Najat Driouech

Imatges com aquesta de la diputada d’ERC Najat Driouech intervenint al ple del Parlament encara són testimonials. Foto: Sílvia Jardí / ACN

Per què no hi ha més representants d’origen divers als càrrecs de responsabilitat política? Segons denuncia SOS Racisme, el desinterès dels partits pels temes que afecten les persones no blanques o la negació del dret a vot a les persones migrades són alguns dels elements que ho expliquen, però n’hi ha més.

Són sis. Beatriz Silva (PSC), Chakir El Homrani (ERC), Najat Driouech (ERC), Basha Changuerra (CUP), Ignacio Garriga (VOX) i Jessica González (comuns). Són sis de 135. El 4,4%. Aquesta és la representació actual de persones no blanques al Parlament de Catalunya. Les similituds entre elles, tant polítiques com ideològiques, són escasses, però el fet de viure en una societat com la catalana les fa compartir almenys una experiència: el racisme. Algunes són nascudes a Catalunya de pares migrants, altres tenen un dels dos progenitors nascut en un altre país. Algunes van venir a estudiar i es van quedar aquí, altres van arribar quan eren petites. Són catòliques, musulmanes o no especifiquen si tenen religió. Les diferències són notables, però el fet que les uneix, la violència que recau sobre elles per tenir un origen diferent, un color de pell no reconegut com a blanc, vehicula les seves vivències. I encara queda molt lluny el dia que aquests elements deixaran d’unir-les.

POCA REPRESENTACIÓ
L’any 2003, Mohammed Chaib es va convertir en el primer diputat marroquí al Parlament de Catalunya. Ho va fer amb el PSC i va exercir el càrrec fins a l’any 2010, quan va marxar a Madrid per ser el primer diputat musulmà de la història del Congrés espanyol.

Han passat quasi dues dècades des d’aquella fita i, en part, la presència de persones musulmanes a l’hemicicle ja no és nova. No es pot dir el mateix, per exemple, de les persones d’origen xinès o romaní.

“No estem representades enlloc: ni als contes, ni a la televisió, ni a la història, ni als ajuntaments…”

El 2015, Chakir El Homrani, d’ERC, va ser elegit diputat, però el salt qualitatiu arribaria quan el 2018 el polític nascut a Granollers esdevindria conseller de la Generalitat, el primer de pares marroquins en ser-ho. També el 2018 Najat Driouech, d’ERC, es convertia en la primera catalana nascuda al Marroc –va emigrar amb només 9 anys– en ser diputada. En aquell mandat l’amaziga Salwa el Gharbi, de Junts per Catalunya, i Beatriz Silva, d’origen xilè i del PSC, també tenien un seient al Parlament. En les darreres eleccions del 14 de febrer, a Driouech, Silva i El Homrani s’hi han sumat tres diputats no blancs més: Changuerra, afrodescendent de pare guineà i mare cordovesa, Garriga, de mare guineana, i González, colombiana que va arribar a Barcelona fa 15 anys.

És suficient aquesta representació? “Si un parlament ha de ser el reflex de la societat en què viuen els seus votants, la veritat és que el català no ho és”, afirma Karlos Castilla, de SOS Racisme. Per la seva banda, González denuncia que, “així com hi ha altres infrarepresentacions com la de les dones que es debaten, la de les persones no blanques no és ni un tema al Parlament”. En una línia diferent, però, Driouech assenyala que cal “ser coherents” i recorda que “la migració no té el mateix impacte aquí que a França”. “No podem inventar noms a les llistes”, argumenta.

Sigui com sigui, a Catalunya viuen 1,3 milions de persones que no hi han nascut. Són vora el 19% de la població i, per tant, no es corresponen amb el 4% dels diputats catalans. Potser el problema es troba en la negativa del dret a vot que les persones nouvingudes pateixen al país. “Si no tenen la nacionalitat, no tenen dret a sufragi passiu ni actiu”, apunta Castilla. No poden votar ni ser votats.

