Òscar Dalmau: “Barcelona encara manté l’esperit dels barris”

Òscar Dalmau i Alcaine (Barcelona, 1974) és un dels grans comunicadors del país i juntament amb Òscar Andreu han fet de ‘La competència’ (RAC1) un dels espais d’humor més escoltats. Dalmau explica en aquesta entrevista, entre altres coses, com recorda la seva infantesa i joventut al barri barceloní de la Bordeta.

Nascut a Sants, però resident a les Corts.
[Somriu] Així és. Ara bé, em considero de la Bordeta, una part força oblidada de Sants, perquè fa frontera amb la Gran Via i La Campana.

Què recordes dels teus anys d’infantesa i joventut a la Bordeta?
Recordo les festes majors al carrer, jugar a bàsquet al Sant Medir, veia el camp des de casa dels meus pares. Vaig estudiar als Maristes de Sants fins a EGB i vaig fer BUP i COU a l’institut Joan Coromines, a tocar de la plaça d’Espanya.

Acostumes a anar-hi?
Sí, hi tinc els pares vivint i hi vaig sovint. M’agradava molt la plaça de la Farga, era un lloc bastant de poble, però ha perdut una mica d’encant.

Creus que Barcelona manté l’esperit dels barris?
Sí, encara es manté. Fa poc ens va deixar Núria Feliu, un exemple de l’esperit santsenc, ella deia “De Sants al món”. Hi ha gent gran del barri que diu que quan baixen al centre van a Barcelona. Això fa molta gràcia, però entens que abans era tota una excursió arribar-hi.

Fa unes setmanes has reaparegut a televisió explicant contes populars infantils i juvenils en català. La nostra llengua l’hem de continuar protegint?
Sí, i especialment en les franges infantils. Tinc criatures i costa trobar contingut ben fet en català a les xarxes, hi ha molt poca cosa, i afortunadament en el meu cas, la televisió pública hi té molt a dir i molt a fer, molt camp per córrer. La llengua catalana està en franca minoria pel que fa als continguts per a infants, de tota l’oferta, el 95% és en castellà, i això fa que la llengua del joc sigui el castellà.

Actualment, que hi ha tanta diversitat de formats, què simbolitza un format clàssic com aquest?
Al SX3 ho tenien claríssim, i és que volien recuperar aquest format de cinc minuts com a màxim i que és com el conte per als nens abans d’anar a dormir. Jo, de fet, col·lecciono contes infantils dels anys cinquanta i seixanta i a casa hi ha veritables peces de museu que només toco jo, i m’ha estat fàcil fer Els contes de la pinya, perquè quan els explico a casa als nens els agrada.

“A Sants hi ha gent gran del barri que diu que quan baixen al centre van a Barcelona”

Com pot competir la Corpo davant l’oferta que plantegen la resta de plataformes?
Té una arma molt poderosa, que és l’app del Super 3 i l’X3, que fa que els nens puguin veure aquests productes dins d’un entorn molt segur, i això deixa tranquils els pares.

Fa 40 anys va néixer TV3, ara s’està presentant la refundació de la Corpo. Veus encertat el canvi de nomenclatura per 3cat?
No n’estic gaire al cas, de com ha anat i dels àmbits en què s’utilitzarà, però penso que serà molt difícil que la gent deixi de dir-hi TV3 i Catalunya Ràdio a la televisió i a la ràdio. No sé ben bé la filosofia que hi ha al darrere i el reconegut que volen donar a la nova marca.

Des de La nit dels Òscars (que va acabar el 2019) que no presentaves un programa de televisió. Quan tornaràs a TV3?
Ara he tornat al SX3, però no ho sé [riu]. La televisió és un apèndix més de la meva feina com a comunicador audiovisual, però jo em considero un pencaire de la ràdio, des que vaig acabar la carrera vaig començar El Matí de Catalunya Ràdio, amb Antoni Bassas, i allà vaig començar a guanyar-me les primeres garrofes. Des d’aleshores no he deixat de fer ràdio, sobretot ràdio diària.

Anem a la ràdio. La competència és un programa líder des del primer dia, superant el repte de rellevar Toni Soler.
Vam tenir sort, perquè feia dos o tres anys que ja col·laboràvem amb el Minoria absoluta. Un any abans ja havíem sentit que plegarien, però mai ens pensàvem que ens oferirien rellevar-los. De fet, nosaltres vam dir dos cops que no al director d’aleshores, Eugeni Sallent, perquè treballàvem molt còmodament escrivint guions des de casa i crèiem que tornar a la ràdio diària seria molt esclau.

Què us va convèncer?
Al final ens vam mirar i vam recordar quan érem companys de carrera i dèiem que algun dia tindríem un programa propi. És un pèl frustrant, perquè quan treballes de guionista i veus un acudit potser no li agrada a aquell per a qui treballes. Pensàvem a fer un programa on poguéssim fer els nostres acudits sense passar un filtre i vam acabar dient-hi que sí.

La competència va arrelar molt de pressa.
A partir del segon EGM, vam començar a superar l’audiència del Minoria absoluta i vam continuar liderant la franja del migdia.

Què fa especial el programa?
Un dels èxits és tenir públic en directe, hem anat construint el programa i jugant amb els personatges depenent de la reacció del públic, de fet hi ha personatges que han nascut i han desaparegut en funció de la reacció de la gent. A més, el fet que els personatges que fem siguin gent de carrer, ens permeten tocar qualsevol notícia des de qualsevol àmbit. I és un programa basat en fets reals i fa 14 temporades que parlem de l’actualitat.

Els dos Òscars sou l’ànima.
Això venia de fàbrica, perquè a la carrera ens vam conèixer, però no va ser fins a l’últim any, amb el treball final, quan ens vam quedar penjats i ens vam unir per fer-lo. Vam fer un documental sobre nens llop a Galícia, i aquella bogeria va derivar en un altre projecte i vam veure que ens compenetràvem molt bé, no havíem treballat mai un guió junts, però respectàvem molt les idees de l’altre. Així, vam saber que podríem treballar molt bé junts i la compenetració ha seguit fins ara.

“M’agradava molt la plaça de la Farga, però ha perdut una mica d’encant”

Creus que treballar amb amics és un avantatge?
Per a nosaltres, sí. Durant aquests anys han anat passant amics, ens agrada. Des de Guillem Dols, Tomàs Fuentes, Manel Vidal i Natza Farré, fins a la darrera, Noelia Karanedzi. En el guió hem tingut gent molt professional i en qui hi confiem al 100%.

La temporada vinent La competència farà 15 temporades, una xifra que es diu aviat. Heu tingut la temptació de deixar-ho alguna vegada?
No, perquè s’han de pagar hipoteques i hi ha criatures amb escoles i roba i vacances per pagar [riu]. A diferència de fer televisió, la ràdio és, de moment, una assegurança de vida.

Per què?
De vegades, a la televisió no depens tant de la feina que tu fas, per molt bé que la facis, si a l’altre canal fan un partit de futbol o una pel·lícula molt seguida, no et veu ningú i es carreguen el programa.

Hi ha prevista alguna activitat especial per aquests quinze anys del programa?
Voldríem recuperar una cosa que fèiem a la primera temporada, quan vam fer un especial des d’un teatre: fent ràdio com es feia abans, i ens agradaria repetir-ho, seria bonic.