La guerra d’Ucraïna obre la porta a millorar la vida dels refugiats oblidats

Ja fa temps que el nombre de persones refugiades marca cada any un nou i ignominiós rècord. Enguany, segons la Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats (CCAR), 100 milions de persones es troben en situació de desplaçament forçat a conseqüència dels conflictes armats, la violència i les persecucions. “En només 10 anys s’ha doblat el nombre de persones desplaçades”, explica l’entitat. La població de Síria continua sent la més nombrosa en aquesta situació. 6,8 milions de persones han abandonat la seva casa al país asiàtic. La segueix la població veneçolana, amb 4,1 milions de desplaçats, l’afganesa, amb 2,6, la del Sudan del Sud, amb 2,3, i la de Myanmar, amb 1,1.

Són xifres fosques, però tal com explicava dijous passat en roda de premsa la directora de la CCAR, Estel·la Pareja, en el cas de l’Estat espanyol i de Catalunya el 2022 hi ha motius per ser optimistes. “Hem de celebrar una sèrie de millores en relació amb l’asil que demostren que quan es vol es pot”, afirmava.

A què es refereix? L’esclat de la guerra a Ucraïna ha fet canviar la manera amb la qual els estats europeus tracten qui fuig d’un conflicte. “Hem vist com en tres mesos han arribat 118.112 persones d’Ucraïna i com s’ha gestionat de forma ràpida i eficient la seva situació”, deia Pareja. A la pràctica, això s’ha traduït en la implantació d’un sistema de finestreta única per gestionar la documentació i l’acollida. “Les persones estan documentades i acollides en 24 hores”, assenyalava la directora de la CCAR.

Això significa un canvi radical respecte d’altres persones d’arreu que fugen. De fet, l’Estat espanyol té una de les taxes més baixes de reconeixement d’asil del món. Només una de cada 10 persones que demana asil a Espanya el rep. Amb els refugiats ucraïnesos la taxa és del 100%.

A més, per a les persones provinents d’Ucraïna s’han activat rutes i vies segures per arribar als països de refugi. Com és ben conegut, moltes persones que fugen de països com Líbia o Síria han acabat morint al mar.

Catalunya i Barcelona

Catalunya és el segon territori de tot l’Estat on més sol·licitants d’asil hi ha. En concret, són 8.519 persones les que demanen aquest reconeixement. Per la seva banda, a Barcelona és on es reben la majoria d’aquestes sol·licituds, amb gairebé 7.000.

Es tracta de persones que, a diferència del que succeeix amb la població d’Ucraïna, quan demanen ser acollides han d’afrontar tot un laberint burocràtic. “Ens preocupa la dificultat d’accés a les províncies de Barcelona i Tarragona, on és pràcticament impossible obtenir una cita prèvia per presentar la sol·licitud de Protecció Internacional a la Policia Nacional”, afirmen des de la CCAR.

Això acaba desembocant en un mercat negre de les cites prèvies, que poden arribar a costar entre 30 i 300 euros. A més, aquesta situació fa que la població que ve de conflictes visqui durant mesos amb els recursos mínims per a la seva subsistència, aquells que ha pogut reunir abans de marxar del seu país d’origen.

Un país oblidat

L’octubre de 2017, en Khaled treballava a la recepció d’un hotel. En el passat havia viscut a Barcelona, però havia decidit tornar a Líbia. Vivia a Bengasi i feia un temps que s’havia convertit al cristianisme.

Estava treballant a l’hotel, eren les 12 de la nit i de sobte un grup de “radicals musulmans” va irrompre a l’edifici. Sabien qui era en Khaled: el buscaven perquè era un convers.

El van segrestar i el van portar a Trípoli en furgoneta. A la capital líbia el van tancar en una sala on hi havia 30 persones. “No podíem estar tots asseguts i havíem de fer torns”, explica. Allà va conèixer un noi que portava gairebé dos anys i mig tancat perquè l’havien enxampat amb una botella de whisky a la mà.

La nit següent se’l van tornar a endur. Un home l’havia reconegut de quan estava a Barcelona i als seus captors els deia que l’havia vist a la capital catalana sense fer una vida musulmana. “Em deien que reconegués que era un convers, però jo ho negava perquè sabia que em matarien”, recorda. Res el va eximir de ser torturat i amenaçat de mort amb una metralleta.

La sort va estar de la seva banda quan al cap de 25 dies la policia va entrar al recinte on el tenien segrestat i va ser alliberat. Va voler posar una denúncia als jutjats, però li van dir que no tenia res a fer. Havia d’escapar del país, i la mateixa policia de Misrata el va ajudar a marxar en un avió que el va dur fins a Istanbul. Més tard va viatjar a Barcelona, i durant un temps no volia parlar ni relacionar-se amb persones musulmanes. Estava destrossat psicològicament.

Ara, quan en Khaled explica la seva història remarca que hi ha molts indrets del món on les persones que estan perseguides han quedat oblidades. És el cas de Líbia, un país que està més a prop que Ucraïna, però que no apareix a les notícies.

Una vida sencera com a refugiada

“Vaig néixer en un camp de refugiats i encara soc refugiada”. La frase impacta. La Lema, que ara té 27 anys, viu a Barcelona i estudia Dret. És afganesa, però va néixer en un camp de refugiats del Pakistan.

Recorda aquella època amb quelcom semblant a la nostàlgia. “Era conscient que estàvem desplaçats, però no hi havia guerra. Hi havia confiança entre els veïns, marxava a jugar i no tornava fins tard”, explica. “Ha estat l’únic lloc de tota la meva vida on he parlat la meva llengua materna”, afegeix tants anys després mentre enraona un català perfecte.

Malgrat això, no era una vida senzilla. Els lavabos eren latrines per on corrien paneroles i la gent no parava de recordar l’Afganistan. Als sis anys va entrar a estudiar en un orfenat sense ser orfe, perquè aquella era la manera de poder-ho fer. “Cap infant hauria d’escollir entre educació o la seva família”, diu. “Plorava cada nit i des d’aleshores res ha tornat a ser el mateix”, afirma.

Un temps després, el seu pare va decidir que la família marxaria cap a l’Estat espanyol amb l’ACNUR. Voler, en el cas dels refugiats, no és poder. L’home va haver de demostrar que es mereixien obtenir la condició de refugiats. “Va perdre molts germans a la guerra contra els russos i té ferides de guerra”, explica la Lema.

Van arribar a Madrid, però el seu pare volia anar a Catalunya. L’ACNUR li va oferir ajudes si anava a la capital espanyola. No obstant això, el seu pare, amb qui actualment ha trencat la relació, no volia viure allà.

Van estar vivint a Sant Celoni en una masia que uns amics els van deixar. Cada dia menjaven el que els donava Càritas i passaven fred. Es mantenien amb el salari que guanyava el pare. “Avui dia estudio Dret, no em falta res i potser visc millor que alguna gent d’aquí, però ha estat molt dur… Recordo que comptàvem les monedes que teníem quan vam arribar”, diu. “Som l’exemple del fracàs de l’acollida, perquè tot hauria estat menys traumàtic amb un acompanyament”, sentencia.