La molletana Alèxia Putellas, capitana del Barça, signant autògrafs a l’afició. Foto: FC Barcelona
Hi va haver una època en què, a penúltima o última hora de la tarda, feia voltes a la pista d’atletisme del Complex Esportiu Municipal l’Hospitalet Nord. Al centre, en una gespa irregular, s’hi entrenava el primer equip femení del Barça, que a vegades va arribar a compartir espai amb llançadors de javelina. No era estrany que alguna pilota arribés on jo estava corrent: n’hi vaig passar moltes al cos tècnic i a futbolistes com Melanie Serrano, a qui temps enrere havia vist debutar a l’elit amb 14 anys des de la tribuna de premsa del ja desaparegut Miniestadi. Aquell 15 de setembre de 2004 també es va estrenar amb les grans Marta Torrejón, però amb les de l’altre equip, l’RCD Espanyol. Curiosament, totes dues van jugar amb el número 3.
El meu primer partit de futbol femení com a periodista esportiu havia estat un 4-4 espectacular i vaig escriure una crònica farcida de detalls. “Home, creus que cal ser tan precís? A aquestes jugadores les coneixen a casa seva…”, va replicar el meu cap, que no entenia per què l’aprenent volia visibilitzar més allò sobre què gairebé no s’informava. Quatre mesos després, amb l’arribada al Barça de la mediàtica Maribel Domínguez, Marigol, l’home va canviar la seva postura.
Aquell curs 2004-2005 hi havia 3.008 futbolistes federades a Catalunya. Ara en són 14.913, un 371,84% més, segons l’última xifra publicada pel Consell Català de l’Esport i que correspon a l’any 2022. El futbol practicat per dones té cada cop més suport de l’afició i de les marques, i força més (encara no prou) dels mitjans. Les samarretes ja es poden comprar i no sorprèn veure’n alguna en qualsevol lloc ni que un nen o una nena celebrin un gol al parc amb un “Alèèèèxia!” ben fort.
Referent mundial
Alèxia Putellas (Mollet del Vallès, 1994) és una icona del canvi, una referent mundial amb dues Pilotes d’Or (un premi creat el 1956 que no es va concedir a les futbolistes fins el 2018), doble guanyadora del The Best (s’atorga des del 2016 i sempre ha premiat homes i dones), campiona de l’últim Mundial, a Austràlia i Nova Zelanda (la primera edició va ser el 1991, 61 anys després de l’estrena masculina) i bicampiona de la Champions, una competició que les futbolistes juguen des del 2001.
Quan la molletana tenia 20 anys va ser entrevistada a El País per Fonsi Loaiza. Era una de les seves primeres converses llargues amb un mitjà i no ho va semblar. En rescato un parell de reflexions: “Cada cop hi ha més noies que practiquen el futbol i que creixen amb ell. Però encara som una societat tancada. Les dones ens hem d’esforçar molt més que els homes”; “només podem continuar guanyant títols i esperar que algun dia la societat s’adoni del que valem. Confio a fer-nos valer pels nostres mèrits i no pel nostre físic”. Putellas és un gran altaveu esportiu i vital, per quines coses diu i com les diu.
La molletana ha guanyat set de les vuit Lligues que té el Barça. La seva primera, i segona per a l’entitat, la va aixecar el 5 de maig de 2013 a San Mamés, després d’una victòria per 1-2 amb gols de Melanie Serrano i Kenti Robles, i davant 26.000 espectadors. Mai s’havia reunit tanta gent en un partit de la Lliga femenina a l’Estat, i Xavi Llorens, l’entrenador en aquell moment, no podia ser més clar al diari Ara: “Esperem que guanyar dues Lligues seguides engresqui l’afició, encara que només siguin cinquanta o cent seguidors més. A Barcelona costa enganxar la gent al futbol femení. És envejable com l’Athletic Club omple San Mamés”.
Manuel Tomás destaca a Barça femení. Història des dels orígens fins al triplet (Editorial Base) que l’assistència a Sant Joan Despí aquella temporada va ser d’unes dues-centes persones per matx. Ara l’equip juga a l’Estadi Johan Cruyff, amb una capacitat per a 6.000 espectadors, i quan li han obert les portes del Camp Nou ha batut dos cops el rècord mundial d’assistència a un partit femení, amb les 91.648 persones que el 22 d’abril de 2022 van veure en directe l’anada de les semifinals de Champions contra el Wolfsburg com a xifra més màgica. També cal celebrar que s’hagi normalitzat la publicació de llibres sobre les futbolistes, un camí que van obrir David Menayo amb Vero Boquete: la princesa del deporte rey i una editorial, Ediciones Cydonia, que va estar a l’altura de les circumstàncies.
El pròxim 9 de juny es compliran 110 anys del primer partit documentat de futbol practicat per dones a l’Estat. Les protagonistes van ser les jugadores de l’Spanish Girl’s Club, que es van dividir en dos equips: Giralda i Montserrat (1-1). El matx es va disputar a l’estadi de l’RCD Espanyol i la recaptació va ser en benefici de la Federación Femenina contra la Tuberculosis. Poc després, un redactor anònim de l’aleshores setmanari El Mundo Deportivo en va escriure una crònica cavernícola titulada Las niñas futbolítiscas: “Esta primera actuación de la mujer en el viril fútbol, no nos satisfizo, no sólo por su poco aspecto sportivo, sino que también porque a las descendientes de la madre Eva, les obliga a adoptar tan poco adecuadas como inestéticas posiciones, que eliminan la gracia femenil”. Encara hi ha gent a qui el comentari li semblaria oportú.
Queda molt camí per recórrer. El Barça es va arribar a entrenar entre javelines fins al curs 2009-2010, i ara, fruit de la inversió i la confiança en cada detall i amb l’esforç i el talent humà, és potser el millor equip del món.
