Carlota Cobo, capitana del CFS Eixample. Foto: Daniela Salvat
El seu cavall es deia Chocolate, xocolata en anglès. “Compartíem molts moments i érem amics. El nostre vincle anava més enllà dels concursos de salts on competíem. El rentava i el cuidava, i ell m’ajudava a desconnectar de tot”, recorda, emocionada, Carlota Cobo (Barcelona, 1989), capitana del CFS Eixample.
Quan Chocolate va morir, Cobo va deixar l’hípica. “Em va afectar molt. El trobava i el trobo a faltar. Sense ell no tenia les ganes ni la motivació per continuar”, reconeix. Amb 16 anys va començar la seva carrera al futbol sala, que sempre li havia encantat.
Autocrítica, inesgotable i líder, la barcelonina sempre ha necessitat preguntar molt i fer-se mil preguntes, i li encanta formar. Per això és professora. “El gran responsable de l’èxit del CFS Eixample és el Cinto Garcia, un autèntic llibre obert en tots els sentits. La nostra entrenadora, Tati Torres, té una gran lectura dels partits i els planifica molt bé, igual que els entrenaments”, destaca l’entrevistada, que potser va néixer capitana. Un paper per al qual, segons Cobo, cal tenir “empatia i caràcter” dins i fora de la pista.
Convivència i identitat
Se sent “molt afortunada” perquè l’equip creu en els seus missatges. Es deixa l’ànima perquè el grup estigui bé i sobretot ajuda les més joves. Totes saben que la tindran per al que els faci falta. Amb vuit fitxatges i un cos tècnic nou, el CFS Eixample necessita temps de convivència i competició per “construir la seva identitat”. El grup és molt generós i té “un potencial increïble”. “Hem crescut molt des que va començar la temporada”, assegura després de la victòria contra el quart classificat, el FSF César Augusta (4-2), i la derrota per 5-3 contra el CN Caldes, el segon.
“Les més joves han de pensar que aquest és un projecte de present i, sobretot, de futur, i que, amb el temps, tindran més minuts i importància”, exposa Cobo. “Sempre som una pinya. No hi ha grupets”, celebra.
“Hem de ser més fortes mentalment. Un gol en contra no ens pot colpejar tant”, afegeix. Un dèficit que hauran de corregir el pròxim diumenge 23 de gener, quan rebran el FS Sabadell, un equip “força intens que ens pot fer patir molt si no estem concentrades i ens guanyen l’esquena”. “Intentarem desenvolupar el nostre joc i tenir la pilota. Aquest any, però, no hi ha cap partit senzill i a pretemporada ho vam passar malament contra elles”, completa.
Malgrat que se senti plena al primer equip i entrenant el juvenil masculí, “en principi” la pròxima temporada es retirarà. Nota que necessita tenir temps lliure i caps de setmana per viatjar i compartir més moments amb la família i les amistats. “Si pugem a Primera Divisió, potser jugaria un any més. O potser no. Crec que he de gaudir d’altres coses com amb el futbol sala i fer un pas enrere. El relleu està assegurat amb les joves de la casa, també les del sènior B. Són molt bones”, tanca, orgullosa.
