Antonio Baños: “El turista és l’antiveí, el subordinat ideal”

Un 30% dels veïns volen marxar de la ciutat, cada vegada hi ha més turistes, més gossos i menys nens, el preu del lloguer està disparat, els desnonaments no paren… Així descrius la ciutat al teu nou llibre Barcelona no té solució. Per què vols continuar vivint aquí?
Perquè tinc el pis pagat. Ara seria una merda canviar-me, quan em queden 15 anys de vida [riu].

No hi ha una mica de militància?
Bé, sí. Fa quatre generacions que vivim en el mateix solar. Sí que hi ha certa militància, perquè mai he viscut en un altre lloc que no sigui al carrer Escòcia, i forma part del meu paisatge emocional. Aquell tros de món és el meu. No hi ha una militància barcelonina, sinó d’aquell tros de carrer i de barri.

Per què els barcelonins tenim aquest sentiment d’odi i d’amor cap a la nostra ciutat?
Blasmar de Barcelona és la primera obligació d’un barceloní. El 1830 perquè hi havia muralles i després perquè no n’hi havia. Quan estava bruta amb ionquis perquè estava bruta, després perquè era olímpica… És una ciutat mai completa. Catalana, però on es parla el català i mil llengües. Oberta, però on tenim orgull de ser barcelonins. Això es nota molt quan qualsevol barceloní surt de la ciutat, perquè la resta de catalans l’oloren de tan imbècil que és. Part de l’identitarisme barceloní és saber-se d’un lloc que no acaba de ser. Tenim la ficció que vivim en una capital d’una cosa que es diu Catalunya, però que no és un estat. Som rics, però estem pendents de l’alçament obrer i de la pobresa de barris com el Raval. Barcelona és una ciutat sempre en tensió dialèctica.

“Blasmar de Barcelona és la primera obligació d’un barceloní”

D’aquesta tensió plora la criatura, i és el que genera el que al llibre anomenes Model Barcelona. A què et refereixes amb aquest concepte?
La idea de Model Barcelona neix el 1888 quan es tiren a terra les muralles, es fa l’Eixample i hi ha la possibilitat d’annexionar tots els pobles del Pla. El patriciat barceloní diu: d’una ciutat petita podem fer-ne una capital de mida europea. Apareix la idea que Barcelona pot ser la capital d’una Catalunya industrial, il·lustrada i burgesa, oposada a un Madrid militar i clerical. Després del franquisme, l’alcalde Porcioles s’inventa la ciutat que Maragall executa, Clos i Hereu destrossen i de la qual Colau no sap què fer… Són el mateix model i en diem maragallisme. Tot ve de Porcioles, que és qui, els anys 60, diu que aquesta Gran Barcelona ha de ser una ciutat de fira i congressos. Ell és qui pensa que Barcelona ha de tenir tot el litoral en un contínuum que vagi de Sitges fins a Mataró. Qui creu que Collserola ha de ser un gran parc que faci de Barcelona i el Vallès la mateixa ciutat. El mateix Trias va intentar aplicar aquesta idea.

I què hi té a veure Maragall?
Ell, com altres tècnics del maragallat com Narcís Serra o Jordi Borja, entra a treballar amb Porcioles els anys 60; és un alt funcionari franquista. Amb això no vull dir que sigui franquista. Però mentre a la Via Laietana estan torturant sindicalistes, Maragall està treballant a l’Ajuntament. No està a l’exili ni a la clandestinitat. Hi ha una continuïtat entre ell i Porcioles. De fet, quan Maragall és alcalde de Barcelona, dona la medalla de la ciutat a l’alcalde franquista. La idea de la ruptura democràtica i de l’aparició d’uns socialistes que semblaria que, com Fidel Castro, baixen de les muntanyes, no és certa. Hi ha una continuïtat, fins i tot de classe, ja que Serra i Maragall són patriciat barceloní de bona família. El padrí de Serra és Narcís de Carreras, que va ser president de La Caixa i va fundar Ciudadanos. En resum, entre Porcioles i la democràcia neix la idea de Barcelona, que s’acaba dient maragallisme, i és una idea de la burgesia.

