Antonio Balmón: “La institucionalització de la regió metropolitana està abocada a una paràlisi eterna”

El vicepresident executiu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i alcalde de Cornellà ens rep a primera hora del matí a l’Ajuntament. L’endemà d’una conferència a la seu de Foment del Treball que el va situar a primera línia de l’actualitat, Antonio Balmón desenvolupa algunes de les qüestions que el dia abans havia posat damunt la taula. Ens trobem un Balmón més assossegat que en altres ocasions, paraula que ell mateix utilitza per descriure el moment polític actual. Potser perquè és un home que fuig del soroll i fa bandera de la discreció, i ara el context català li va com un vestit a mida.

Dilluns va fer un anunci important: l’AMB vol impulsar un sistema de seguretat metropolitana. En la situació actual, de crisis que es concatenen, aquesta qüestió ha de ser prioritària?
La prioritat d’ara fins a finals del mandat és intentar que quan s’acabi hi hagi carpetes obertes, ben planificades, per recuperar el temps perdut. Aquesta és la prioritat. Com vaig explicar dilluns, 10 anys d’AMB, que en el fons són 11, han servit per consolidar molts projectes. I per això ara ens podem obrir a un altre projecte important, també gràcies a la manera de fer de l’AMB, més tècnica que política, sobre una qüestió que cal donar-li una mirada metropolitana. Crec que ara és un bon moment i que aquest és un bon camí.

L’àrea metropolitana té un problema d’inseguretat? Falla alguna cosa actualment?
No, no falla. Perquè dir això seria dir que fallen els Mossos d’Esquadra, la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, les policies locals… És evident que els resultats no indiquen això. Però sí que ens trobem amb dinàmiques d’actuacions que traspassen els territoris municipals. A més, ja tenim l’experiència, per part de 12 municipis, de la utilització d’un sistema que no és només una aplicació al telèfon, i això evidencia que hi ha molt camí per fer.

Ara ho deia vostè: les estadístiques, per exemple les recollides a l’estudi 30 anys de l’Enquesta de Victimització de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, indiquen que la gent de la metròpoli cada cop se sent més segura.
Si has d’actuar perquè se n’ha anat tot en orris, és una mala política. Diuen que la política no s’anticipa mai, que sempre va per darrere. Bé, doncs aquí ens anticipem. Tenim unes bones dades, és cert. Treballem molt bé. I tenim moltes experiències que podem compartir. El que farem, doncs, serà sumar totes aquestes forces. La idea és sumar, integrar. No és un projecte que neix perquè hi ha un problema. Neix precisament per evitar que hi pugui haver un problema. Volem evitar que l’espai públic es degradi. En el moment que queda degradat és molt difícil recuperar-lo. No ens enganyem. I ara estem en condicions, sobretot tècniques, d’aixecar la mirada. I crec que convé fer-ho.

A la conferència de dilluns a Foment del Treball es va mostrar contrari a articular institucionalment la regió metropolitana més enllà de l’AMB, i ho va fer a la seu d’una organització que precisament advoca per aquesta regió metropolitana.
Ells han fet una reflexió que nosaltres podem compartir. Ningú pot obviar la realitat de la regió metropolitana. Una altra cosa, que és el que jo vaig dir, és la seva organització, la seva institucionalització. És difícil pensar que un àmbit tan ampli com el que es planteja amb la regió metropolitana pugui ser ràpidament institucionalitzat, perquè això voldria dir que el que es constituiria seria gairebé com la Generalitat de Catalunya. Estaries dient al conseller de Territori: “Vostè només té potestat sobre un 20% de Catalunya”. Què vull dir? Que políticament això està abocat a una paràlisi eterna. A mi no m’agrada perdre’m en debats estèrils que no aporten res. Ja va costar molt construir la nova AMB.

