José Mansilla: “Hi havia estudis que alertaven que les superilles portarien gentrificació”

Parlem amb l’antropòleg, assagista i professor universitari José Mansilla després que acabi de publicar Los años de la discordia. Del Modelo a la Marca Barcelona. I ho fem al Poblenou, un barri que ell considera que ha estat el “laboratori” de Barcelona. Una conversa amb profunditat que deixa més d’un titular.

Tenint en compte que acabes de publicar un llibre titulat Los años de la discordia, la primera pregunta és obligada: de quins anys parlem i per què són de discòrdia?
Em refereixo al mandat de Xavier Trias. És precisament quan la contestació contra el turisme anava més a l’alça. En general, aquells quatre anys van ser de molta discòrdia. El que passa és que ara no ho recordem perquè després també han passat moltes coses: la pandèmia, el confinament, la guerra d’Ucraïna, l’arribada del govern del PSOE i Podem a Madrid, el Procés… Malgrat això, en els quatre anys de Trias va passar tot el tema de Can Vies, el Banc Expropiat, l’esclat de la Barceloneta i els pisos turístics el 2014, l’ocupació de la Flor de Maig, manifestacions contra la crisi, l’ordenança de les terrasses, l’intent de reforma de la zona del Paral·lel, el 15M, les assemblees de barri… Es tractava d’un senyor molt de dretes, molt business friendly, que va portar més enllà el projecte neoliberal de la ciutat que s’havia manifestat fins aquell moment… De fet, quan Trias es va presentar a les darreres eleccions, hi havia gent que deia que era un senyor gran, maco, d’ordre, proper… I jo pensava: però no recordeu les coses que va fer? La privatització del Port Vell…

Dit així, semblaria que la resta d’anys són els de la concòrdia, però al llibre també parles del que s’anomena Model Barcelona…
Quan es parla d’urbanisme a Barcelona, hi ha una visió molt acceptada, sobretot per l’esquerra dels comuns, que diu que la ciutat té quatre etapes. La primera va des de l’arribada de la democràcia fins al 86, i és una etapa amb un Ajuntament progressista en què es fa un urbanisme més proper i atenent a les demandes del moviment veïnal. La segona etapa comença quan Barcelona és declarada seu dels Jocs Olímpics. La tercera s’inicia el 93, quan comença un temps de més austeritat perquè hi ha una crisi. Aquesta etapa arriba fins al moment en què es vol posar el Fòrum en marxa. A partir d’aleshores ja tot s’hi val. S’obre la ciutat a la inversió de capitals i se substitueix la gestió pública d’allò privat per la gestió privada d’allò públic. Aquesta és la teoria clàssica, però jo al llibre dic que només hi ha una etapa, la de la mateixa gent que porta guanyant diners amb Barcelona des de sempre. Hi ha gent que s’ha posat les botes transformant la ciutat. Són més o menys els mateixos de sempre amb la col·laboració de l’Ajuntament. Si pensem en això, el Model Barcelona encaixa des d’un punt de vista ideològic. És la manera dels dominats d’acceptar la forma en què els dominen. Pensen que s’està fent una ciutat per a tothom i, en realitat, s’està fent una ciutat per a determinat tipus de gent. Això és el model que certament té un punt de política socialdemòcrata perquè veníem de la selva durant el franquisme.

“El Model Barcelona és la manera dels dominats d’acceptar la forma en què els dominen”

I aleshores arriba la Marca Barcelona?
Tot això acaba diluint-se amb l’arribada de Clos i els anys 2000. Aleshores comença un projecte neoliberal, i ja no cal dir a la gent que s’està fent una ciutat per a ella. Tothom ha acceptat que vivim en una ciutat megaindividualista on ningú ha de lluitar pels altres. Això és la Marca Barcelona, el moment en què la ciutat vol projectar-se internacionalment. En això Trias és el gran artista. De fet, una de les primeres coses que fa és signar un conveni de col·laboració amb el lobby de les grans empreses de la ciutat, Barcelona Global, per ajudar-se mútuament. És un capitalisme més salvatge.