Però amb alguns canvis, no? De fet, al llibre parles del Fun Model de Barcelona que Maragall va importar de Baltimore.
Sí! Pasqual Maragall va anar a estudiar a la Johns Hopkins. Els anys 70 i 80, Baltimore era una ciutat industrial com Barcelona, que tenia un port per a vaixells de càrrega. Allà es va inventar el Fun Model: convertir allò industrial en recreatiu amb un aquari, restaurants a la vora del mar… Baltimore fa exactament el que després veurem a Barcelona. Maragall ho importa i, de fet, una de les empreses assessores del Port Vell és qui havia construït el port de Baltimore. Aquest Fun Model s’estén fins i tot a la moral de Barcelona. De ser una ciutat combativa passa a ser una ciutat que vol que tothom estigui content de ser barceloní. A partir dels 80 els ciutadans interioritzen que a la ciutat no hi ha conflictes. Aquesta és una de les idees polítiques que hi ha darrere d’aquest model.

D’alguna manera, aquest model recull una idea més antiga. De les exposicions universals de 1888 i 1929…
Exacte. De fet, el patriciat pensa: si allò va funcionar, tornem-ho a fer. Si escoltes els quatre candidats amb opcions de guanyar les pròximes eleccions municipals, diuen que la ciutat necessita un “esdeveniment col·lectiu il·lusionant”. La idea és: eliminem les diferències de classe i d’ideologia, fins i tot entre indepes i no indepes, a través del pa i circ. Si portem uns megaiots del copón, la gent no s’adonarà dels problemes que té. Però aquest model no ha funcionat tan bé com voldrien, perquè l’han de repetir cada cert temps. A més, després de cada esdeveniment queda enrere molta gent. La Barcelona olímpica va expulsar molta gent del centre. Cada esdeveniment ve amb onades de privatització, gentrificació i expulsió. Mentre mires el putxinel·li, estan apartant gent que no mola, com els pobres, els negres i els moros, i en deixen alguns per folklore. Aquest model funciona per als polítics i els patricis, però cada vegada convenç menys els barcelonins. Quan t’han fet cinc vegades un truc de màgia i ja te’l saps, et venen ganes de fotre una hòstia al mag.

“Hi ha una continuïtat política i de classe entre Porcioles i el maragallisme”

Tot això té una intencionalitat política?
Claríssimament. Quan insisteixes que Barcelona és una ciutat amable, l’autopercepció dels ciutadans deixa de ser que és un lloc lluitador. Per a la burgesia, ni l’estiu anarquista del 36, ni la Setmana Tràgica de 1909 ni el Procés del 2017 són coses bones per a la imatge de Barcelona. Darrere de la idea de fer Jocs Olímpics o Copes Amèriques hi ha la por del patriciat que la ciutat se li escapi de les mans i cremi. Hi ha una desconfiança atàvica dels que governen cap als governats. Per això el discurs del Fun Model i del turisme. Si tu vas de viatge a un lloc segur, vol dir que hi ha policia. Si el lloc és barat, vol dir que no hi ha sindicats forts i que els salaris són baixos. Un turista només necessita dues coses: precarització i repressió. Ara posaran 17 càmeres de seguretat al Passeig de Gràcia. No a Verdun o per prevenir violències masclistes, sinó perquè la gent que porta rellotges de 20.000 euros vagi tranquil·la pel carrer.

