La manca de relleu i la pressió urbanística ofeguen el sector agrari al Baix Llobregat. Foto: Línia
Un home de 55 anys o més. Aquest és el perfil majoritari dels pagesos de l’àrea metropolitana. Sense anar més lluny, el 65% responen a aquesta descripció. Són dades de l’estudi ‘Els sectors econòmics emergents i la formació professional a la regió metropolitana’, elaborat per la Fundació BCN Formació Professional en col·laboració amb Mercabarna i l’AMB.
El sector agrari envelleix i el relleu escasseja. “La professió està en perill”, alerta Agustí Garcia, president de la Cooperativa Agrícola del Prat. En una conversa amb el Línia, Garcia augura que, en cas de continuar així, d’aquí a una dècada “hi haurà moltes més terres sense treballar”. De fet, l’estudi avisa que la falta de relleu té com a resultat “l’abandonament progressiu dels camps”.
Aquesta és una qüestió de gran importància per al Baix Llobregat i el seu Parc Agrari, considerat el rebost de Barcelona, però permanentment amenaçat per la voracitat urbanística. Aquí, tal com assenyala l’informe de BCN Formació Professional, hi predominen les explotacions intensives d’horta d’entre cinc i sis hectàrees.
Ara bé, per molt terreny que hi hagi per conrear, si no hi ha relleu, la situació pot complicar-se. I més en la situació actual d’emergència climàtica i d’encariment dels combustibles. Barcelona té un hort a tocar, però els joves, en general, no volen saber-ne res de la feina de pagès. Per què? El Línia ha fet aquesta mateixa pregunta a diversos agricultors joves del Baix Llobregat. Persones que van a contracorrent, tot i que comprenen per què cada cop menys gent jove vol treballar la terra.
Sacrifici i falta de recursos
Els agricultors que han participat en aquest reportatge coincideixen, a grans trets, a opinar que el “sacrifici” i la dedicació que requereixen la feina de pagès són les principals raons que entorpeixen el relleu generacional. “És com un nen petit, sempre has de ser-hi”, explica Josep Casas, pagès de la Cooperativa del Prat.
Casas té 37 anys i gestiona una empresa amb un familiar, Casas Juniors. Va estudiar a l’escola de capacitació agrària d’Amposta i té camps al Prat, Sant Boi i Viladecans. Va comprar el seu primer terreny amb la seva primera nòmina, i tot i formar part d’una nissaga de pagesos, reconeix que iniciar-se a la pagesia és complicat. “Costa molt veure complerts els objectius, i has de comprar maquinària i terres”, assenyala.
Hi coincideix Domínguez, que té 26 anys. Bromeja i diu que creu que és el pagès més jove del Baix Llobregat. “Costa molt arrencar per les inversions que has de fer”, afirma. Ell també descendeix de pagesos i afegeix que la feina del camp té associada una reputació negativa. “S’ha creat una idea que la pagesia és molt complicada i sacrificada i que no et guanyes bé la vida”, sosté.
El 65% dels pagesos metropolitans són homes de més de 55 anys, indica un estudi
Oriol Úbeda i Borja Torres, de l’Horta amb alegria, una explotació d’agricultura natural a Viladecans, apunten en aquesta direcció. “Fa un segle la gent sentia orgull de pagès”, recorda Úbeda.
Amb 36 i 31 anys, fa sis mesos que ell i Torres lluiten per tirar endavant una explotació que posa en pràctica una agricultura natural i sostenible, allunyada del model intensiu i “desenfrenat”, diuen, que predomina a l’àrea metropolitana. “Costa més guanyar-se la vida fent de pagès que no pas en una altra feina”, reconeix Torres, que, tot i això, creu que l’agricultura és un sector “gratificant”.
Garcia, per la seva banda, insisteix que la pagesia és una professió en la qual “mai acabes d’estar tranquil”, i que per introduir-s’hi cal ”filar prim” i no “anar a l’aventura”. “El més important són els coneixements”, reitera.
Sigui com sigui, tant ell com Casas i Domínguez reclamen a les administracions que vagin més enllà de les bones paraules. “Els polítics han de creure’s l’agricultura: si se li donés més valor, més joves s’hi dedicarien”, resumeix Domínguez.
Professió masculinitzada
Tornant a l’informe inicial, cal destacar que el 75% dels titulars de les terres de conreu metropolitanes són homes. Tradicionalment, segons explica Montse Lligadas, membre d’una família pagesa de Viladecans i tècnica de la Unió de Pagesos, les dones han estat les encarregades de vendre els productes als mercats. “Això no vol dir que elles no fossin als camps treballant braç a braç amb ells”, puntualitza.
En els darrers anys, però, cada cop hi ha més dones que es posen al capdavant de l’explotació. És el cas de la Teresa Vendrell, pagesa del Parc Agrari amb terres a Begues. Té 38 anys i va heretar els camps del seu pare. Recorda que quan va fer el pas hi havia gent que li deia si seria capaç de tirar endavant l’explotació. “És un ofici molt masculinitzat”, opina.
Ara no només cultiva, sinó que també comercialitza els seus productes. Més enllà d’haver deixat amb un pam de nas més d’un, Vendrell apunta la necessitat de fer pedagogia per salvar la professió. “No sabem d’on venen els productes; ens pensem que tot és industrial”, conclou.