Què proposa fer, doncs, més enllà de l’AMB? Perquè els municipis del voltant reclamen participar en la presa de decisions que els afecten.
Jo crec que hi ha elements de geometria variable, com poden ser les polítiques econòmiques, les d’ocupació o les d’infraestructures, que sí que poden ser compartits. I penso que aquest és el camí que hem de fer. Per no perdre el temps. Si algú vol perdre’l, és el seu problema. Jo no tindré gaire interès d’anar a trobades per perdre el temps. Tal com estan les coses, no estem per això. Ara bé, entenc perfectament el que plantegen aquests ajuntaments que no estan dins de l’AMB, i he parlat molt amb ells. Molt és molt. M’hi he reunit moltes vegades. I sempre insisteixo en el mateix: la necessitat de trobar una manera que sigui ràpida i que permeti evidenciar que podem fer coses. Si ens perdem només en el debat de la institucionalització, la meva experiència em diu que això quedarà aturat i aparcat.

Les Zones de Baixes Emissions continuaran com un espai necessari per defensar la salut

Vostè fa bandera del pragmatisme, també quan diu allò de “la consciència metropolitana depèn de donar un bon servei”. Però l’AMB fa anys que dona bons serveis i, en canvi, la ciutadania de municipis que estan literalment de costat continua vivint d’esquena. Potser cal fer alguna cosa més al respecte.
Bé, em sembla que la gent de Nou Barris i la de Sarrià també viu d’esquena, i està dins d’una mateixa ciutat… Dit això, està clar que les nostres relacions són metropolitanes. Una altra cosa és que això s’identifiqui amb una identitat cultural o que quedi plasmada sobre una organització. Personalment, a mi això no em fa perdre la son. L’AMB es veu sobretot en l’àmbit del transport. Això la gent ho identifica, i això és el que ens ha donat més personalitat en el sentit d’identitat corporativa. Nosaltres mai hem buscat un protagonisme innecessari. Fa anys que pensem així. El que hem buscat, i el que és la nostra responsabilitat, és que la vida quotidiana funcioni. I no fem soroll. Avancem. Si la ciutadania identifica que això ho fa l’AMB… Bé, a mi m’interessa més que ho identifiqui com una qualitat de servei i una dignificació de la seva vida.

Elisenda Alamany, d’ERC, afirmava en una entrevista al Línia que “el gran problema de l’AMB és que la ciutadania no sap ben bé què fa aquesta institució per a ella” i que “les competències que té li impedeixen generar comunitat”. “A mi m’agradaria que l’AMB s’encarregués de l’educació, de la cultura…”, deia. Té raó?
No és qüestió de tenir raó o no, és qüestió de saber on estàs. Si algú no sap on està, jo no li explicaré. L’AMB és una entitat local. Supralocal. Si algú no sap quines són les competències del món local…

Ella assumia les limitacions, però deia que li agradaria que se superessin.
Ho té molt fàcil, doncs: que el senyor Cambray ens doni les competències d’Educació als ajuntaments. I farem més comunitat local. Però això ho ha de parlar amb ell, no amb mi. No? I amb el senyor Aragonès [riu]. Hi ha vegades que s’ha de ser prudent. Perquè dir les coses per dir… Les declaracions són gratuïtes. Un ha de saber on està. I els aprenentatges sempre són durs.

També s’ha parlat en més d’una ocasió de la possibilitat que la tria del president o presidenta de l’AMB es votés en unes eleccions. Com ho veuria vostè això?
Si volem un debat de majories i minories, molt bé. Però jo vull un debat de majories i minories territorials. De polítiques institucionals i no de polítiques partidistes.

Dilluns a Foment del Treball també va dir que no sap si s’aprofitaran bé els fons europeus. De què dependrà que s’aprofitin bé o no?
Jo sempre he defensat que aquests diners han de servir per transformar. I què vol dir això? Que el teixit industrial i econòmic pugui aprofitar aquests fons europeus per actualitzar les seves organitzacions empresarials, industrials… Per digitalitzar-se. Per a la transició energètica. Si al final el destí d’aquests diners, en l’àmbit local, és fer obres, molta transformació i molta innovació del teixit no hi haurà.