Els turistes són part del model polític de ciutat?
Els guiris són apolítics. Per això agraden tant als governants. I l’expat encara agrada més, perquè no vota i paga 6.500 euros al mes per un loft on no viuria ningú. Però aquesta persona no voldrà mai un casal d’avis, perquè no envellirà aquí. No voldrà una escola bressol. No vol un centre cívic. I, a més, tindrà una posició política absolutament neutra a favor de la policia i la neteja. Els expats i els turistes són l’antiveí. No són el iaio de l’associació de veïns que es queixa. Són subordinats ideals. És a dir, tot el model turístic, més enllà de les molèsties del soroll, té una voluntat de substitució de classe i una pacificació en un sentit quasi militar. Tu has vist mai la policia hostiar un turista? Ara, amb el cas de les bateries del Carmel queda clar: hi pugen dos agents, s’ho queden mirant i no fan res. Tot això té a veure amb l’especulació immobiliària, perquè quan massifiquin les bateries, el preu de la zona es dispararà. Allò serà una illa sense problemes quan ha estat un barri essencialment de lluita per les barraques i pels serveis bàsics. Estar contra el turista no és una qüestió cívica, és una qüestió de lluita de classes, contra l’especulació immobiliària i contra la precarització. Després et diuen que tots som turistes… D’acord, però ara i aquí no ho soc.

“A Barcelona hi ha una por atàvica dels que governen cap als governats”

Creus que és legítim odiar els turistes?
Sí, sí! Jo foto cops de colze i els dic: Eh! Eh! [fa soroll com de dirigir un ramat]. Els aparto quan veig que no saben entrar al metro. Si ets turista, quan facis de turista has d’entendre el que generes. Si et queixes del biribi [es refereix a Airbnb], vas a una ciutat com Florència i llogues una habitació amb aquesta empresa, no ets un turista, ets un fill de puta sense consciència de classe.

Per això tu al llibre distingeixes entre turista i migrant?
És molt curiós, perquè econòmicament és molt més rendible un migrant que un turista. El migrant paga impostos, cria els seus fills aquí i els porta a l’escola pública, els seus nanos seran metges o botiguers i mantindran viva la ciutat… El migrant es compromet amb el lloc on viu, el turista no. La despesa d’un turista comparada amb la que fa un migrant durant tota la seva vida és ridícula. Per què es considera que són més rendibles, doncs? Per racisme de manual i, perquè si tens migrants, tindràs ciutadans que voten, protestaran i demanaran drets. El turista t’ocuparà el mateix pis que un migrant, en pagarà el triple i no es queixarà mai per res. Per això la burgesia diu que els turistes deixen diners a la ciutat. Els deixen en uns llocs concrets, a unes mans concretes.

Però no creus que a Barcelona hi ha una burgesia que ha estat impulsora de canvis socials?
És evident que moltes de les grans virtuts de Barcelona, no només arquitectòniques, tenen a veure amb la burgesia. El primer cotxe el porta Francesc Bonet perquè va anar a París el 1889. La primera fotografia, el primer telèfon d’Espanya, les primeres fàbriques de bombetes… Tot això són burgesos fascinats per la tecnologia que volen una ciutat moderna. Hi ha una burgesia compromesa amb l’indret en el qual viu. Avui els burgesos s’ho han venut tot. Tenien fàbriques que han tirat a terra per fer-hi blocs de pisos. Cobren les rendes, es toquen els collons i poden viure a Montecarlo. La burgesia ha passat de ser productiva a ser rendista i parasitària. Cambó va construir un gran edifici que havia de ser el centre de les empreses de la família, i Ignasi Guardans, el seu net, hi ha fet un hotel que gestiona una empresa externa.

Aquesta burgesia és la que mana o s’ha internacionalitzat el poder a Barcelona?
L’hidra capitalista a Barcelona té tres caps. Per una banda, hi ha els col·laboracionistes autòctons, que estan als lobbies i a l’administració pública. L’Ajuntament, en aquest sentit, col·labora molt amb l’àmbit privat perquè hi ha molta gent com Lluís Salvador, Pere Navarro o Martí Lucena que coneix l’administració pública i després passa a gestionar béns publicoprivats. Per altra banda, hi ha el capital estranger. I, finalment, els experts i intel·lectuals, que són els que creen el discurs perquè el model sembli de veritat.