Aquest no és l’únic motiu que explica la manca de representació a ulls de Castilla. “El racisme institucional fa que les persones no blanques ho tinguin més difícil per accedir a la universitat, un indret on es generen els primers contactes amb la política”, apunta.

“Em preocupa què pot passar si un dia em quedo sola al Parlament cap al tard i coincideixo amb VOX”

Per últim, l’integrant de SOS Racisme dona una explicació més: “Hi ha moltes persones d’origen divers que es dediquen a la política activista, però en àmbits que no estan a l’agenda política dels partits”, assenyala. Temes d’estrangeria o de racisme institucional en són alguns exemples. “Ara aquests debats comencen a aparèixer als programes polítics i per això es veuen més persones no blanques als partits, però sigui com sigui moltes vegades van a les llistes per acomplir la quota i normalment no estan en posicions de direcció”, considera.

EL MIRALL DELS JOVES
Les persones d’origen divers no tenen veu en molts àmbits públics. És per aquest motiu que la presència de polítics no blancs al Parlament és tan important. “No saps quanta gent jove em contacta per dir-me que soc un referent… Joves que ni es plantejaven que es podien dedicar a la política”, diu González. També ho explica Driouech: “T’ho agraeixen i et diuen que els motiva veure on has arribat”.

Amb tot, aquesta tasca és la punta de l’iceberg. Driouech considera que “la representació a l’àmbit polític és molt important, però no pot anar sola, ja que el personal de la universitat, la policia o els ajuntaments també haurien de ser diversos”. Per a Changuerra, la manca de representació és molt profunda: “No estem representades enlloc, ni als contes, ni a la televisió ni a la història…”, lamenta.

DEL MÓN LOCAL AL PARLAMENT
Driouech donava formacions de diversitat al Masnou. El Homrani va començar la seva militància a ERC a Granollers. Changuerra des de la seva joventut estava vinculada a les comunitats negrodescendents i amb el moviment independentista del Prat i Santa Coloma. González era activista a Ciutat Vella.

Un dels elements que aglutina la forma de fer política de les persones no blanques és la seva implicació amb les comunitats a les quals se senten vinculades. “El meu escó no és meu, és un escó col·lectiu”, resumeix Changuerra per afegir que ella no es representa a si mateixa, sinó “a la comunitat negrodescendent”. És per això que sent “un pes i una responsabilitat, perquè la comunitat ha lluitat molt” perquè ella “pugui ocupar aquest espai polític”. És la mateixa forma d’entendre la política que té González. “El meu escó està a disposició de la comunitat colombiana i d’allò que jo en dic les comunitats dels ningú”, apunta. La visió d’ambdues xoca amb l’estereotip que s’ha instal·lat entre la població envers la política i l’obsessió dels partits per conservar cadires. “El concepte de comunitat d’identitat és una cosa que les persones blanques no tenen. Jo soc perquè nosaltres som”, sentencia la diputada de la CUP.

LA VIOLÈNCIA
La coincidència més gran entre les històries de les polítiques no blanques és la violència rebuda. “Estic molt acostumada que m’insultin, que em diguin mora de merda o ves-te’n al teu país… Que m’insultin a mi, però no a la generació dels meus fills”, diu Driouech. La seva manera d’entomar la violència amb resiliència és semblant a la de Changuerra quan afirma que “qui ha viscut els anys 90 a Barcelona sap què és la violència contra les persones no blanques, les batudes nazis…”. “El perill va amb el càrrec i per això tinc els mecanismes de defensa”, relata. La diputada de la CUP afegeix que a les xarxes els atacs són constants: “Si dic, per exemple, que Catalunya està sustentada en la suor i la sang dels meus avantpassats, rebo tota classe d’insults”.

“El que Garriga no entén és que si un dia no duu la barba afaitada i s’oblida el DNI a casa, podria acabar en un CIE”

Al carrer, a les xarxes, però també a la política hi ha racisme. “Cap espai n’és lliure”, afirma Changuerra. “Tot i que a la CUP fa uns anys que fem revisió i se suposa que és un espai més permeable, també hi ha situacions de desigualtat i de poder”, relata.

