Marina Garcés: “Vivim a Barcelona com si estiguéssim de pas”

Per a un país com el nostre és una sort comptar amb una pensadora com Marina Garcés. La filòsofa barcelonina té l’habilitat més difícil en algú que es dedica a reflexionar sobre el que l’envolta: saber-ho explicar. Pedagògica com ningú, sap que les grans idees no són res si no es poden transmetre, si no són comprensibles. Parlem amb ella ara que acaba de publicar el seu llibre El temps de la promesa (Anagrama), un recorregut per la gènesi de la promesa a les societats occidentals, on Garcés ens convida a vincular-nos els uns amb els altres per combatre un futur que s’albira fosc. També parlem del seu llibre Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg), una de les revisions més lúcides que s’han fet sobre la història recent de la capital catalana.

Per què ens costa tant fer promeses avui dia?
Per dues raons. Per una banda, perquè tenim la sensació que el futur és molt incert i, per tant, comprometre alguna mena d’acció en el temps se’ns fa molt difícil. Per altra banda, per l’estatut que té el concepte. La promesa consisteix a donar la paraula, i a la nostra societat de la comunicació i la informació hi ha una certa banalització de la paraula. Es poden dir moltes coses i molt poques són certes.

Dius que vivim un temps sense futur.
Repetim molt la idea que el futur està en crisi. Als eslògans dels joves pel clima o del 15M es diu: “Ens heu robat el futur”. El futur apareix com una cosa que no és disponible. La idea de futurs compartits i desitjables està en crisi perquè tenim un repertori de futurs amenaçadors i catastròfics. Aquesta és la crisi dels futurs. Quan fem una promesa, inscrivim la paraula que donem als altres en un horitzó de desig. Les promeses contenen accions que desitgem que es compleixin. Quins desitjos podem projectar avui cap endavant? Molt pocs.

La idea de futurs compartits i desitjables està en crisi perquè tenim un repertori de futurs amenaçadors i catastròfics

Al llibre assenyales que el futur no s’assembla al que ens havien promès. Què ens havien promès?
Venim d’un temps en què s’havia entès la història com una consecució d’etapes de progrés i millora o de canvi social o revolució. Aquesta estructura temporal de la modernitat sembla que s’hagi invertit. Tot futur sembla escrit en termes de condemna i d’empitjorament. Es veu quan diem que els fills i els nets viuran pitjor que els seus pares. El temps històric que vivim ha tocat sostre, des dels límits del planeta fins a les expectatives de vida. Quines promeses contenien aquesta visió del temps històric? Qui les feia? Cap a qui? El capitalisme, que s’ha construït des d’aquesta mateixa narració, com a promesa d’una vida il·limitadament millor, està topant amb els seus límits materials. Podem fer una genealogia d’aquestes promeses i veure quins poders les han fet i a qui anaven adreçades?

Ara que parles de poder, en els darrers temps hem assistit, amb la conformació del nou govern de l’Estat, al que podríem anomenar la festa de les promeses. Segurament moltes no es compliran. 
Vivim una banalització constant de les promeses per part dels que representen el poder polític i la seva continuació mediàtica. Ho dic en un sentit que va més enllà del desgast o la mercantilització de les promeses. Hi ha una pedagogia constant des de la política i els mitjans que ens diu que la paraula i la promesa no valen res. Es pot dir qualsevol cosa perquè serà escoltada i consumida com a falsa. Els polítics i la publicitat poden prometre, perquè tenim la consciència que són promeses falses. Això és bastant greu, perquè neutralitza el que aconsegueix la promesa més simple: generar un vincle i un compromís.

Incomplir les promeses és un exercici que va en el mateix ADN del poder?
La promesa ha estat una de les expressions dels grans pilars dels poders de la civilització occidental. Déu i la promesa de salvació, l’Estat com a promesa de protecció als súbdits i la promesa del capitalisme de prosperitat i creixement. Que el poder pot no complir les seves promeses forma part de tenir poder. Però més enllà, el poder pot castigar a través de la promesa. Déu pot salvar, però pot condemnar. L’Estat pot protegir, però pot reprimir o expulsar. El capitalisme pot donar l’èxit o pot deixar algú als marges del fracàs. La banalització de la promesa suposa no establir cap vincle amb els que els promets alguna cosa. Per això una de les grans preguntes és qui té poder. Qui té poder de prometre i amenaçar?

Hi ha una pedagogia constant des de la política i els mitjans que ens diu que la paraula i la promesa no valen res

A més de prometre, dius que el capitalisme és una promesa en si mateix.
Sí, la promesa que tot és possible. És aquesta lògica circular que converteix qualsevol cosa que toca en una promesa d’una cosa millor. Un cosmètic no és bo per l’efecte que fa, sinó per la promesa d’eterna joventut. Un treballador no és bo per la feina que executa, sinó pel seu potencial de creixement. Dins del capitalisme, la promesa és ser una promesa.

