Patir covid persistent: “Em vaig aixecar i no sabia cordar-me les sabates”

La pandèmia va fer que tothom aturés la seva vida per uns instants. Uns mesos durs que ara que ja hem recuperat la normalitat mirem amb distància, sense tenir en compte que alguns encara continuen en pausa. Persones com l’Ivonne del Pozo, de Montornès del Vallès, o en Xavi Samon, de Vilanova del Vallès, que viuen amb la covid persistent. És una malaltia que a l’Estat pateixen un 10% de les persones que han passat el virus i que provoca diferents símptomes i afectacions físiques i mentals. Problemes que sovint impedeixen que aquestes persones puguin fer vida normal i que la Plataforma per la Sanitat Pública del Baix Vallès vol visibilitzar. En concret, a través d’un subgrup nou que s’ha creat recentment i que està treballant “per posar a l’agenda del sistema sanitari comarcal el tema de la covid persistent”, diu del Pozo.

Precisament, la montornesenca, que fa més d’un any que està de baixa per aquesta malaltia, va veure la necessitat d’impulsar aquesta secció a dins de la plataforma perquè “al Vallès Oriental no hi ha cap grup de rehabilitació neurocognitiva per a pacients amb covid persistent que cobreixi la Seguretat Social”, explica al Línia. És a dir, un espai on la sanitat pública ofereixi exercicis per millorar el funcionament del cervell de persones que, com ella, tenen problemes de memòria, de concentració o d’atenció que no tenien abans de la pandèmia.

Perdent el nord

La montornesenca va agafar la covid el juny de l’any passat, va recuperar-se i, després de l’estiu, va recaure. “Va arribar un dia que tenia tant cansament que m’adormia a la feina i vaig haver d’agafar la baixa”, explica. “Però la situació va empitjorar perquè vaig començar a perdre la memòria a curt termini fins a tal punt que anava al CAP, em deien a quina porta havia d’anar, feia dues passes i me n’oblidava”, afegeix. Un fet pel qual va visitar diversos neuròlegs privats que li van acabar diagnosticant la covid persistent. “En aquest punt em vaig trobar que ni tan sols els metges sabien com actuar”, lamenta. “De fet, només em van recomanar caminar molt, menjar sa i fer puzles, sumes i exercicis per estimular el cervell”, afegeix. I ara, un any després, tot i que reconeix que està millor, lamenta que continua cansant-se “molt ràpid mentalment”.

En aquest sentit, del Pozo explica que ha hagut de “buscar coses més relaxades” que la facin feliç, però que també s’ha vist obligada a deixar de fer coses tan simples com conduir en trajectes llargs. “No puc estar tanta estona concentrada en la carretera”, lamenta. Mentre que a l’hora de cuinar, per exemple, diu que ha d’estar “molt pendent del foc” perquè s’oblida del que hi té posat. “No puc ser en llocs on hi hagi molta gent o soroll perquè em saturo mentalment”, afegeix posant un altre exemple. Un conjunt de situacions que fan que la seva vida actual sigui “completament diferent” de la que tenia abans de la pandèmia.

En el cas de Samon, va agafar la covid al principi de la pandèmia i, setmanes després d’haver-la passat, el virus li va començar a afectar el cervell. “Un dia em vaig aixecar sense saber cordar-me les sabates o posant-me escuma d’afaitar al raspall de dents”, explica. Per això, va fer-se diverses proves a través de la sanitat privada, però va tornar a agafar la covid i li van sortir nous símptomes que es van sumar als problemes de memòria, com el cansament o els dolors musculars i articulars. “Va arribar un punt que anava a visitar els meus clients de la feina i em perdia, em van acabar acomiadant i em van caure a sobre 20 o 30 anys de cop”, lamenta. No només per la malaltia, sinó perquè “els metges no tenen ni idea de com ajudar-te”, lamenta. Una situació que ha fet que s’hagi anat enfonsant.

Sense respostes

En aquest sentit, Samon explica que per combatre la malaltia està fent teràpia a la sanitat privada. Del Pozo s’està pagant la rehabilitació cognitiva perquè no hi ha cap opció pública a la comarca. Una situació que fa que fer front a la covid persistent sigui més difícil si no tens diners i encara més tenint en compte que “el sistema sanitari està saturat i no té respostes” i que el sistema laboral no els entén, lamenta del Pozo. De fet, només cal veure que “molta gent amb covid persistent continua treballant i que a la Unitat de Covid Persistent de Can Ruti et donen hora a un any i mig vista”, diu la montornesenca. Una realitat “lamentable”, davant la qual “l’única solució és no agafar el virus”, diu Samon. Per això, tant ell com del Pozo confessen que continuen anant amb compte i que encara utilitzen la mascareta per evitar més contagis i la possibilitat de tenir més seqüeles.

Ara bé, hi ha persones que han portat la por a la covid a l’extrem, com la Carol, de la Roca del Vallès, que directament no surt de casa. Un cas que explica a aquest diari la seva filla, Ariadna Lozano, que diu que la seva mare “s’ha tornat boja”. “Cada vegada que vaig a veure-la he de despullar-me, dutxar-me i posar-me roba neta. No deixa que la meva parella entri a casa i desinfecta tots els productes del supermercat que li vaig a comprar, un per un”, relata Lozano. Un trastorn conegut com a coronofòbia que, juntament amb la covid persistent, demostra que, tot i que la pandèmia no ha deixat indiferent ningú, ha marcat amb més força vides com la de la Carol, la de del Pozo o la de Samon, que han fet un gir de 180 graus.