Quan Cerdanyola era la ciutat d’estiueig de les elits

Quan pensem en les vacances d’estiu, a tothom li venen al cap platges plenes de gent on no hi ha ni un lloc per posar la tovallola i llargs viatges en avió per passar unes setmanes ben lluny, en escenaris paradisíacs. Però fa un segle, el fenomen de l’estiueig no tenia res a veure amb el d’ara. I és que entre els anys 1850 i 1950 s’estilava l’estiueig de proximitat i, per tant, tant la burgesia com l’aristocràcia que es podien permetre marxar uns dies de vacances ho feien en un radi no superior als 50 quilòmetres de Barcelona.

Això, precisament, és el que mostra l’exposició itinerant de la Diputació de Barcelona Estiueig de proximitat, que aterrava al Museu d’Art de Cerdanyola el 10 de març i que es podrà veure fins al 28 de maig. Una proposta que explica, a través de diverses fotografies, com s’estiuejava aleshores a Catalunya i que compta amb una mostra específica de l’estiueig a Cerdanyola. “Es descriu qui eren els estiuejants, com es desplaçaven, on vivien, què buscaven i com socialitzaven, amb l’objectiu d’aconseguir una reflexió sobre el present i el futur del fenomen de l’estiueig, del qual encara en són testimoni les torres, els jardins, les fonts, els balnearis, els casinos i els antics hotels”, detallen des de la Diputació.

El cas de Cerdanyola

A partir dels anys vint i trenta del segle passat, Cerdanyola es va convertir en el destí per excel·lència de diversos artistes, polítics i escriptors. Tots ells freqüentaven espais com el Sardanyola Gran Cassino, la taverna de Can Salla o el Club de la ciutat jardí de Cordelles. Punts de trobada de l’ambient artístic i literari que els intel·lectuals feien servir per a debats i tertúlies i per a activitats musicals i teatrals, i que freqüentaven persones tan reconegudes com l’alcalde republicà i col·leccionista Jaume Mimó, el pintor Marian Espinal, el crític Just Cabot, l’escultor Josep Viladomat o la model Mercè Gallén, encara que un dels més destacats va ser l’il·lustrador Valentí Castanys.

“A Cerdanyola, el fenomen de l’estiueig ens va marcar, igual que a molts altres municipis”, deia Txema Romero, director del Museu d’Art, en la inauguració de la mostra. I és que, sense anar més lluny, va portar la creació del Club Cordelles, que “és un dels millors exemples de ciutat jardí noucentista, amb tots els serveis per al gaudi dels estiuejants, que necessitaven la seva casa enjardinada i també equipaments culturals i esportius”, afegia.

Castanys va ser un dels estiuejants per excel·lència d’aquest espai. “L’il·lustrador es va instal·lar a Cordelles i del seu estiueig aquí va néixer la inspiració de molts dels seus dibuixos, que s’han recuperat i ara formen part de l’exposició”, explicava Romero. De fet, en les seves il·lustracions es poden reconèixer fragments d’amiant de la Fàbrica Uralita, gent de la ciutat amb la qual l’il·lustrador es relacionava “i també l’elit cultural del moment”, recordava el director. A més, el polifacètic Castanys també escrivia, i “en alguns textos, com Xòfer a Cordelles o La memòria es diverteix, plasma històries de la Cerdanyola d’aquell temps”, afegia.

Segons Romero, “la Cerdanyola de l’època mostrava gust per la cultura, l’educació i la comunicació”. Per això es va convertir en un pol d’atracció d’intel·lectuals de classe alta. Però al cap d’uns anys, l’aparició de la setmana de vacances pagada va permetre a les classes populars començar a estiuejar i això va posar fi a l’exclusivitat de l’estiueig elitista. De fet, aquest pas va ser el predecessor del posterior turisme i estiueig de masses, que no arribaria fins ben entrats els anys seixanta.

Sigui com sigui, la petjada de l’estiueig més intel·lectual encara és ben present a Cerdanyola, en l’urbanisme i l’arquitectura d’alguns edificis.