A Barcelona encara es veuen cartells com aquest situat al carrer de Sant Oleguer que prohibeixen jugar a pilota. Foto: Línia
A jutjar pel que diuen molts adults, quan ells eren infants jugaven lliures al carrer, mentre que els nens i nenes d’ara gairebé no trepitgen la via pública per esbargir-se. Semblaria una d’aquelles afirmacions romanitzadores que consideren que qualsevol passat va ser millor. Malgrat això, la sentència, en aquest cas, és més certa del que ens agradaria creure.
Almenys així ho consideren l’antropòleg Manuel Delgado i la coordinadora del programa Ciutat Jugable de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, Emma Cortés. “Crec que és una evidència”, considera la investigadora, malgrat que assenyala que “no es pot afirmar amb dades concretes perquè el joc no ha estat un tema rellevant i no hi ha estudis específics”. Delgado, més contundent, assevera que “han desaparegut aquelles estones lliures sortint o anant a l’escola, i actualment hi ha una obsessió per apartar els nens del carrer”. “Les criatures ara juguen en corrals”, diu tot referint-se als parcs infantils que inunden ciutats com Barcelona.
Per què els infants no juguen al carrer?
Fins fa poc no era tan estrany veure cartells en places de Barcelona on es prohibia jugar a pilota. Tot i que aquesta mena d’advertències van ser eliminades de la ciutat, encara queden alguns cartells com els que des del diari Línia hem localitzat al carrer de Sant Oleguer i al davant de la Biblioteca Sofia Barat, per exemple. “Des del 2019 s’ha fet un pla de transformació i s’estan retirant els cartells de prohibit jugar a pilota, però encara en queda algun, que si es localitza s’enretira”, afirma Cortés.
Cartell situat al davant de la Biblioteca Sofia Barat on es prohibeix jugar a pilota. Foto: Línia
Els motius que expliquen la manca de joc al carrer són diversos. Tant Cortés com Delgado assenyalen que té a veure, en primer lloc, amb la manca d’autonomia que es dona als infants i a la por que tenen les famílies de deixar-los lliures. “Hi ha molta sobreprotecció”, apunta Cortés. Segons relata, un dels pocs estudis sobre aquest tema, en aquest cas fet en països anglosaxons, determina que, en 30 anys, la distància que un infant recorre sol ha disminuït. “Ens hem convertit en una societat molt sobreprotectora, i això no ajuda el desenvolupament dels infants”, considera l’experta. “Tenim la sensació que els infants només els poden cuidar el pare o la mare”, assenyala.
En certa manera, la situació s’explica pels perills que suposen uns carrers pensats perquè hi circulin vehicles. Els nens i nenes en són conscients, i per això demanen una ciutat més amable amb la infància, que és una de les 11 demandes que recull l’Agenda dels Infants per a la millora del seu benestar.
Però no és només això. Les ciutats estan pensades per persones adultes que no consideren el joc infantil una prioritat. “Les activitats de la infància es tenen menys en compte que altres usos de l’espai públic”, considera Cortés.
Per a Delgado, que els infants juguin cada vegada menys al carrer té a veure amb la manca de llibertat que actualment pateixen. “Als anys 60 es va institucionalitzar el temps de lleure i això va implicar un aquarterament de la infància”, assenyala l’antropòleg. “Els caus i els esplais van engolir la llibertat dels nens”, afegeix. Per a ell, hi ha una obsessió perquè als nens se’ls eduqui en cada moment de la seva vida, i es faci també en el temps lliure. “No poden tenir temps lliure que no estigui reglamentat pels adults, i així es desactiva la seva autonomia”, critica.
Això es veu clarament en el que fan els nens i nenes quan surten de l’escola. En molts casos van a fer activitats extraescolars on se’ls dicta com han de gestionar el seu temps lliure.
La importància de jugar al carrer
Tothom ha estat nen o nena i tothom sap que jugar és una necessitat. Fer-ho al carrer, en espais i entorns oberts, és igualment imprescindible. “No hi ha cap altra activitat que permeti als infants desenvolupar-se com ho fan a l’aire lliure”, assegura Cortés. “El carrer els permet fer activitat física que no farien en un pis o a l’escola, i és un lloc de trobada amb els iguals”, afegeix. En aquest sentit, en un pis els nens i nenes poden estar amb dos o tres amics. En canvi, al carrer estan amb desenes d’infants. A més, el joc al carrer aconsegueix el més important: “Els dona benestar i plaer, perquè allà no se senten jutjats”, afirma Cortés.
En la mateixa línia, Delgado recorda que, quan ell era nen, poder jugar al carrer era un moment de conquesta. “Certament, les noies ho tenien més difícil, però era un moment bonic”, afirma. “Nosaltres no teníem on anar i això ja ens estava bé, perquè convertíem els espais urbans en espais de joc”, assenyala per afegir que tot allò afavoria “l’autonomia dels infants”. “Abans el joc estava en mans de les criatures que jugaven, i ara el carrer només serveix per anar d’un lloc a un altre”, diu.
Barcelona, ciutat jugable
Malgrat tot això, per a Cortés, especialment Barcelona, però també altres ciutats metropolitanes com Mollet o Esplugues, han fet avenços en els darrers anys per aconseguir que els infants puguin jugar al carrer. “S’han desplegat polítiques públiques, s’ha reduït el trànsit, s’ha incorporat verd i s’han creat espais que conviden a trobar-se”, enumera.
De fet, el 2016, la capital catalana va fer una reflexió sobre com era l’espai públic que hi havia a la ciutat per a la infància i l’adolescència que ha donat peu a molts canvis, com l’obertura dels patis de les escoles en horari no lectiu perquè els infants hi juguin. “S’ha agafat el joc i s’ha posat com una necessitat de política pública, i ara es planifica, s’escolta la veu dels infants i finalment es dissenyen els espais segons les seves necessitats”, afirma Cortés, que alhora aplaudeix que també s’hagi avançat en el joc inclusiu.
Ciutats com Barcelona han fet avenços perquè els infants puguin jugar al carrer. Foto: Institut Infància i Adolescència de Barcelona
No obstant això, l’experta considera que cal continuar avançant, sobretot per “donar més importància social al joc”. “Encara es prioritzen massa les activitats dirigides en detriment d’espais on els infants decideixen què volen fer, com volen jugar i on siguin creatius”, diu.
Ciutat sense infants
Més enllà de tot això, potser el problema del joc a Barcelona també es deu al fet que la ciutat estigui perdent els seus infants. Les dades municipals apunten que hi ha una mica més de 190.000 nens i nenes de menys de 14 anys. Això és un 18% menys de població d’aquesta edat entre l’any 2023 i el 1991, quan els menors de 14 anys eren 236.000. De fet, hi ha quasi tants gossos com infants, ja que el nombre d’aquests animals domèstics a la capital catalana se situa en els 180.000. “Actualment, hi ha una lluita entre gossos i infants per veure qui controla els usos que es donen a espais com els parcs, i van guanyant els gossos”, diu Delgado. “Els gossos tenen pràcticament més drets cívics que els infants”, sentencia.
