Segons els estàndards internacionals, el 60% de les persones que migren tenen dret a asil. Foto: Costas Baltas / Reuters
Mig milió de persones es manifesten pels carrers de Barcelona a favor de l’acollida de migrants. És el 2017 i han passat dos anys des de l’anomenada crisi europea dels refugiats. El 2015, un milió de persones que fugien de guerres com la de Síria van arribar a Europa. La pitjor situació de desplaçats des de la Segona Guerra Mundial. El vell continent no va poder amagar la tragèdia.
Tornem al 2017. La pressió social fa reaccionar tímidament les autoritats. Es parla d’asil, de persones refugiades, d’acollida. Un gran concert al Palau Sant Jordi fa envermellir la plana política. Però en essència res canvia i, a poc a poc, les coses tornen a la seva deriva. De tant en tant una notícia assalta els telenotícies, que parlen amb malvolença d’invasió o de crisi fronterera. Res més.
Cinc anys després, el drama de les persones que fugen de la seva llar escapant de la violència, la persecució i la misèria segueix sent el mateix. Bé, una cosa ha canviat, Europa ha millorat els mecanismes per amagar la catàstrofe humanitària. Com? La resposta és senzilla: externalitzant fronteres i fent que siguin Turquia, Líbia o el Marroc qui gestioni la gran quantitat de persones que volen arribar a Europa. Un altre mètode: gastant milions d’euros en el control de les aigües amb Frontex. Un darrer: exercint pràctiques tan fora de la llei com les devolucions en calent.
Una massiva manifestació va reclamar el dret a l’acollida el 2017. Foto: Casa nostra, casa vostra
ON SOM AVUI DIA?
Amb motiu del Dia internacional de les persones refugiades, la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) ha publicat aquest divendres un dossier en el qual recull l’estat del dret d’asil al món i a casa nostra.
Segons determina l’ACNUR, actualment més de 80 milions de persones, una de cada 97 que viuen al planeta, es troba en situació de desplaçament forçat. Per països, és Síria qui més homes, dones i infants té en aquesta situació. En total, 6,6 milions de persones d’aquest territori han hagut de marxar de casa seva. Veneçuela té el trist honor de ser el segon país en aquesta llista, amb 3,7 milions de desplaçats. Afganistan, amb 2,7 milions; Sudan del Sud, amb 2,3; Myanmar, amb un milió; Somàlia, amb 910.000 persones; la República Democràtica del Congo, amb 822.000; el Sudan, amb 772.000; la República Centreafricana, amb 609.000; i Eritrea, amb 513.000 refugiats, completen la llista.
Qui acull tantes i tantes persones? Doncs, sorprenentment, el 85% viuen en països empobrits i és Turquia, amb 3,6 milions, el país on més n’hi ha.
Pel que fa a Catalunya, es tracta del segon territori de l’Estat espanyol, per darrere de Madrid, on més sol·licitants de protecció internacional hi havia durant l’any 2020. En total van ser 9.614 persones, cosa que significa un descens del 27% respecte de l’any anterior, quan hi va haver 13.288 sol·licitants. En aquest sentit, és la demarcació de Barcelona on més demandes de protecció hi ha. El 83% es fan aquí.
“Malauradament, des del ministeri de l’Interior no ens ha facilitat el país d’origen de les persones sol·licitants per províncies o comunitats autònomes”, expliquen des de la CCAR. Si mirem les xifres estatals, veiem que, per nombre de sol·licitants, Veneçuela encapçala la llista, seguida de Colòmbia, Hondures, Perú i Nicaragua.
DARRERE LES XIFRES
“No té sentit que el fenomen de les persones migrades es tracti des de les xifres i es debati sobre si es poden acollir o no en funció del nombre de sol·licitants”, denuncia Sonia Ros, d’Stop Mare Mortum. “S’hauria d’abordar el tema des de la perspectiva dels drets humans”, afegeix.
El cert és que les persones que fugen de casa seva tenen els drets d’asil reconeguts per la justícia internacional i el tracte que reben en països com el nostre no respon a aquesta jurisdicció. “Una persona que fuig ho fa per deixar enrere riscos, i pretendre que deixi de venir amb violència és inhumà”, afirma l’integrant d’Stop Mare Mortum.
Es refereix, per exemple, a la situació que molts homes i dones viuen al mar intentant arribar a terra europea. Segons l’ONG Caminando Fronteras, l’any 2020 van morir 2.170 persones ofegades. Tanmateix, són xifres aproximades, perquè les autoritats entorpeixen al màxim que poden la tasca de recompte.
L’any 2020 van morir 2.170 persones al mar, però podrien ser moltes més. Foto: Open Arms/ACN
“En realitat no és un problema de poder acollir o no, sinó de voluntat política”, diu Ros. En aquest aspecte, els estats hi tenen molta responsabilitat. “Quan els convé obren fronteres, com el que està passant amb els refugiats veneçolans a Espanya o el que passa a Turquia”, denuncia.
Els refugiats, més que persones que han passat una situació d’allò més dolorosa i que, com diu Ros, “han de refer la seva vida”, són massa vegades moneda de canvi polític.
REFUGIAT I MIGRANT ECONÒMIC
Quantes vegades hem sentit aquesta diferència? No són refugiats, són migrants econòmics. Es tracta d’una distinció que a ulls de Ros s’entoma “perversa”.
“Més del 60% de les persones que utilitzen les rutes per arribar a Europa podrien ser sol·licitants d’asil, perquè escapen de situacions molt dures”, afirma per afegir que, segons els estàndards del dret internacional, el 60% de les persones que creuen, per exemple, el mar estan emparades sota el dret d’asil.
La distinció és perversa i podria arribar-nos a fer creure que el 40% no té dret a venir a Europa en condicions regulars. Res més lluny de la realitat. De fet, l’Estat espanyol no ha ratificat mai el Conveni dels treballadors migrants de les Nacions Unides, que reconeix el dret de les persones estrangeres a poder treballar on vulguin.