També li volíem parlar de la Zona de Baixes Emissions, perquè Cornellà és un dels municipis que en forma part. Com valora la sentència del TSJC i què creu que cal fer a partir d’ara?
Que jo sàpiga, la sentència no anul·la les Zones de Baixes Emissions. Per tant, jo estic molt tranquil. Ningú ha dit que no hi pot haver o no hi hagi d’haver Zones de Baixes Emissions. És evident que quan tu fas la norma o l’ordenança probablement l’has d’ajustar al que alguns ja havíem dit que calia tenir en compte. Per una banda, el vessant de la gent més vulnerable, en el sentit econòmic. I, per l’altra, la justificació de la universalitat de la mesura. Jo crec que tot això té solució. I crec que la lectura que s’ha fet de la sentència no ha estat pausada. Perquè les Zones de Baixes Emissions continuaran com un espai necessari per defensar la salut i garantir un altre tipus de mobilitat. Si hem de modificar les ordenances, cap problema.

Potser no es va fer prou bé, doncs.
No és qüestió de fer-ho prou bé o no. Això passa amb moltes coses que fem les administracions. Va passar amb les plusvàlues, que tenien 40 anys. S’han hagut de modificar i no ha passat res. No es tracta de si ho has fet bé o malament, sinó que, per sort, hi ha un sistema democràtic que funciona al qual la gent pot recórrer per defensar-se del que creu que les administracions no hem fet de manera correcta. Però el tribunal no ha posat en qüestió les Zones de Baixes Emissions. El que posa en qüestió són algunes coses que hem de mirar i ajustar-les. Res més.

Parlant de tribunals, l’actualitat municipal de Cornellà ha estat recentment marcada per l’operació policial a l’Ajuntament relacionada amb el cas del Consell Esportiu de l’Hospitalet. Més enllà del que ja ha dit públicament, com va viure aquell dia des d’un punt de vista personal?
Emprenyat. Perquè quan algú em va trucar i em va dir que hi hauria una entrada de la policia a l’Ajuntament per reclamar una sèrie d’expedients, jo vaig pensar que hi hauria una comitiva judicial amb policies que hi entraria, se li entregarien els papers i ja està, però no tot el que va passar. Sobretot em sap greu per les persones afectades, que conec des de fa molts anys. És una situació força estranya per poder-se-la creure. Només veient les persones que van estar detingudes… Jo no m’hi podia posar de perfil. I em va doldre a nivell personal, sí.

Però “hi ha Balmón per a estona”, va dir Salvador Illa a mitjans de març després que vostè confirmés que es tornarà a presentar a l’alcaldia l’any vinent. Es veu amb forces per reeditar la majoria absoluta?
El més important per a un candidat és tenir un projecte i sentir-se segur d’un mateix. Cornellà s’ha transformat. Tota la meva trajectòria com a alcalde ha estat gestionant crisis. No he tingut cap període d’estabilitat tranquil·la, com pensava que seria el mandat actual. Amb tot, l’important no és si reeditarem o no la majoria absoluta. És més important tenir a la ciutat una majoria absoluta d’aliances que va més enllà de la teva pròpia força política. I aquesta sí que la continuem tenint. Com a ciutat.

“Balmón, la ciudad no es tuya”, diu una pintada en un carrer.
Em fa gràcia. És evident [riu]. La ciutat és de tots. Jo el que intento és gestionar aquest “tots”. I crec que funciona prou bé, perquè el que hem buscat és sumar. Integrar. Després això tindrà una reproducció en les eleccions municipals del 2023? No ho sé. El que sí que sé és que jo he intentat protegir sempre la societat civil més activa d’aquesta ciutat, però també la menys activa. Perquè això és una bona suma d’una comunitat que pot tirar endavant. Jo vull poder-me sentir útil per a la meva ciutat. I això és el que pretenc. Perquè ara ens ve una època molt dura.

Pròximament, Línia Cornellà publicarà la part completa d’aquesta entrevista centrada en l’àmbit municipal.