Neus Ballús

Foto: Pau Cortina/ACN

És originària del Vallès, però la coneixen a tot el món. La directora Neus Ballús és una de les cineastes més originals i interessants de casa nostra. La seva mirada recull de forma radical –gairebé mai utilitza actors professionals– la realitat de la perifèria. Els seus relats s’allunyen del cinema convencional i ens parlen de la diversitat, la classe o la vellesa. Malgrat tot això, i acostumats com estem a minimitzar els èxits propis i a engrandir els aliens, aquí no li hem donat la importància que Ballús es mereix i que a altres indrets ja li donen. Tenir un cinema com el seu és una sort i, encara que pugui semblar exagerat, un honor.

Vas viure la infància i la joventut a Mollet. Com definiries la ciutat?
Sempre ha estat una ciutat industrial. És molt difícil defensar la seva bellesa. L’has d’estimar pel seu paisatge humà. És una ciutat molt poble, on abans hi havia un vincle molt fort entre la gent i tothom sabia qui eren els altres.

Com era Neus Ballús en la seva infància?
En realitat jo vivia a Sant Fost, però la meva mare tenia la Merceria Rosa de Montserrat a Mollet, jo anava a l’escola a Mollet i els meus avis vivien allà. Soc filla d’aquesta distopia que és viure en un lloc on no hi ha ni un bar i on necessites el cotxe per moure’t. De totes maneres, per als infants era una mena de paradís, perquè teníem molta llibertat. Recordo anar al bosc a fer cabanes. Podies estar perduda tota la tarda i reaparèixer per sopar. Anàvem amb una colla i ens protegíem entre nosaltres de la colla del carrer de dalt. Te la foties mil vegades, moltes hòsties, però aprenies a créixer.

Com veus avui Mollet i Sant Fost?
A Sant Fost ja no hi ha aquesta convivència al carrer amb els veïns. De trobar-se al vespre, als estius… Hi ha menys vincle i relació. Amb els nens hi ha com por. Mollet ha tingut un gran creixement, una transformació ràpida i continuada. S’obren negocis, se’n tanquen… Hi ha una agitació que no havia percebut. A més, abans hi havia un moviment contracultural. El Vallès sempre ha estat una zona amb poca oferta cultural, fora de les festes majors, i els joves ens havíem de muntar la nostra pròpia vida. El grup de teatre que vam tirar endavant era una organització molt sofisticada. Vint persones dels setze fins als vint-i-tants anys fent espectacles que movien la gent de la ciutat. Tinc la sensació que aquest espai ja no hi és.

Va ser al teatre on vas descobrir que volies fer pel·lícules?
D’entrada vaig descobrir que no volia ser actriu [riu]. Sempre m’han interessat les arts, però jo no era especialment teatrera. El que era interessant d’allò era formar part de processos de creació col·lectiva amb els col·legues. La idea de ser un equip l’he recuperat per al cinema. Veig que vull ser cineasta sent-ho. Quan estic estudiant audiovisuals tinc ganes d’aprendre un altre llenguatge, i amb el cinema descobreixo la meva veu. No era algú que hagués somiat ser cineasta perquè vinc d’un entorn en què no era possible. No m’atrevia a desitjar-ho.

Quan dius entorn vols dir la teva família?
La procedència familiar. Els meus avis, que van muntar la botiga, van venir de l’Aragó. Van vendre totes les seves pertinences i van arribar a Mollet amb dues nenes petites que van poder estudiar molt poc. La meva mare va tenir inquietuds artístiques, però no les va poder desenvolupar perquè s’havia de fer càrrec del negoci familiar. És el que significa migrar. Jo vinc d’això. Soc la primera dona de la família que té estudis universitaris. Fer cultura és de privilegiats, i jo he estat la primera privilegiada de la meva família.

“M’agrada molt guanyar premis, però jo faig les pel·lícules per a la gent del Vallès”

Quina influència ha tingut la teva realitat familiar en el teu cinema?
Els meus avis venien de família pagesa. El meu avi va crear una empresa d’embalats. Hi ha dues coses molt importants que m’han afectat. A l’empresa hi havia uns treballadors de Gàmbia. Van ser les primeres persones negres que vaig conèixer. Els meus avis anaven, per exemple, als partits dels fills d’aquests treballadors en una època en què la idea de diversitat cultural no existia. Aquesta forma de convivència entre cultures surt en el meu cinema. D’altra banda, el meu avi als 82 anys s’atrevia a fer coses per primera vegada, com comprar-se una càmera de vídeo i filmar la seva vida. Hi ha una cosa de la tenacitat d’aquesta generació que jo he heretat. Perquè per fer pel·lícules cal ser tenaç…

