat de tots, i quan el seu cos va dir prou, vam caure amb ell”, escrivia a El País l’exjugador Juanma Iturriaga, sempre brillant amb les seves columnes perquè cuida els detalls des de perspectives diferents.
El base dels Cleveland Cavaliers estarà un any sense jugar després d’aquella maleïda relliscada contra els Pelicans a finals de 2021. Veu en la ruptura del lligament anterior del seu genoll esquerre (ACL) una oportunitat de creixement en tots els sentits. El dol, creu, també pot ser inspirador.
Rubio arriba a la resta perquè s’exposa i tracta amb naturalitat les seves pors i els seus dubtes, les seves esperances i allò que el turmenta. Mostra i reivindica la vulnerabilitat, i es nota que s’ha treballat molt per dins, que el seu món i diàlegs interiors són rics. Que té molt presents les excuses per no fer-les servir.
Empatia i fets
El masnoví parla des de l’empatia, la mirada àmplia i, sobretot, els fets. Aparca els judicis i prejudicis i es concentra en l’observació i el respecte. En un temps en què les opinions extremes i sobre qualsevol persona o aspecte són la tendència, Rubio té clares les seves limitacions. O, per ser més precisos, els seus coneixements a partir del que sap i ha viscut. “Confio en els metges. Si pregunten de bàsquet, contestaré jo. Si pregunten de vacunes, els preguntaré a ells. Confiança en els professionals i en la humanitat, hi ha molt bona gent”, li va explicar a Juanjo Pallàs a La Vanguardia.
El seu discurs connecta amb qualsevol perquè no només domina el llenguatge i les paraules. Sobretot ho fa pel com, per com es deixa anar i assumeix i aprofita la responsabilitat i els focus que té clar com a figura pública. És una estrella molt generosa que es comporta amb la naturalitat de l’anònim. Necessita compartir el seu aprenentatge. Quan va començar a jugar, el bàsquet li semblava l’univers sencer. Amb el pas dels anys, va descobrir que hi havia molt més. Potser, sobretot, quan va perdre la Tona, la seva mare, amb qui es mantenia i es mantindrà lligat per sempre amb el cordó umbilical.
Rubio sent a prop la Tona, amb qui va patir molt des que li van diagnosticar càncer de pulmó. En una de les seves últimes converses, el fill li va prometre a la mare que faria el possible per ajudar la resta. La Fundació Ricky Rubio ajuda, a través dels esports, els nens i nenes i joves sense recursos o amb capacitats diferents, i promou la sensibilització del càncer de pulmó a través de campanyes digitals, dona suport als projectes d’investigació que permetin un diagnòstic precoç o per millorar l’entorn clínic de pacients i familiars…
Només algú que s’ha treballat tant per dins pot fer tantes coses fora. Ricky Rubio té un món interior infinit.