Al carrer, a les xarxes, als partits i també al Parlament. Encara que Driouech assenyala que ella mai ha patit situacions de racisme a la institució, González sí que s’ha sentit menystinguda. Es refereix a la mirada de superioritat que detecta en els seus companys d’hemicicle, a la condescendència amb què la tracten –també per ser dona– i al descrèdit que hi ha al Parlament cap a les maneres de fer política de les persones diverses. “Sovint s’invaliden les altres formes de coneixement de les nostres comunitats allunyades de l’acadèmia, com el coneixement oral”, detalla Changuerra.

A tot arreu hi ha racisme, ja que com coincideixen els diputats no és un problema que tingui a veure amb les actituds individuals, sinó un problema estructural.

VOX I EL CAS GARRIGA
I com pot ser que un home no blanc encapçali una formació com VOX? “Garriga és un fill sa del racisme, un cas d’èxit”, considera González. “El que ell no entén és que si un dia no duu la barba afaitada i s’oblida el DNI a casa, podria acabar en un CIE”, afegeix. Així mateix, Garriga és, segons la revista Afrofèmines, la salvaguarda del partit contra aquelles veus que acusen VOX de racista. Una salvaguarda per poder seguir-ho sent.

Més enllà d’aquesta estratègia, el cert és que l’èxit de la formació preocupa els polítics antiracistes. “Tot i que ens passem el dia dient que no passaran, han passat”, es lamenta Changuerra. González afirma que “a VOX hi ha gent que ha estat vinculada a crims d’odi” i li preocupa “què pot passar” si un dia es queda sola al Parlament cap al tard i hi coincideix.

Des de SOS Racisme afirmen que VOX és el reflex d’una societat que no ha tancat les ferides del franquisme i que, tot i voler-se antiracista, encara no es mereix el prefix de combativa.

Insults i escopinades

Després d’un any i mig aguantant actes de violència racista, finalment Fàtima Taleb va dir prou. El gener del 2017, la regidora de Guanyem Badalona en Comú va rebre dos atacs que la van portar a denunciar públicament el seu cas. El primer va succeir quan un home la va insultar i escopir al mig del carrer, i el segon, tres dies després, quan un jove va increpar-la i altres persones que l’acompanyaven es van sumar al linxament. Segons Taleb, aquells actes, més enllà de tenir relació amb el clima de racisme que es viu a qualsevol municipi de Catalunya, estaven relacionats amb el clima d’odi generat per Xavier García Albiol i els seus eslògans xenòfobs que legitimaven posteriors agressions.

El cas de Taleb posa sobre la taula situació que viuen moltes persones no blanques quan s’exposen de forma pública en el món local. Al mateix temps, el seu testimoni podria explicar per què en les tres primeres ciutats del país no hi trobem cap regidor d’origen divers. Després que ella deixés la primera línia de la política municipal en les darreres eleccions perquè el codi ètic de la seva formació no permet repetir mandat, actualment ni a Barcelona, ni a l’Hospitalet ni a Badalona hi trobem cap representant no blanc.

“Com més gran és l’espai, més diluïdes queden les identitats”, afirma Karlos Castilla, de SOS Racisme, per explicar les dificultats per a les persones d’origen divers per dedicar-se a la política en grans ciutats.

Al mateix temps, és en el món municipal on s’expressa el racisme de forma més evident. Segons SOS Racisme, durant les darreres eleccions municipals a Catalunya la majoria de programes polítics dels partits –VOX encara era embrionari– no feien pràcticament cap esment als temes que preocupen les comunitats no blanques: el racisme policial, les identificacions per color de pell, el dret a vot o la venda ambulant. A Barcelona, per exemple, la CUP era l’única formació que detallava propostes antiracistes en aquests àmbits. El PSC, el PP, Junts i Ciutadans no es mullaven, i en el cas de la venda ambulant fins i tot algun d’ells tenia propostes que feien el joc al racisme. Per la seva banda, ERC i Barcelona en Comú es mantenien en una posició ambivalent i feien petites passes en alguns temes com el racisme policial, però no es mullaven en altres qüestions com les identificacions racistes.