A La plaga era Gallecs i a Sis dies corrents la perifèria de Barcelona. Què t’atrau d’aquests indrets?
Justament la idea de sortir de la centralitat. Se’ns diu que hem nascut a la perifèria, però què vol dir això? Se’t defineix en relació amb una altra cosa. Tu no ets el centre de la ciutat. Així és com se’ns veu a l’extraradi o a l’àrea metropolitana. A les meves pel·lícules m’he esforçat a definir què és la perifèria en si mateixa. Com és? És cert que en molts sentits l’extraradi és el que expulsa la ciutat o no hi cap. La classe treballadora, la gent amb menys recursos, activitats com l’agricultura, la indústria, la prostitució… Aquesta idea dels personatges expulsats del centre arrela molt a La plaga. A més de ser personatges expulsats, tenen una fortalesa extraordinària i això és el que els defineix.

Creus que el cinema oblida aquests espais perifèrics?
El cinema és el que el cineasta vol fer. Depèn de la teva relació amb el territori i de quin univers vols mostrar. Trobo que és la meva obligació retratar espais que ningú altre retratarà si no ho faig jo. Si tots els cineastes són barcelonins, venen de famílies d’intel·lectuals i han estudiat en escoles privades, el relat passarà a l’Eixample i serà sobre relacions amoroses i divorcis. Em sembla meravellós que existeixin, però jo tinc l’oportunitat de fer una altra cosa perquè l’he vist a la meva infantesa i adolescència. He arrelat sobre la classe treballadora, sobre els conflictes laborals, la gestió de la diversitat… I tinc la sensació que el cinema és un espai per apostar per aquesta singularitat. L’art també és això.

Per què creus que no hi ha més relats així?
No hi estem acostumats perquè fins ara no ens els havíem pogut permetre. Si jo he pogut explicar les meves històries és perquè existeix una educació pública de qualitat. Si no, no ho hauria pogut fer.

Neus Ballús

Foto cedida

A Sis dies corrents –com a La plaga– vas utilitzar actors no professionals. Gent del carrer. Com és el procés de triar-los?
Comença amb un càsting de carrer allà on saps que pots trobar els personatges: al seu lloc de treball, al lloc que freqüenten… Jo vaig arribar a un acord amb l’Escola d’Instal·ladors de Barcelona i em colava a les classes per observar els estudiants. Entre ells hi havia el Valero i el Moha [dos dels tres protagonistes de la pel·lícula]. Vaig veure més de mil persones, i les que m’agradaven les convidava a una trobada amb improvisacions, jocs i una petita entrevista. Quan vaig triar els personatges vam estar dos anys trobant-nos. No només els preparàvem per actuar davant d’una càmera fent d’ells mateixos, sinó que escrivíem el guió a partir del que sortia en aquelles trobades. Per exemple, el Pep [el tercer protagonista] és un tio molt correcte i conciliador, però quan veu alguna cosa que no està ben construïda, es torna boig. Aleshores vam incorporar una escena en què ho exploràvem.

I com es va fer el rodatge?
El vam fer de forma cronològica, perquè els protagonistes sabessin com avançava la història. El que desconeixien era de què anava la pel·lícula, el guió i quina mena d’escenes es trobarien. A través de diferents elements, els convidava a fer el que havia escrit al guió, però no els ho demanava directament, ho provocava. Així és com preserves certa espontaneïtat. Això seria un resum, perquè és clar, m’he passat sis anys amb el projecte [riu].

Aquest mètode deu tenir inconvenients…
Genera molts problemes. Des de programar un rodatge una setmana sí i una no, perquè els protagonistes no perdin la feina, fins a conflictes emocionals. Entre el Valero i el Moha vam generar una tensió molt forta, i no els deixàvem seure junts per dinar perquè així la solucionessin en escena. Hi va haver moments molt tensos i molt mal ambient. Fins al punt que un dels personatges va voler marxar… És una gran responsabilitat, perquè els portes emocionalment per territoris que no han transitat mai, però és molt interessant, perquè mentre actuen es transformen. A més, que siguin amateurs i que s’estiguin exposant de veritat genera una implicació molt forta de l’equip, i és molt bonic veure com se’ls tracta i se’ls respecta.

Sis dies corrents segueix la història de tres lampistes. Per què aquesta professió?
El Martí, el company de la meva mare, és lampista, i a la sobretaula ens explicava històries del que vivia. A mi em semblava molt interessant. Pensava: quin accés tan privilegiat a les vides de tothom. Considerem que qui entra a casa nostra, la gent que neteja o que ens fa una reparació, és invisible. Pensem que no tenen una entitat pròpia com a éssers humans, que no tenen el seu punt de vista. Per això vaig entrar en aquest univers.

