Andrea Genovart: “Barcelona té les exigències d’una gran ciutat, però es ven com a provinciana”

A Andrea Genovart (Barcelona, 1993) només li ha calgut un llibre per demostrar el seu talent com a escriptora. Amb la seva primera novel·la, Consum preferent, Genovart ha estat reconeguda amb el premi Llibres Anagrama de Novel·la 2023. Parlem amb ella al CCCB sobre com veu Barcelona, sobre el món del treball, sobre les classes mitjanes o sobre com afrontar la contradicció.

Barcelona apareix de manera recurrent al llibre. Com definiries la ciutat on vius?
Per a mi, és una entitat molt calidoscòpica. De fet, la narradora de Consum preferent, l’Alba, com molta gent a Barcelona, viu una relació de conflicte i de tensió amb la ciutat. És molt difícil d’entendre, perquè és una ciutat que no para de vendre’s a si mateixa i de dir-te el que has de pensar-ne. En termes de comprensió és una ciutat problemàtica.

Parles de les dificultats pel que fa al lloguer, de l’expulsió dels barris cèntrics… Ets molt crítica.
És una ciutat que t’ofereix tot el que podries tenir sense acabar-t’ho de donar. Es presenta tot el que pots gaudir, però com una cosa sempre en potència. Un pis, la cultura… La gent que hi viu no gaudeix Barcelona d’una forma relaxada o accessible. De totes maneres, no sé fins a quin punt el que passa té a veure amb la idea de ciutat moderna. Per exemple, les constants interrupcions i interferències, o els sobreestímuls, també es produeixen en altres ciutats. La meva sensació, i per això la ciutat decep tant, és que té les exigències d’una gran ciutat, però es ven com una ciutat provinciana i propera. Potser perquè és una ciutat petita o perquè la llengua cooficial de la ciutat és una llengua minoritària. Les persones que hi vivim no l’assumim tan distant com al final resulta ser per l’hostilitat que hi ha. No sé si aquesta relació d’amor i odi la viuríem de la mateixa manera a Nova York, perquè algú d’allà té assumit que és una ciutat de grans dimensions, molt freda, molt competitiva. Potser no són ciutats tan diferents, però Barcelona no es ven així.

“El concepte de privilegi és molt difús en les classes mitjanes”

A la novel·la, la narradora fa una crítica descarnada al món del treball. Esmentes la dificultat per trobar feina o la inestabilitat. Creus que la teva generació ho té més difícil en aquest àmbit?
Hi ha una cosa que fa que el treball sigui extremadament precari: la demanda d’implicació emocional. Això és molt del nostre temps. Podríem qüestionar el treball en si mateix. Et podria dir que és una forma d’organització violenta… El treball és el mal fundacional [riu]. A banda d’això, no sé si a altres generacions se’ls exigia una implicació emocional i una creença en els projectes. Si jo treballo per Tecnocasa, per què he de ser fanàtica de Tecnocasa? Hauries de contractar-me per unes hores i uns resultats. Si vas a una entrevista en un banc, ets un coco de les finances i dius que no creus en el sistema bancari, independentment del teu currículum, no et voldran. Per què t’exigeixen aquesta implicació que no té res a veure amb un resultat tangible? Crec que això carrega moltíssim. És com si t’exigissin enamorar-te d’un company de feina.

De fet, al llibre la protagonista s’enamora de l’Uri perquè és periodista en un gran diari català… Som el que treballem?
Aquesta qüestió és com l’ou i la gallina. No hauríem de ser el que treballem, però en una societat on quasi tota l’organització de la teva vida depèn del treball, realment no som el que treballem? Ens podem pensar al marge? No ho sé. Precisament aquesta és una de les contradiccions que hi ha a la novel·la. La protagonista s’hi troba. Per una banda, aconsegueix reconduir la seva carrera laboral, però, per l’altra, la persona que li agrada precisament li agrada perquè és periodista.