És a dir, els 2000 es passa del Model a la Marca?
Des d’una perspectiva de classe només podem parlar d’una sola fase. És una evolució. En els últims anys de Maragall ja es pot considerar que Barcelona és una ciutat neoliberal. Vázquez Montalbán va escriure un llibre l’any 1991 amb Eduardo Moreno titulat Barcelona, cap a on vas? on es diu que Maragall i els socialistes han descobert el neoliberalisme com l’eina que els permetrà transformar la ciutat segons el seu tarannà de classe. No ens hem d’oblidar que molts socialistes venien de classes benestants de Sant Gervasi, i fins i tot Pujol els veia com gent d’una classe superior a la seva. Aleshores, però, la crítica cap a aquelles polítiques no era tan majoritària com sí que ho seria a partir del 15M.

“En els últims anys de Maragall ja es pot considerar que Barcelona és una ciutat neoliberal”

Com encaixa en el concepte de la Marca Barcelona tota aquesta sèrie de paraules que ara també se senten molt a dir i de les quals parles al llibre? Smart city, tech, sostenibilitat…
Són exemples de la característica de Barcelona com a marca. Què vol dir smart city? És un concepte complicat de rebatre. Qui vol viure en una ciutat tonta? Són elements funcionals per a aquest desenvolupament de Barcelona com a marca. La ciutat de la cultura, la ciutat sostenible, la ciutat amable, la ciutat dels quinze minuts… A nivell simbòlic són conceptes molt potents perquè no hi pots estar en contra. El que passa és que, quan per exemple ens diuen que la ciutat ha de ser tecnològica, el que no ens diuen és que el que en realitat volen és transformar el sector productiu per atraure determinats tipus de capital. Tampoc ens diuen com això tindrà cert impacte sobre la realitat quotidiana de la gent. A més, sovint és una desviació de diners públics cap a sectors privats.

I quin és el rol que hi juguen els grans esdeveniments de ciutat?
Barcelona és una ciutat que substitueix el teixit productiu industrial clàssic per una economia de serveis. En aquest cas, els serveis són el turisme, la celebració d’esdeveniments, etc. La idea és tenir tot l’any ple d’esdeveniments per accelerar la circulació del capital i que així la gent que participa en aquesta equació obtingui més beneficis. Quina és la manera que hi ha de mantenir el capital funcionant? Si tens una indústria productiva, produint. Però si són serveis, celebrant esdeveniments o posant en marxa nous serveis. Per què el Mobile World Congress es fa el febrer i no pas el juny? Doncs perquè de maig a octubre tenim la temporada turística. Una forma d’ampliar la celebració d’esdeveniments i tenir la ciutat en marxa és fer aquesta mena d’esdeveniments fora de temporada. Barcelona sempre està en moviment com si fos una gran fàbrica.

Com encaixa la Copa Amèrica en aquesta lògica?
És el mateix. És un esdeveniment que no té cap mena de sentit perquè no deixa res a la ciutat més enllà de diners cap a determinats sectors: grans hotels, restaurants, transport privat… I no té cap relació amb la resta de la ciutat perquè no hi ha un teixit vinculat a la vela i al port. Quan parlem de celebrar la Copa Amèrica o el Mobile sempre parlem de diners. Mai sentiràs a dir que milloraran la qualitat de vida de la gent, que aconseguiran més felicitat per a la ciutadania ni que milloraran l’esperança de vida.

Canviem una mica de tema i parlem d’urbanisme. En quin grau el Model o la Marca de ciutat estan relacionats amb els projectes de transformació de Barcelona?
Lefebvre deia que l’urbanisme s’ha presentat sempre com una eina desconflictivitzada i que té contingut progressista i tecnològic. Per a ell, però, era el contrari. Considerava que el que volia l’urbanisme era un control de l’espai i posar-lo al servei del mercat. L’urbanisme juga un paper molt important en aquesta manera de desencaixar l’economia de la ciutat de la resta de les esferes.

No hi ha un urbanisme transformador com el que han proposat els comuns?
És complicat per dues raons. En primer lloc, no pots fer un urbanisme transformador en una ciutat que està immersa en una esfera de moviments de capitals globals. En segon lloc, per les competències tan restringides que tens a l’Ajuntament de Barcelona. Pots fer una superilla o la millor actuació urbanística per a les classes populars, però tindràs una empresa des de Copenhaguen o des d’on sigui dient: “Mira que interessant el que estan fent… Això revalorarà el sòl. Vaig a comprar tota l’illa de cases”.

