Si en un primer moment pintava amb els seus braços, des de fa anys ho fa agafant el pinzell amb la boca. Foto cedida
“Si escoltes una veu al teu interior que diu ‘no pots pintar’, aleshores pinta per tots els mitjans i aquesta veu serà silenciada”. Aquesta frase atribuïda al geni Vicent Van Gogh pot resumir a la perfecció la vida de la Sofía García, una artista que va néixer el 1970 amb focomèlia, una malformació congènita que va afectar el desenvolupament de les seves extremitats i que va ser provocada per un medicament de trist record, la talidomida. Aquest fàrmac de Grünenthal, que havia de reduir les nàusees de les mares durant les primeres setmanes de l’embaràs, va provocar que milers de nadons nasquessin sense braços o cames o bé amb membres excessivament curts.
Aquest és el cas de la Sofi, que des de ben petita va fer cas a Van Gogh i va fer callar aquella veu que li deia que no podia pintar. “Des que era una nena va començar a dibuixar i a barrejar colors amb molt sentit”, recorda la mare, Antonia Duran. Ho corrobora el seu pare, el Juan García; els dos, testimonis de primera mà de l’evolució personal i artística de la Sofi, que té un marcat to autodidacte. Si en un primer moment pintava amb els seus braços, des de fa anys ho fa agafant el pinzell amb la boca, el que implica un plus de fascinació pel seu art.
Ara, la Sofi acaba d’estrenar una exposició artística al Casal de Ciutat Cooperativa i Molí Nou, a Sant Boi, on viuen els seus pares. Es va inaugurar el 3 de març, amb la presència de l’alcaldessa, Lluïsa Moret, i dels seus familiars. “La presentació va ser molt bonica, estava molt tranquil·la”, afirma la Sofi.
La mostra, de fet, és en si mateixa un recorregut per la trajectòria vital i artística de l’autora, ja que mostra alguna de les seves primeres obres, com ara una marina pintada els anys 80. I és que els paisatges i la natura han marcat les seves últimes creacions, després d’una primera etapa més abstracta.
Els colors vius inunden els seus quadres, tot i que també hi ha espai per a l’emulació dels grans artistes del segle XX, com ara el malagueny Pablo Picasso, del qual enguany es commemora el 50è aniversari de la seva mort. De fet, un dels quadres de l’exposició és una reproducció del Guernica. “Quina feinada em va donar!”, reconeix la Sofi. “És una còpia amb el seu toc original”, destaca la seva mare. De moment, l’artista ja ha aconseguit vendre tres quadres de la seva exposició, que a partir del maig viatjarà a Sant Feliu, on hi ha la residència on viu entre setmana.
Superant les adversitats
Amb tot, aquesta exposició és la punta de l’iceberg de l’exemple de superació davant les adversitats que suposa la vida de la Sofi. Sense anar més lluny, dos dels quadres de la mostra són fets amb la tècnica del punt de creu, que cultiva des de fa anys. I les seves inquietuds artístiques van més enllà, ja que des de fa anys escriu a ordinador un dietari del seu dia a dia amb els fets més rellevants. S’ajuda d’un bastonet com els que fan servir els asiàtics per menjar, que també empra per treure la targeta al transport públic per marxar a fer un tomb amb la seva companya de residència, la Isa, amb qui fa visites a Barcelona. I quan ha de tornar a casa dels pares, els caps de setmana, ho fa sola.
Per tant, la independència és un dels valors que més cultiva la Sofi. I tot plegat ho transporta a l’àmbit de l’art, a través de la inspiració en obres i artistes que li agraden. En aquest sentit, ella assegura que pinta sense cap objectiu, més enllà de relaxar-se i gaudir a través de pintures que expressen els seus sentiments i idees.
Una afició que ara vol perfeccionar amb classes que rebrà de part d’una professora d’art.
Compensacions pendents
El que queda pendent, però, són les compensacions que ella, i tants altres afectats a Espanya, han de rebre pels efectes que va tenir la talidomida sobre els seus cossos. “Hauríem d’haver cobrat de l’Estat, però encara estem a l’espera”, lamenta l’Antonia.
I és que el 2018 es van aprovar unes ajudes estatals per als perjudicats que encara no s’han fet efectives. I per a més inri, l’Audiència Nacional va rebutjar fa poc que l’Estat pagués 400 milions per aquest retard, i ara l’associació d’afectats Avite prepara una campanya a Madrid per fer-se sentir. “Volem que el poble se n’assabenti”, diu l’Antonia.