“Avui dia els burgesos s’ho han venut tot, cobren les rendes i es toquen els collons”

Com encaixa en tot això l’actual govern dels comuns?
Segueixen amb el mateix model. Porten experts internacionals que no ha votat ningú i que diuen com ha de ser la ciutat. Quina mania a portar experts de Hong Kong o de Nova York si tens set milions de persones al teu país. L’expert estranger tampoc té ideologia. Pensen que la ciutat es pot governar a si mateixa sense l’estat perquè l’estat és una cosa del passat… Doncs jo no he vist cap estat que s’hagi dissolt dient: “Oh! Que antics que som!”. Ada Colau arriba amb aquest discurs ciutadanista i a la primera de canvi reconeix que no pot fer certes coses perquè no té competències. Per a mi, com a indepe, l’única solució és que Barcelona sigui capital d’un estat.

Jordi Martí Grau, en una entrevista al Línia, afirmava que el problema és que Barcelona és una ciutat exitosa i que cal regular les derivades nocives d’aquest èxit.
És un discurs circular. Per exemple, diuen que el turisme és bo, però que ens està matant i que s’ha de gestionar perquè ens mati menys. Si una cosa és bona, no et mata. El suc de taronja no et mata, l’heroïna sí. No pots dir que has fet una feina tan bona quan ha expulsat els veïns i ha creat caos.

“No pots defensar al mateix temps l’àrea metropolitana i l’equilibri territorial de Catalunya”

Així doncs, quina és la teva aposta per Barcelona?
Tinc molta fe en el barceloní, en la seva mala llet interna i en moviments com el Sindicat de Llogateres o Les Kellys… L’associació de veïns més important del Gòtic es diu Resistim al Gòtic. No et sembla estrany que en un indret d’una ciutat que està habitat des de fa més de dos mil anys els veïns no tinguin la percepció de viure sinó de resistir? Per arribar a això t’han hagut d’expulsar amb ganes. Si la ciutat ha passat a ser una empresa, els ciutadans són treballadors. Per això estem veient que la població se sindica com a ciutadans. A mi em sembla una idea molt bona. No et sindiques a la feina, sinó al barri. Ara ja no es tracta de demanar millores a l’administració. És una lògica diferent de la del veí dels 70. Ara hi ha un discurs securitari molt més dur. La idea d’anar a un desnonament d’una dona amb dos nens amb sis furgons dels Mossos d’Esquadra no és perquè sí. Es vol mostrar que la propietat privada està per sobre de qualsevol dret. Hi haurà un moment en què fer discursos i comunicats de queixa haurà de quedar superat.

Ampliem la mirada a l’àrea metropolitana. Al llibre en parles força. Què n’opines dels discursos que aplaudeixen pensar Barcelona més enllà dels seus límits?
És un discurs anticatalà. Aquesta idea es va pactar els anys 80. Els socialistes governaven l’àrea metropolitana i els convergents el territori. Uns eren barretinaires i els altres, rumberos. M’he criat amb aquests imaginaris i em maten, perquè si eres massa català, eres convergent, i si no ho eres prou, eres xarnego. L’àrea metropolitana és la delimitació de la regió de poder de comuns i PSC, i com més es parla que és un ens amb entitat pròpia, més es destrueix la idea que Catalunya és un ens amb entitat pròpia. ERC també ha comprat aquest discurs que hi ha una part de Catalunya que curra molt i la resta són tot vaques. És absurd, perquè l’àrea industrial de Catalunya és a la segona i tercera corona de Barcelona. No pots defensar al mateix temps l’àrea metropolitana i l’equilibri territorial de Catalunya. Hauríem de voler que a l’Hospitalet hi visqués la meitat de gent i l’altra meitat visqués a l’interior de Catalunya i tingués serveis adequats. Hauríem de tendir a menys Barcelona i menys àrea metropolitana, i per fer-ho necessitem més sobirania, trens adequats, hospitals de qualitat… Tu no pots anar a l’interior del país i dir que està deshabitat i després anar a l’Hospitalet i aplaudir que hi hagi 260.000 persones. O àrea metropolitana o qualitat de vida, o àrea metropolitana o Catalunya.