“No pots fer un urbanisme transformador en una ciutat que està immersa en una esfera de moviments de capitals globals”

En una entrevista amb el Línia, Jordi Martí Grau deia que hi ha part de l’esquerra que defensava no intervenir en l’espai públic…
Jo crec que hi hem d’intervenir. Tothom té dret a viure en el millor dels barris del món. Sobretot la gent que fa servir més els espais públics perquè a casa seva té restriccions. En primer lloc, però, s’ha d’intervenir en els barris en els quals viuen les classes populars. Després cal utilitzar les eines que té l’Ajuntament perquè aquestes transformacions puguin ser gaudides per la gent que viu a la ciutat i no per la que hi vindrà més tard. Hem de fer tot el possible amb les eines que tenim. Ara bé, hem de ser sincers. No es pot dir a la gent que les transformacions seran meravelloses i que no tindran cap efecte, quan sí que en tindran. No es poden amagar aquests efectes. Crec que els comuns ho han amagat. Amb tot el tema de les superilles han posat l’accent sobretot en qüestions de sostenibilitat. Deien que eren bones perquè millorarien la qualitat de l’aire, hi hauria més espai per sortir, menys cotxes… Molt bé, però les mesures tenien un impacte social que ells coneixien. Encara més, hi havia informes de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) que deien que les superilles comportarien un augment de la gentrificació. Cal reconèixer aquestes conseqüències. No es poden amagar. Si no, passa el que passa, que la gent no et vota perquè no has dit la veritat.

Entrant en el tema de la turistificació, a les xarxes he vist que et molesta molt quan algú diu que “tots som turistes”.
La frase em sembla una justificació del teu propi desinterès personal per fer res i voler continuar fent el que et surt de… Ja m’entens. Tots som turistes perquè jo me’n vull anar a Tailàndia agafant un avió que contamina moltíssim i estaré només una setmana allà, però com que tinc la pasta puc fer-ho i no vull que ningú em faci retrets morals. Malgrat això, a Catalunya no tots som turistes. De fet, gairebé una de cada tres persones no pot anar de vacances una setmana l’any. Però és que va més enllà. Hem de considerar que els turistes són els paganinis de la festa d’uns altres. Si tu vens a una ciutat com Barcelona i et trobes que t’intenten cobrar 10 euros per unes braves dolentes, que la Rambla està a rebentar i que a l’hotel et claven 100 euros per nit, has d’entendre que estàs sent estafat pel sector turístic i que el sector públic hi col·labora projectant Barcelona com un lloc meravellós que, en realitat, no ho és. Quan la gent ve a Barcelona, el sector productiu de la ciutat fa amb ella el que vol. La ciutadania també hauria d’estar situada en aquesta mateixa banda. Ells perquè paguen la festa que els han venut i que no és veritat, i nosaltres perquè en patim tots els impactes. Passa el mateix amb la gentrificació. Es posa l’accent en els gentrificadors de classe mitjana, però són gent que paga –normalment perquè té possibilitats de fer-ho– molts diners i s’acaba revalorant el sòl, però no hi estan guanyant. És l’amo del sòl qui hi guanya.

“La gent ha acabat acceptant la cultura de la classe dominant, que és menjar muffins i comprar productes italians”

Al llibre, quan escrius sobre gentrificació vas fins i tot més enllà i parles de “la gentrificació de les ànimes”.
Tu, com a possible, futura i més que probable víctima d’una dinàmica de gentrificació, l’acceptes perquè penses que és així com han de funcionar les coses. Acabes acceptant la cultura de la classe dominant, que és menjar muffins, comprar productes italians, anar cada cap de setmana a la perruqueria… És agafar la dinàmica de consum d’una classe que no és la teva i que a la llarga acabarà impactant-te perquè és contrària als teus interessos. Però tu penses que la vida és això. És una desideologització de les classes populars i una ideologització de les classes mitjanes. Tothom pensa que serà classe mitjana, però ser-ho no és tan bo.

Ja per acabar: dius que el Poblenou és l’epicentre de tots aquests processos. A què et refereixes?
El Poblenou, des de fa dècades, era l’espai que quedava per transformar. La Vila Olímpica es fa aquí, Diagonal Mar, el Front Marítim, el 22@… Era l’última frontera de l’espai urbà. Per això s’hi han fet tantes coses. Era l’àrea industrial i hem estat el laboratori.