Cementiri vell Olesa excavat

La imatge que ha deixat el sondeig arqueològic que s’està fent a l’antic cementiri d’Olesa. Foto: Línia

Caminar pel cementiri vell d’Olesa de Montserrat aquests dies és esquivar forats, runes i restes d’ossos. L’Ajuntament del municipi hi està buscant una fossa comuna del final de la Guerra Civil on hi podrien haver els cossos de set veïns afusellats, tot i que la xifra podria variar amunt o avall.

Fa unes setmanes es van enderrocar uns nínxols per seguir amb una recerca que va començar el 2004 amb una excavació pionera que no va tenir el resultat esperat. De moment, el sondeig arqueològic que s’hi està fent no ha permès localitzar la fossa, per més que no deixen d’aparèixer-hi ossos. “Si apareguessin enmig d’un bosc, seria sospitós, però som a un cementiri”, diu el regidor de Cultura i Memòria Històrica, Xavier Rota.

La recerca seguirà per tot el recinte perquè el consistori està determinat a trobar la fossa –si bé existeix la possibilitat que els cossos que busquen fossin traslladats durant la dictadura sense deixar-ne constància– i perquè hi vol crear l’anomenat Parc de la Memòria. Aquest espai, després d’una museïtzació, servirà per recordar les 333 persones que van morir a Olesa durant la guerra i el franquisme i per explicar què va passar al municipi en aquells anys. Una tasca difícil a causa del silenci que es va mantenir durant dècades i que es complica encara més a mesura que passa el temps.

Precisament, el 2 de març Olesa va perdre un veí que va ser clau en la reconstrucció del trencaclosques del passat i en la recuperació de la memòria històrica: Carles Roca, autor de la investigació El cost humà de la Guerra Civil a Olesa.

Famílies que no obliden

Juan Garrido, que era mestre i pare de cinc nens, és un dels veïns afusellats que busquen a l’antic cementiri. Membre de la CNT, va ser un dels aproximadament vint empresonats el 12 de febrer de 1939 a Olesa, on les tropes franquistes havien arribat el 25 de gener. Formava part dels noms arbitràriament seleccionats per satisfer la set de venjança de vídues i familiars de les víctimes de la repressió de 1936.

La matinada del 19 de febrer del 39 van fer pujar aquella vintena de presoners –entre els quals hi havia l’alcalde d’Olesa per ERC entre 1931 i 1936, Fèlix Figueras i Aragay– a dos combois. Van sortir d’Olesa en direcció a Barcelona, pensant que els portaven a la Model, però van acabar al cementiri d’Abrera, on els van afusellar. Van sobreviure almenys cinc presos, entre ells, Juan Garrido, que va tornar a casa malferit.

Durant dues nits la seva dona i els seus fills en van tenir cura, fins que un grup de soldats se’l van tornar a endur. Preocupat pel pare, el fill gran, encara un adolescent, hi va anar al darrere, d’amagat, i va veure com el portaven al local de la Falange amb dos detinguts més. Va esperar més d’una hora que en sortís algú, però res. Per això va tornar a casa a fer costat a la mare, que s’havia desmaiat en veure com s’enduien el seu marit per segon cop en qüestió de dies.

“Només volem donar-li sepultura com es mereix”

Quan el noi va poder tornar al lloc on havia vist el seu pare per última vegada, no hi va trobar ningú i, tement-se el pitjor, va anar al cementiri d’Olesa. Enfilat al mur del recinte, va aconseguir veure l’enterramorts acabant de cavar una fossa. Després d’insistir-li, l’enterramorts li va fer una confessió que marcaria la seva vida: “M’han fet colgar tres homes vius, lligats de peus i mans, i un d’ells era el teu pare”. L’havien tornat a afusellar.

El primogènit de Juan Garrido deixaria escrita anys més tard tota aquella experiència. Ell va morir fa quatre anys sense haver pogut enterrar el seu pare, un home innocent afusellat dues vegades pel franquisme, però els seus descendents guarden com un tresor amarg aquell text i segueixen tan de prop com poden els treballs de l’Ajuntament per localitzar la fossa comuna, desitjant que el cos aparegui. Ho fan pensant en aquell adolescent que després va ser marit, pare i avi (prefereixen no dir el seu nom) i per la memòria de Juan Garrido. L’únic que volen, afirmen, és que descansi en pau.

“Només volem donar-li sepultura com es mereix”, diu José Gallardo, gendre del fill gran de Juan Garrido. El iaio –així s’hi refereixen afectuosament– sempre va compartir amb la seva família el que havia viscut i el convenciment que el cos del seu pare havia d’estar al cementiri vell d’Olesa, sota terra. Malgrat això, tal com matisa la seva neta, Sonia Gallardo, “va viure sense odi ni rancúnia” i no els va “transmetre mai sentiments negatius”. Per aquest motiu, davant l’opció de conèixer els noms dels possibles assassins de Juan Garrido, prefereixen no resoldre l’interrogant.

El camí cap a la reparació

Tot i que, per descomptat, respecta la decisió de la família, per a l’historiador olesà Jordi Abellan, capficat en l’estudi d’aquests fets des del 2010, “posar noms i cognoms a víctimes i botxins és necessari per arribar a la reparació”.

L’assassinat de Garrido és una mostra de la cruesa amb què es va viure la Guerra Civil a Olesa, on les matances entre veïns van ser el pa de cada dia. Si bé aquesta va ser la dinàmica del conflicte a tot arreu, Abellan assegura que el cas d’Olesa és particular per “l’acarnissament” que hi va haver. Altres exemples d’això són l’execució del cafeter del Círcol, Isidre Galceran, a qui van confondre amb una altra persona, o dels abrerencs Enric Cortell i Ramon Massagué, el crim dels quals va ser ajudar un dels presoners que havia sobreviscut a l’afusellament del cementiri d’Abrera.

Els seus són alguns dels cossos que busquen ara al cementiri vell d’Olesa. Trobar-los seria fer un pas endavant per tancar ferides obertes des de fa més de vuitanta anys.