Javier Milei va ser escollit nou president de l’Argentina aquest diumenge. Foto: Javier Milei
La nit del 19 al 20 de novembre, l’Alejandra no va poder dormir. Eren vora les 12 de la matinada quan una amiga la va escriure: “Ves al llit, no hi ha res a celebrar”. Es va llevar l’endemà i, com en el microconte d’Augusto Monterroso, el dinosaure encara seguia allà. L’Alejandra tenia ganes de plorar. Javier Milei havia guanyat les eleccions al seu país, l’Argentina.
Ella va viure les eleccions des de la distància, a Barcelona, però estava en contacte amb familiars i amics de Buenos Aires. “Tothom està desolat i derrotadíssim”, explica dies després en declaracions al Línia aquesta jove de 34 anys fent referència al seu entorn. “Estimo el meu país i no em puc creure que una persona com Milei, que nega els crims de la dictadura i que és un retrocés en drets socials, sigui el president”, afegeix. Per a ella, que es defineix com a kirchnerista, no hi ha dubte: “Quan et feliciten Trump, Bolsonaro i des de Vox, ja sabem el que podem esperar”.
La sensació de l’Alejandra era molt diferent de la del Franchi. Ell és tècnic de so, viu a la capital catalana i té una filla. “La victòria de Milei obre una possibilitat de canvi envers la situació econòmica i corrupta de l’Argentina dels darrers 20 anys”, afirma. Les seves paraules són pràcticament calcades a les del Joaquín. “Ja era hora que hi hagués un canvi i que deixés de governar el kirchnerisme, que ha devastat el país per complet”, afirma aquest noi argentí que viu al barri del Bon Pastor i treballa com a mecànic. “Milei és una persona que pot fer alguna cosa per canviar l’Argentina”, assenyala.
Encara que des de la distància ens pugui resultar sorprenent, la majoria d’argentins que viuen a Barcelona i que diumenge, a la segona volta electoral, van escollir entre el candidat d’extrema dreta Javier Milei i el candidat de centreesquerra Sergio Massa es van decantar pel primer. A la capital catalana, el 63% dels vots van ser per a l’ultraliberal i el 37% per al peronista. La xifra va ser una mica més desequilibrada a Madrid, on Milei va arreplegar el 69% del sufragi. De fet, ambdues dades contrasten amb el que va passar a l’Argentina, on el candidat ultraliberal va assolir el 55% del sufragi.
La comunitat que més creix
Un dels eslògans que va catapultar Milei a la Casa Rosada, el palau presidencial de l’Argentina, va ser “O Milei o Ezeiza”. El lema fa referència a l’aeroport internacional de la ciutat de Buenos Aires i posa de manifest les dificultats que travessa el país. Amb una inflació disparada que ha encarit la vida i que ha afectat amb molta força la classe mitjana argentina, el partit de Milei, Libertad Avanza, es va erigir en l’alternativa a la fuga de població cap a l’estranger que la nació llatinoamericana està vivint. De fet, Barcelona és un clar exemple d’aquesta diàspora.
Certament, tal com comenta l’Alejandra, molts dels que viuen a la ciutat no tenen dificultats al seu país d’origen i han vingut cap aquí per “l’encant que té Barcelona”. Malgrat això, les xifres públiques de l’Ajuntament mostren un creixement espectacular de la població argentina que s’ha d’atribuir a la fuga demogràfica a l’altra banda de l’Atlàntic.
El 2000 es tenien registrades 127 persones argentines que vivien a la capital catalana. Dues dècades després n’hi ha 4.741. Es tracta, doncs, d’un augment percentual del 3.633%. Així mateix, si després del Corralito i amb l’arribada del kirchnerisme la població argentina que vivia a la ciutat va caure, després de la pandèmia ha viscut un repunt. Només durant el 2022 van arribar un miler d’argentins a la ciutat.
Val a dir que són xifres que amaguen la realitat. Segons explica el demògraf del Centre d’Estudis Demogràfics Pau Miret, hi ha molta població argentina que no surt als registres perquè obtén la nacionalitat italiana i a les estadístiques apareix com a ciutadans d’Itàlia, que, per altra banda, són la comunitat estrangera més gran a Barcelona. A més, cal tenir en compte els argentins que no s’empadronen mai a la ciutat.
Sigui com sigui, la victòria de Milei a Barcelona explica a la perfecció la victòria que ha aconseguit a l’Argentina. Molts dels seus votants són nois joves que veuen que l’única possibilitat de prosperar és marxant-ne.
Qui és Javier Milei?
Al nou president de l’Argentina, tant adeptes com detractors li diuen “El Loco“. Entre altres coses, Milei ha proposat tancar el banc central del país per reiniciar l’economia o acabar amb la moneda nacional i substituir-la pel dòlar, l’anomenada dolarització. També aposta per liberalitzar el mercat dels òrgans o permetre que la població porti armes. Amb tot, és potser en el terreny personal on millor s’aprecien les excentricitats del personatge. A més de clonar el seu gos mort o d’odiar els seus pares, Milei diu que Déu li parla i que li va dir que el 2023 seria president. També té una mèdium que li permet parlar amb els animals.
Com un candidat com ell ha convençut 14,4 milions de persones? En aquest punt, totes les persones que viuen a Barcelona que hem entrevistat coincideixen en el següent: el seu oponent, que va registrar 11,5 milions de vots, no era gaire adequat per fer front a un animal de la comunicació política. “Massa no era el meu candidat preferit”, diu l’Alejandra. “Havia estat ministre d’Economia en un país que viu una crisi d’inflació”, recorda.
Per al Franchi i el Joaquín, Massa és un corrupte més de la vella política. “Amb ell hauríem continuat de la mateixa manera”, apunta el Franchi per afegir que la victòria de Milei té a veure amb el cansament de la gent cap a la corrupció. “Milei era l’única opció per sortir-ne”, sentencia.
Un barceloní a Buenos Aires
Són les vuit del matí i el Pol es lleva per anar a ioga. Els carrers del barri de Palermo, a Buenos Aires, estan tranquils. No sembla que el dia anterior aquests mateixos carrers d’un dels indrets més benestants de la capital argentina estiguessin plens de gent eufòrica celebrant la victòria de Javier Milei. “Em vaig assabentar que havia guanyat quan al vespre es va començar a sentir molt de rebombori a sota de casa”, explica per afegir que el comprovant definitiu va ser el crit fort i afònic d’una dona al carrer: “Vamos libertad, carajo!“. És el lema de Milei.
Per a aquest jove nascut a Barcelona, que fa uns mesos que és a la capital argentina després d’un llarg periple per tota Llatinoamèrica, aquest clima i el crit de ràbia celebrativa defineixen unes eleccions amb un component emocional molt fort per a una societat que fa anys que viu instal·lada en el declivi. “Potser el kirchnerisme, a principis del 2000, va tenir una bona època, però ara mateix hi ha una generació que ja pot votar i que no ha conegut una Argentina que no estigui en declivi permanent”, diu. “La gent està molt emprenyada”, afegeix.
El Pol n’ha parlat amb els seus amics i la polaritat és màxima. Els kirchneristes miren el futur amb preocupació, mentre que els mileiristes estan contents perquè creuen que per fi s’acabarà un Estat que, consideren, els carrega d’impostos.
El matí després de les eleccions, Buenos Aires es llevava tranquil·la. Era un dia festiu –el Dia de la Sobirania Nacional– amb un matí ideal per anar a fer ioga, però tot sembla indicar que venen temps convulsos per a l’Argentina.
