Carlos Segura, amb el bombo. Foto: Toni Ruiz
“A vegades em sento una mica Superman, sobretot quan, de sobte, l’equip remunta un partit molt difícil. No sé si tindrà alguna cosa a veure amb el bombo o no, però jo continuo tocant-lo sense descans”, confessa Carlos Segura (Madrid, 2002), un aficionat singular del CB Roser.
Deu ser increïble començar a aplaudir o cantar i que la resta del públic et segueixi. Contagiar i compartir aquesta energia. A l’entrevistat se li posa la pell de gallina especialment si el públic s’anima i anima en moments molt complicats, “quan els jugadors i jugadores necessiten més el nostre suport”.
“La grada és el sisè jugador: empeny a fer cistelles o a defensar millor. Quan l’equip s’aixeca o els i les protagonistes ens demanen que cridem més, et sents útil i dins del matx”, enraona, agraït, Segura, que també és aler pivot i pivot del sots 21 vermell i segon entrenador del júnior masculí especial. Fa de tot pel seu club.
És un madrileny que va arribar a Catalunya amb sis anys i que se sent eixamplenc d’adopció i cor. Segura i el seu grup d’amistats van donar-li una segona vida a un bombo oblidat amb el material de les pistes de sota el Pont de la Marina. Feia anys que ningú el feia servir. Va ser ell qui el va començar a tocar i és qui el treu i se’n cuida. Qui l’arregla. “El compartim. És de tots i totes. Saps? Potser et sembla estrany tenir-li molta estima a un objecte, però el bombo és important per a mi perquè m’ha regalat molt bons moments amb el grup d’amistats i el CB Roser. Aquest club és, literalment, família”, afegeix.
Amb bromes i respecte
“Animem des del respecte pels i per les esportistes i pel cos arbitral, tot i que està clar que ens podem empipar després d’una decisió arbitral que no veiem encertada”, enraona Segura. “Intentem no traspassar ni anar més enllà de la broma. Si amb un comentari podem desconcentrar un o una rival i que pensi ‘ostres, m’han fet riure i he marxat del partit un moment’, haurem aconseguit part del nostre propòsit, ajudar l’equip”, exposa. Li encanta la rivalitat sana i enginyosa: “Si ens dediquen les cistelles, ja estan entrant en el nostre joc, i potser sí que els farem algun comentari si fallen la següent acció”.
El bàsquet, sigui a la pista, a la grada, al bar o a casa, ocupa un espai privilegiat en la seva vida. El fa desconnectar dels problemes i és el vincle amb moltes persones del seu entorn. A vegades els caps de setmana de l’eixamplenc són absolutament basquetbolístics. “Ma mare, la Rocío, moltes vegades em diu: ‘Però si no has parat per casa ni un moment”, confessa aquest jugador, entrenador i aficionat tan vitalista, apassionat i sociable. Un líder natural que cuida i fa sentir bé la seva gent.
Quan les amistats no estan disponibles, Segura va a veure partits del seu club sol. De seguida s’apropa al grup de familiars o comença a parlar amb altres persones. “Aquí tothom et sona, com a mínim, de vista, i gaudir un matx acompanyat sempre és molt millor”, explica.
Queda pendent saber com va descobrir el conjunt eixamplenc. “Doncs va ser quan vaig deixar el futbol perquè no m’havia acabat de fer el pes. A l’Escola Mireia, el meu gran amic Pau Capdevila em va convidar a anar a fer una prova al seu club, el CB Roser, per veure si m’agrada el bàsquet. Diria que m’ha acabat agradant una mica, eh”, conclou, divertit.
