El cartell per il·lustrar el taller de teatre, que es farà en ple carrer, a Provença amb Lepant, a Barcelona. Foto cedida
“És important escenificar les experiències que hem viscut perquè, quan parles dels temes que et fan mal, te n’alliberes”. És la reflexió de la Mavi, una dona peruana de 48 anys que viu a Barcelona. Actualment, treballa de caixera, però quan va arribar a la ciutat, el 2008, va passar un any fent de treballadora interna en una casa. D’aquella etapa li han quedat records dels quals, efectivament, se’n voldria alliberar. I així ho està fent des de fa un parell de mesos: al setembre va començar a participar en un taller de teatre adreçat a dones que, com ella, són o han estat treballadores de la llar i de les cures.
El projecte és una proposta impulsada pel Pla de Desenvolupament Comunitari (PDC) de la Sagrada Família, juntament amb altres entitats, com l’Espai 210, Europa Sense Murs, Intered i Mujeres Unidas Entre Tierras. Gràcies a aquesta iniciativa, que s’emmarca en el projecte Cura Digna i en els actes del 25N de l’Eixample barceloní, diverses dones han pogut fer teatre a partir d’unes vivències dures que havien estat silenciades. El resultat es podrà veure aquest diumenge, 26 de novembre, en ple carrer, a Provença amb Lepant.
Abús, assetjament, racisme i deshumanització
Durant el taller, tal com explica la Mavi, acostumaven a fer improvisacions en què es repartien els papers: una feia de treballadora, l’altra de “cap”. “Sortien situacions amb les quals totes ens podíem sentir identificades”, assegura. En aquest sentit, la Mavi parla d’abús, assetjament, racisme i deshumanització. “Només per com et miren, ja t’adones del seu menyspreu. O fins i tot per com no et miren: de vegades estàs treballant en una casa on ets del tot invisible”, lamenta.
Precisament, per combatre aquesta invisibilitat és clau que l’activitat de diumenge es faci al carrer. Així ho considera Berenice Rey, tècnica del PDC, que confia que la proposta capti l’atenció de la gent que passegi per la zona i que desperti reflexions. “Un dels objectius és que possibles contractants de treballadores de la llar i de les cures vegin aquestes escenes i es preguntin si estan fent això”, afirma. D’altra banda, també pretenen arribar a altres dones que visquin aquesta realitat perquè sàpiguen que no estan soles.
“Hi ha mares que es veuen obligades a deixar els fills a milers de quilòmetres per garantir-los un futur millor”
“Hi ha noies que venen aquí sense conèixer absolutament ningú, per això ens organitzem per ajudar-nos”, remarca la Mavi, membre del grup de WhatsApp Peruanísimas, on fa xarxa amb compatriotes seves (totes dones, perquè “quan hi ha homes no es parla d’aquests temes”). Amb tot, demana comprensió, que es tingui en compte que, a més, les treballadores internes viuen contextos personals molt durs. “Hi ha mares que es veuen obligades a deixar els fills a milers de quilòmetres per garantir-los un futur millor. Un dia, assajant, a una noia li va trucar la seva filla des del Perú demanant-li ajuda amb els deures de l’escola. Ha de ser dificilíssim, però la teva família no pot saber que ho estàs passant malament”, conclou la Mavi, amb la veu trencada.