Com han de ser les promeses que ens alliberin?
La promesa entre iguals és possible o la promesa només la pot fer qui té el poder? L’aposta del llibre és resseguir la possibilitat de la promesa igualitària. Mostrar que aquesta capacitat de vincular-nos els uns amb els altres, a través de la promesa, és igualitària. Tots som capaços de donar el temps i la paraula a través de la promesa.

Com s’aterra això al nostre dia a dia?
Cal canviar la mirada que tenim sobre el futur. Quan parlem a les nostres vides concretes ens hem posat d’espectadors del futur, com si miréssim una pel·lícula dels perills que vindran. Si tenim alguna mena de futur és en el present, però no el que és immediat, sinó en el fet de poder fer una promesa en el present. No ens hem de preguntar què volem en el futur, que això espanta o et deixa fred, sinó què pots prometre avui de veritat. Això obre un futur, perquè el futur es fa present.

Canviem radicalment de tema i de llibre. A Ciutat Princesa vas fer una radiografia de Barcelona. Recordo que en una escena expliques que vas sentir que dues noies franceses, en unes escales mecàniques, decidien no apartar-se del camí per a qui vol pujar caminant i una li deia a l’altra que es faria la turista perquè ningú la increpés. Aquell llibre el vas acabar d’escriure el 2017. Ha canviat molt Barcelona?
Entre aquesta situació descrita de fa uns anys i ara diria que tots ens hem convertit en aquestes turistes. Ens hem desentès de la ciutat. Hem esdevingut part d’aquesta escena constant de desvinculació, i circulem per entorns en els quals difícilment entenem que estem compartint l’espai i el temps amb ningú que no estigui de pas. Vivim a Barcelona com si estiguéssim de pas, com si no haguéssim d’establir cap mena de vincle amb res ni amb ningú que ens envolta. En tot cas, és excepcional quan passa. Amb el botiguer de sota o amb el veí de l’escala vivim com una excepció quan ens trobem i diem: “Oh, ens hem mirat!”.

I com hem arribat fins al punt de sentir-nos que estem de pas a la nostra pròpia ciutat?
Ciutat Princesa recorre vint anys de la història de la ciutat. Des que estic acabant la carrera fins al 2017, que estic tancant les galerades del llibre en ple 1 d’octubre. És un temps, tant d’experiència personal com d’història col·lectiva de la ciutat, bastant simptomàtic de la transformació de Barcelona. Comença en la Barcelona que ha resultat de l’operació de màrqueting olímpica, però que també té transformacions positives… D’aquella ciutat que promet ser una ciutat millor i s’acaba venent de forma banalitzada. Aquest punt de partida estableix una cronologia molt clara a la història de Barcelona. Barcelona té molta part de laboratori per l’escala que té i és molt útil per entendre coses que passen a escala global.

A Barcelona hi ha una expulsió de població a través de la violència immobiliària i la precarietat laboral

Hi ha molta gent que ara no vol viure a Barcelona. Creus que hi ha un sentiment de renúncia?
Hi ha una barreja de renúncia i de derrota. Alhora, també hi ha una expulsió de població a través de la violència immobiliària i la precarietat laboral, i molts factors que fan impossible viure a Barcelona. Però també hi ha una derrota col·lectiva. Una desfeta de moviments socials i culturals a l’hora de sostenir el vincle col·lectiu. Tot ens porta a uns ritmes molt individualistes i molt aïllats que es deriven de la manera com ens veiem obligats a treballar, consumir o canviar de barri quan puja el lloguer. Acabem, doncs, estant de pas dins de la mateixa ciutat i, per viure així, hi ha qui se’n va i busca una vida millor fora. Per tant, expulsió, derrota, renúncia i cert exercici d’un privilegi. Ho vam veure a la pandèmia. Qui se’n pot anar? Les persones que treballen fent cures en un hospital 12 hores al dia no se’n poden anar després a Matadepera a cuidar el seu jardí o a la seva segona residència de l’Empordà i fer teletreball des d’allà.

El llibre, però, també és un manifest, una invitació a la lluita. Existeix una Barcelona rebel?
Entenc la ciutat princesa no com un objecte del passat sinó com una invitació a la ciutat que no claudica, que pot ser derrotada mil vegades. Aquesta ciutat no és una ciutat única, sinó la que emergeix i es reinventa amb cada nova situació històrica. Segurament la ciutat princesa del 2023 ha d’estar composta per molts tipus de persones que no eren a la ciutat del 1996, com per exemple molts migrants. La d’ara és una altra ciutat que té altres llavors per a la revolta.

Per què creus que aquelles persones de la ciutat que tu cites, quan van entrar a les institucions no van aconseguir canviar Barcelona?
Aquest és un tema que es repeteix a cada cicle polític. Ho podríem analitzar a la transició, al 15M, al procés… Són els límits, no de la política institucional, sinó del sistema de partits. No aconseguim canviar-los. Per què la democràcia que encara reproduïm és aquella organitzada per una competició tàctica i quantitativa entre partits polítics? Massa sovint s’han intentat solucionar reptes introduint nous partits entre els que ja existien en lloc de canviar-los.