Població migrant: una història de pocs drets i molts mites

Des de fa dues dècades, el 18 de desembre està marcat al calendari com el Dia Internacional de la Persona Migrant. Tot i la celebració d’aquesta data, que té com a objectiu reivindicar els drets humans de qui decideix, per la raó que sigui, marxar de casa seva cap a un altre país, el cert és que avui dia les persones migrants no tenen els seus drets assegurats i en moltes ocasions se les tracta amb prejudicis i discriminació.

Qui ve?

Parlar d’un migrant prototípic no té més raó de ser que deshumanitzar un col·lectiu d’allò més heterogeni. De fet, si ens remetem a les dades, observem que a la ciutat de Barcelona la població estrangera més nombrosa és la italiana. De les més de 370.000 persones sense nacionalitat espanyola que viuen a la capital catalana, 41.000 són italianes. La població pakistanesa (23.000) i la xinesa (22.000) són les següents en nombre. Lluny queden altres nacionalitats com la francesa, la colombiana, la marroquina o l’hondurenya. Sens dubte, una composició de llocs d’origen molt allunyada del concepte que tenim de migració i de la idea que l’extrema dreta intenta vendre.

Tanmateix, l’evolució de la població migrada a Barcelona és difusa i depèn, en gran part, de les dinàmiques de la política internacional. D’aquesta manera, en els darrers anys hem vist com la inestabilitat en alguns països de l’Amèrica Llatina feia augmentar el nombre de residents d’aquestes nacions a Catalunya. És notable, per exemple, el creixement de la població colombiana o argentina en el darrer lustre.

Per què venen?

També hi ha una visió molt esbiaixada de la migració pel que fa als motius pels quals ve a la ciutat. En molts casos, aquests sectors de població acaben treballant en feines no qualificades. Malgrat això, un 45% de les persones que van arribar a la capital el 2020 tenien estudis universitaris, un 25% formació de grau mitjà i un 20% formació escolar obligatòria. Per tant, només el 8% no tenia estudis obligatoris, una xifra molt inferior a la de l’alumnat amb nacionalitat espanyola a Catalunya que no té el títol d’educació secundària (17%).

Per últim, quan parlem dels motius, cal citar un mite més: la famosa distinció entre migrants econòmics i sol·licitants d’asil. Mentre als primers no se’ls vol donar el ple dret de viure al país d’acollida, amb els segons, des del 2015, després de l’anomenada crisi dels refugiats, els discursos són més suaus. De totes maneres, com explica Sonia Ros, d’Stop Mare Mortum, “segons els estàndards del dret internacional, el 60% de les persones que utilitzen les rutes per arribar a Europa podrien ser sol·licitants d’asil”. “Es tracta d’una distinció perversa”, afegeix Ros.

Els més discriminats

Un estat com l’espanyol, que es vanagloria de “promocionar i protegir els drets humans”, no ha signat mai la Convenció internacional sobre la protecció dels drets dels treballadors migrants i les seves famílies de l’ONU. El text determina que tothom pot treballar en el país que vulgui sense perdre cap dret. Tot i això, aquest tractat xoca amb la llei d’estrangeria, que regula en quines condicions les persones no nascudes a Espanya poden viure als límits territorials de l’Estat.

Però no només les lleis atempten contra els drets dels migrants. Un estudi fet per l’Ajuntament de Barcelona assegura que la discriminació és un fenomen íntimament lligat a les persones no nascudes a la ciutat. El document, que rep el nom d’Informe sobre la discriminació als barris de Barcelona, assegura que quasi una de cada 10 persones migrants ha estat víctima d’una agressió verbal o física durant l’any 2020.

Qui marxa?

Els migrants sempre són els altres. De fet, quan algun amic nostre marxa a l’estranger per buscar-se la vida no utilitzem aquest concepte per definir la seva situació legal. Això no fa res més que demostrar la càrrega pejorativa que té el concepte migrant. Amb tot, des de la crisi econòmica del 2009, la població metropolitana ha viscut un procés de migració només comparable amb el que va viure Espanya els anys seixanta.

Actualment, hi ha més de 340.000 catalans que viuen a l’estranger, dels quals 262.000 són de la demarcació de Barcelona i 155.000 de la mateixa capital catalana. En el darrer any, aquesta xifra a la província ha augmentat un 2,6%, mentre que a la ciutat ho ha fet un 1,7%.

Per països, els indrets on més barcelonins hi ha són, pel següent ordre, l’Argentina, Mèxic, França, els Estats Units, el Regne Unit i el Brasil.