El llegat d’Olga Ruano

“No sé si a la meva filla li agradarà que t’ho expliqui… A l’Olga de petita tot li feia vergonya: era molt tímida, silenciosa i insegura, i plorava sovint. Fins que amb 4 o 5 anys va començar a canviar i a convertir-se en la persona sociable, segura i trempada que és ara”, m’explica, divertida, Isabel Oriola, a la grada del Poliesportiu Municipal Eusebi Millan, de Mataró.

La filla, Olga Ruano (Barcelona, 1988), ens observa des de la pista i somriu. “De què deuen estar rient aquest parell? Bé, ja ho llegiré al reportatge”, pensa la pivot gracienca i continua l’escalfament a ritme de “Freed from desire”, de Gala Rizzato. Està a punt de viure el seu últim partit com a jugadora, amb la samarreta del CB Boet Maresme Mataró i contra un rival majúscul com el Fundación Navarra Baloncesto Ardoi, ara ja nou equip de Lliga Femenina. A les 18.15 hores del passat 6 d’abril Ruano li guanya el seu darrer salt inicial a Julieta Mungo, a qui hores més tard li faran un encàrrec “exprés”: un dibuix de l’Olga inspirat en una fotografia de Luis Javier Benito, LuisJa. A la gracienca li va encantar el regal de les seves companyes. Mungo és tota una artista.

“Només espero que no me la lesionin… Un segon, que pot encistellar… Noooo!”, es lamenta la Isabel, amb una veu i una pausa gairebé idèntiques a les de la seva primogènita. Riuen igual i tenen una cara molt semblant. “No trobo que físicament ens assemblem tant… Això sí, totes dues som molt altes, jo faig 1,87 metres i ella, 1,90”, comenta la mare.

Ruano potser no hauria jugat mai a bàsquet sense la intervenció de Guayarmina Peña, una excompanya de classe que no va parar fins que no li va donar el seu telèfon per passar-li al seu entrenador, Marc Guillén. El tècnic va anar a buscar a l’Olga al col·legi i la va convèncer per fer un entrenament al Bàsquet Femení Sant Adrià.

“De petita a l’Olga tot li feia vergonya: era molt tímida, silenciosa i insegura”, diu la mare

“No m’agradava el bàsquet ni que la gent m’insistís que hi jugués, cosa que passava sovint. Mai havia botat una pilota i em va agradar. Vaig començar amb 16 anys i ara em retiro pel camí als 36. Són quasi 20 temporades i 17 han estat increïbles”, m’explica després Ruano. L’endemà anunciarà públicament la seva retirada a les xarxes socials.

En el seu comiat anota dos punts —de tir lliure—, falla els seus quatre llançaments de dos, agafa vuit rebots —quatre d’ofensius i quatre de defensius— i acaba amb cinc de valoració en 24m 55s, en la derrota per 41-62.

“El sospir de després del xiulet final significa que avui tanco una etapa i és bonic fer-ho. Això sí, l’últim mes i mig, amb —només— vuit jugadores del primer equip, el descens de categoria i l’exigència de la Lliga Femenina Challenge, ha sigut dur i feixuc”, enraona l’Olga, a qui li hauria agradat acomiadar-se en un context més amable. “Crec que hem donat la cara a tots els partits i ho hem fet el millor que hem pogut”, defensa aquesta graduada en Biologia per la UB i amb màster en professorat.

“Admiro la seva fortalesa i manera de ser, perquè sol tenir les coses molt clares en el bàsquet, la feina o la vida. A casa no ens vam arribar a assabentar que va ser adolescent. És exemplar”, la retrata la mare. Ruano no demana gaires consells, té un caràcter fort i s’exigeix molt. Va ser una excel·lent estudiant i ara és una gran professora que connecta molt amb els adolescents i que entén cada dia, projecte i classe com a una nova aventura.

Alguns dels seus alumnes de l’Escola Maristes Valldemia de Mataró l’han vingut a veure i l’aplaudeixen. “Encara no es creuen que em retiri. ‘Per què ho deixes? Si viatges molt!’, em van comentar”, recorda, tranquil·la, la pivot, que també ha jugat al Bàsquet Femení Sant Adrià, UB Barça, UE Mataró, Uni Girona, Joventut Club Badalona i Lima Horta Bàsquet.