“A les pel·lícules m’he esforçat a definir la perifèria en si mateixa”

No té res a veure amb reflectir la classe obrera?
Sí, és com el que dèiem dels espais. Si el teu pare és metge, les històries que et venen al cap tenen a veure amb això. Si el company de la teva mare és lampista, et toca triar aquest relat. És una evidència que a la classe treballadora hi ha relats impressionants que no hem sentit i que han estat silenciats. Entre altres coses, porten anys d’avantatge en alguns temes, com en la gestió de la diversitat. Conviuen amb gent de nacionalitats diferents des de fa molt temps. És un context del qual hem d’aprendre coses.

Es pot dir el mateix en el tema del masclisme? A la teva pel·lícula també s’hi reflexiona.
El context que retrato és molt masculí. El que volia mostrar és que no som ni blancs ni negres. Algú pot ser molt empàtic amb un company obrer i després ser racista amb l’altre o un masclista. La pel·lícula vol convidar a veure la gent tal com és. Tenim moltes etiquetes. Podem veure qui hi ha a l’altra banda i comunicar-nos d’una manera més honesta i horitzontal? És el que s’expressa a la pel·lícula: podem estar vivint paret per paret amb algú i no saber qui és. Això ens passa contínuament. Per crear estructures socials fortes i no deixar-ho tot en mans del neoliberalisme individualista extrem hem de crear xarxes més potents a nivell humà.

Els tres protagonistes són el Pep, catalanoparlant, el Valero, castellanoparlant, i el Moha, nascut al Marroc. Tenies com a objectiu retratar les diferents Catalunyes?
En les trobades al gremi em vaig fixar en el Moha i el Valero i em va semblar que formarien un bon tàndem, perquè hi hauria un xoc. Però era evident que hi faltava representació d’un grup social, i per això vaig buscar el Pep. També era per un tema d’edat [el Pep es vol jubilar a la pel·lícula]. Sempre m’ha semblat que el gran repte de tothom com a individu és saber envellir. Per a mi, acceptar que et faràs gran i que et moriràs és una de les grans tasques de la vida. Descobrir, finalment, que som finits. Sempre he buscat models en aquest aspecte, i el meu avi va ser un referent de com envellir plenament vius, més savis, millors de com érem i acceptant una mica qui som. La vellesa és un moment molt privilegiat si el poguéssim viure així.

Encara que no vas sortir escollida, et vas presentar per ser presidenta de l’acadèmia del cinema en català. Com veus el futur del sector a casa nostra?
Diria que és un moment molt potent a nivell de talent. Hi ha moltes produccions catalanes que estan tenint repercussió internacional. A la Berlinale estaran competint Isaki Lacuesta i Carla Simón alhora, i això no havia passat mai. Tinc la sensació que la nostra audiència no s’està creient que moltes pel·lícules les fem per a ella. M’agrada molt guanyar premis, però jo faig les pel·lícules per a la gent del Vallès. Volem incidir i tenir un impacte en el nostre entorn i la nostra comunitat. Crec que ens hem de treure de sobre aquest complex d’inferioritat, de pensar que el que fem és menys del que es fa fora, perquè no és cert. A més, trobo que és esperançador que això estigui passant en un moment en què tot s’està produint a través de les plataformes i quan hi ha tan pocs espais de decisió sobre el que es farà i tindrà èxit. Hi ha una tendència i després una uniformització del producte. L’originalitat és un valor, i que hi hagi pel·lícules que es fan en català i que expliquen una determinada realitat és un element de venda en un moment en què tot és el mateix. Veig amb optimisme el moment actual, sempre que els polítics, l’audiència i els inversors se’l creguin.

Neus Ballús

Foto cedida

NEUS BALLÚS, EN 10 RESPOSTES

1. Quin és el teu cantant o grup de música preferit?
Nina Simone.

2. I el teu menjar favorit?
L’arròs del meu pare.

3. Quina pel·lícula que no has dirigit t’hauria agradat poder dirigir?
París, Texas, de Wim Wenders.

4. Hi ha algun llibre que t’hagi marcat?
L’amant, de Marguerite Duras.

5. Quina pel·lícula t’ha impactat l’últim any?
Titane.

6. Tens alguna afició que ens pugui sorprendre?
Nedar al mar, també a l’hivern.

7. Hi ha algun lloc de la regió metropolitana especial per a tu?
Gallecs.

8. I un lloc on passar les vacances?
El Senegal.

9. Quin és el teu màxim referent professional?
Isaki Lacuesta.

10. I un referent en la teva vida personal?
La meva àvia.