Més enllà de l’aspecte material, Consum preferent també aprofundeix en les dificultats emocionals de la teva generació. En què divergeix la gent de la teva edat respecte de la d’altres temps pel que fa a les relacions socials, amoroses o familiars?
Tinc alguns conflictes amb el mateix terme. Què vol dir generacional? És un terme neutral i s’ha relacionat amb una qüestió de joves. Ha passat amb el 15M i altres protestes en què s’utilitza el terme per desarticular i banalitzar certes lluites i demandes que travessen tota la societat. El preu dels lloguers afecta tothom. No pagues més si tens 30 anys que si en tens 50. Crec que aquest concepte, quan es relaciona amb els joves perquè són inconformistes i rebels, desresponsabilitza molta altra gent. Veus un munt de persones acomodades, senyoros, que estan a les columnes d’opinió i són ells els que estan dient que són reivindicacions generacionals. Qui és víctima del preu del lloguer no et dirà que és una qüestió generacional. El que diferencia si una cosa és o no generacional no és tant el que passa, sinó la consciència crítica que hi ha. És a dir, són coses que passen a tothom, però la identificació amb elles de la gent jove té a veure amb una consciència crítica més gran. Aquest excés de consciència crítica paralitza moviments polítics, perquè res t’acaba de convèncer, perquè cap posició és prou bona o és contradictòria. És difícil sentir-se còmode amb una posició política si ets excessivament crític.

I això on ens porta?
A la culpa o al paternalisme. Per una banda, pensem que la nostra queixa és de primer món en un món que té un tercer món, i ens queixem amb la boca petita. Per l’altra, actuem des del paternalisme, que ens dona una mena de redempció mal portada. Avui dia ens queixem i tot seguit diem que no ens podem queixar. Ho diem per sentir-nos bé, perquè ja hem fotut la turra de 30 minuts.

“La implicació emocional amb el treball fa que encara sigui més precari”

Com es resol aquest dilema entre no queixar-se i caure en la queixa com a redempció?
Penso que el punt de partida ja està corromput. Hauríem d’assumir que vivim en la contradicció. També és molt del nostre temps haver de tenir un pensament absolut, clar i coherent. Potser no el podem tenir quan parlem de qüestions complexes. O almenys, no immediatament. En aquest sentit, l’Alba és una narradora que intenta superar aquesta situació i que no es fa la pregunta correcta. És necessari superar la contradicció? Tota l’estona, la ciutat ens demana que ens posicionem. Una vegada, a l’andana del metro, em vaig fixar en els cartells de publicitat. Un era de Vueling i deia “viatja sol i viu aventures”, l’altre d’una pòlissa d’assegurances i l’altre et deia que et fessis voluntari perquè hi ha gent que viu pitjor que tu. A la mateixa paret. Com et pots fer càrrec d’aquests tres missatges que impliquen relacionar-te de formes totalment diferents amb el món? Això és la gran ciutat: tota l’estona t’impacta amb premisses que tenen molta càrrega ideològica i que et demanen que et posicionis. Per això al llibre utilitzo la imatge del vòmit. No parem d’assumir idees, discursos i demandes a tanta velocitat, exigència i implicació que és impossible processar-les. Aleshores, què fas? Les vomites.

El problema potser és la mirada dels altres, que ens obliga a situar-nos.
L’Alba és un personatge molt neuròtic i no pot aguantar el que pensa o la possibilitat de no tenir res clar. Ella aguanta la contradicció, però l’aguanta amb molta angoixa. Podria dir el que pensa, però no és tonta i decideix no fer-ho perquè sap que hi ha un codi que la jutjarà. Veu que no s’identifica amb res, però té un entorn que sí que ho fa. És conscient que no pot donar a la resta el que vol perquè a la gent li molesta més que no t’identifiquis amb res que sí que ho facis. La seva angoixa neix de saber que no li agrada res.

Al llibre hi ha una presència important de les xarxes socials.
Per a mi tenia molt sentit agafar un personatge que és llicenciada en Filosofia i que té referents intel·lectuals, però que al cap de cinc minuts entra a les xarxes, fa scroll, hi veu de tot i ho situa tot al mateix nivell. Com pot ser que en deu segons passem per una amiga que està a París, un titular sobre la gestació subrogada, un horòscop que ens diu que ens morirem demà, una foto d’un nen a la platja, una supervivent de càncer… No es pot digerir la informació. Les xarxes socials són un exemple més de la manera com ens relacionem. Estructuren el temps i la incapacitat de dialogar amb el teu entorn. Et converteixen en un subjecte passiu.