Nena i monitora de Cau

Organitzada i disciplinada, no s’estressa gaire, per molt que faci un munt de coses i tingui moltes inquietuds, com el crossfit. “De tant en tant, el cos m’exigeix més descans i he de dormir 11 hores… Gaudeixo de la meva gent i de les coses que m’apassionen i em fan feliç, i gestiono força bé sola els moments difícils. M’enfonso poc. Tinc clar que de tot se surt”, confessa Ruano, que va ser nena i monitora al cau AE Champagnat, que pertany als Maristes la Immaculada, el centre de l’Eixample barcelonès on va estudiar fins a segon de Batxillerat. Allà també va fer natació artística, però “res seriós perquè no estàvem federades”.

“Ara mateix gairebé sento que som a León, és el 23 d’abril de 2017, acabem de guanyar el Club Baloncesto Alcobendas i aixequem juntes la copa perquè hem pujat a Lliga Femenina amb el Bàsquet Femení Sant Adrià. L’Olgui va ser la primera persona a qui vaig abraçar i m’emociono perquè aquell és el meu millor moment en una pista de bàsquet i haver-lo pogut compartir amb ella és indescriptible”, confessa, entre llàgrimes, Cristina Hurtado, ara entrenadora ajudant del CB Boet Maresme Mataró.

“Li estic molt agraïda al bàsquet per haver-me creuat amb una gran companya i una amiga immensa per sempre. Ha estat una pivot referent a Catalunya en els últims anys i espero que la gent l’hagi valorat i la valori com es mereix”, afegeix Hurtado.

“Espero que la gent l’hagi valorat i la valori com es mereix”, desitja Cristina Hurtado

“No sé si entre les noves generacions de jugadores n’apareixerà una amb la seva alçada, caràcter, ganes de guanyar i joc. Com a persona l’Olgui és dura, dolça i té mala llet. Ho té tot! És igual de bona que de tossuda. Quan creu i lluita per una cosa, la major part de les vegades l’acaba assolint”, intervé Blanca Garcia, base del conjunt mataroní i amb qui també va coincidir a Sant Adrià.

Enric Cervera sempre podrà dir que ha estat l’últim entrenador de Ruano, a qui també va dirigir al club adrianenc. “Si tanco els ulls, la torno a veure al Pavelló Ricart fent moltes hores de tècnica individual. L’Olga és esforç rere esforç, companyonia, sinceritat i compromís. Sempre m’ha fascinat el seu camí, perquè va començar a jugar a bàsquet molt tard i va saber potenciar les seves virtuts fins a competir a Lliga Femenina”, s’obre l’entrenador del CB Boet Maresme Mataró.

Ser “un referent positiu”

Només en competicions FEB (Lliga Femenina, Lliga Femenina Challenge, Lliga Femenina 2 i Copa de la Reina), Ruano ha jugat 323 partits, amb 2.443 punts, 1.492 rebots i 2.428 de valoració. “He arribat on he arribat, que tampoc és molt amunt, perquè he gaudit molt de les companyes, els entrenadors i l’esport, i és un missatge que transmeto a les petites”, comparteix la gracienca, que sempre ha intentat lluitar contra les injustícies, ajudar i ser “un referent positiu”.

“L’Olga detecta de pressa quan no estàs bé, es preocupa per tu i prioritza les necessitats de la resta a les seves. A mi m’ha ajudat molt dins i fora de la pista. M’ho he passat genial jugant amb ella perquè ens hem complementat molt”, intervé Mireia Vila, jugadora del conjunt mataroní i una altra de les artífexs de l’ascens del Bàsquet Femení Sant Adrià a Lliga Femenina de fa set anys.

“Soc tot cor i ho he donat tot, i m’acomiado del bàsquet amb encerts i errors, bons i mals moments, en pau amb mi mateixa, tranquil·la i orgullosa. Tanco una carrera superpositiva i plena d’aprenentatges i experiències. Dic adeu amb amigues i records, i no hi ha res més bonic que això”, resumeix Ruano.

Convido a asseure en un sofà que hi ha a la pista a mare i filla, i la Isabel, espontània, busca al mòbil una imatge de l’Olga de petita. “Toni, la càmera… No cal que surti la foto de quan era un marrec al reportatge, eh. A casa sempre em diuen que no parlava i que vaig fer un canvi. Jo crec que ara xerro molt i soc simpàtica, no?”, intervé, divertida, la filla. La nena s’ha fet gran i al bàsquet deixa un llegat humà i esportiu difícil de quantificar.