Un altre dels elements que vehicula el llibre són les classes socials. L’Alba diu que és de classe mitjana. Com definiries aquest concepte?
Situar-la en la classe mitjana em serveix perquè escenifica el que abans comentàvem de la queixa. Com que és d’un estadi intermedi té dret a la queixa, però no el té del tot perquè hi ha una classe baixa. Tot això és una contradicció més que habita en l’Alba. El concepte de privilegi és molt difús en les classes mitjanes, perquè no han viscut cap realitat d’una forma radical i no saben on és el límit del que és precari i el que no ho és. Sempre estan negociant. La classe mitjana ha canviat molt en els darrers temps. Avui dia és poder sobreviure, i la classe baixa és directament pobresa i manutenció de l’Estat. Abans hi havia estrats.

El pare de l’Alba ve d’un poble de Castella. Ella decideix marxar per fugir de Barcelona. Què buscaves introduint el món rural a la novel·la?
Volia desmitificar la mateixa idea d’allò rural. De vegades sembla que les classes rurals, per definició, siguin molt més pobres que la gent de les ciutats. Depèn del poble i de la casa que tens. És una qüestió d’imaginari. A mi m’interessava molt posar en crisi la dicotomia ciutat-poble, que està radicalitzada. La ciutat sorollosa, el poble silenciós. La ciutat insegura, el poble segur. A tots els llocs hi ha conflictes. M’interessava perquè l’Alba va al poble pensant que allà es ressituarà. Una mica com el pelegrinatge que fan els quatre hippies anant a fer un voluntariat a l’Àfrica per 3.000 euros. Pensen que allò els canviarà la vida… Decideixen que els canviarà abans de fer-ho. Al poble, l’Alba no parla amb ningú, té el cap més com un timbal que mai, és el capítol més fragmentat, el més dispers, i no li serveix de res haver marxat per amargar-se i continuar connectada. És possible desconnectar quan tens wifi? No ho sé.

“A la gent li molesten les persones que no s’identifiquen amb res”

A diferència d’altres relats terrorífics o bucòlics sobre el món rural i que ara estan en voga, tu no en fas una definició tan clara.
És curiós, perquè les persones que tematitzem allò rural no ens hem criat al món rural. Al final hi ha un punt de partida exòtic, i estaria bé que les persones que s’han criat en entorns rurals prenguessin la paraula, no pas la gent de ciutat que ens acostem a aquest món per desmitificar-lo o mitificar-lo. El fet rural es pensa en relació amb la ciutat, però no passa a la inversa. El món rural és una identitat que es defineix com a contraposició a alguna cosa.

Durant la pandèmia, molta gent ha volgut marxar de la ciutat. A la teva novel·la no hi apareix esmentada mai la crisi del coronavirus…
Si t’hi fixes, tampoc esmento l’edat de la protagonista. Ho vaig eliminar a propòsit. Són tan necessàries les coordenades històriques per identificar-te amb una cosa? Vaig creure que mencionar la pandèmia no era necessari, perquè per a mi era important posar en crisi certs conceptes segons la nostra dinàmica relacional i no pas pel context en què vivim. A més, trobo una mica tramposos els discursos de la postpandèmia. D’alguna manera serveixen per desresponsabilitzar-nos. Per exemple, en les qüestions tecnològiques, la gent diu que ara ens relacionem més a través de les xarxes… Que va! Potser s’ha accelerat, però abans ja ens relacionàvem d’aquesta manera. No vam tenir una voluntat i uns desitjos diferents amb la covid.

Ja per acabar, al llibre barreges llengües, sobretot el català amb el castellà i l’anglès. Quin era l’objectiu?
Tenia una intenció molt clara. Volia que l’estil fos el tema de l’obra. No volia dir: la nostra Barcelona és molt heterogènia. Volia que el lector la percebés. Encara que no sigui la meva Barcelona ideal, havia d’incloure-hi el castellà i l’anglès perquè és una realitat i un debat que està sobre la taula. Havia de ser justa amb això. Si hagués escrit una novel·la a Vic, no hi hauria anglès o tant castellà.