La “gran renúncia” afecta els sectors més precaritzats com, per exemple, l’hostaleria. Foto: Jordi Pujolar/ACN
L’estiu del 2021, quasi un 4% de la població activa dels Estats Units va deixar la feina. Ni més ni menys que quatre milions de treballadors van dir prou i van buscar alternatives laborals i vitals. La que després va ser batejada com a “gran renúncia” s’explicava per la pandèmia i el confinament. Durant els moments àlgids de la crisi sanitària, milions de treballadors van repensar com volien viure i van decidir que les feines que tenien no els compensaven. Com resa la màxima, sentien que vivien per treballar en lloc de treballar per viure.
Aquell moviment de fa més d’un any ha travessat fronteres i ja es comença a notar en altres indrets del món. Segons Business Insider, a l’Estat espanyol el nombre de treballadors que van deixar la seva feina durant la primera meitat de l’any es va disparar un 110%. Això va fer que el mes de maig el govern es reunís amb els sindicats per abordar la desmotivació que els espanyols tenen cap a la feina. Un 54% no volen anar a treballar.
Amb tot, parlar d’una “gran renúncia” a Barcelona o a Catalunya seria una exageració en tota regla si comparem les xifres amb les dels Estats Units. De fet, a la metròpoli, i segones dades de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), durant el 2021 es van crear més de 30.000 nous llocs de treball.
Sí que és cert, però, que durant l’estiu el concepte ha tornat a sonar amb força al territori, perquè alguns sectors laborals no han pogut cobrir totes les vacants. És el cas d’alguns que estan estretament lligats al turisme.
Tot i el context de precrisi econòmica, als empresaris els costa trobar, per exemple, personal d’hostaleria. Estem, per tant, davant de les primeres mostres d’una “gran renúncia” en aquest àmbit a Barcelona?
El cas barceloní
Com ha succeït als Estats Units, ja hi ha indrets d’Europa on els treballadors estan començant a abandonar les seves feines. És el cas de la restauració francesa. Tot i que Ernest Cañada, integrant del col·lectiu d’investigació i comunicació Alba Sud, reconeix que la “gran renúncia” és quelcom global, no considera que això estigui passant a Barcelona. “És un procés que afecta especialment l’àmbit turístic en territoris molt turistificats, que s’han especialitzat en el turisme”, diu. “En el cas de Barcelona, encara que existeix escassetat de personal, no es podria parlar d’un fenomen de ‘gran renúncia'”, argumenta.
Segons el seu parer, aquest procés es manifesta en territoris que depenen molt del turisme i on una part important de la força de treball és temporal i es desplaça. “Crec que és més agut en llocs com Mallorca”, considera per afegir que “a Barcelona hi ha una economia més diversificada”.
No obstant això, Paco Galván, responsable d’Hostaleria i Turisme de CCOO i treballador de la restauració durant 35 anys, creu que d’alguna manera sí que s’està produint una renúncia en aquest sector. “La pandèmia ha fet que moltes persones busquessin alternatives en altres àmbits i molts treballadors del sector turístic que durant el confinament van marxar a supermercats o a fer feines de logística no hi han tornat”, diu.
Per a Galván, tot això té a veure amb la devaluació que han viscut les professions relacionades amb el turisme. “Mentre en altres feines es parla de la setmana de quatre dies, de jornades intensives o de teletreball, en aquest àmbit es cobra en ‘b’ i es fan jornades maratonianes que no permeten pensar en un projecte de vida a llarg termini”, lamenta. “Es veu com una feina per a joves o de pas”, subratlla.
La precarietat
La següent és una oferta de feina real per fer de cambrer: “Busquem personal jove amb ganes de treballar i compromès. El sou són 250 euros per mitja jornada”. Un altre cas: “Cambrer per a restaurant d’11h a 17h, de dilluns a divendres. Sou de 500 euros”. Un darrer exemple: “Es busca cambrer per formar part de la nostra gran família. Sou d’1,1 a 1,6 euros l’hora”.
Totes aquestes ofertes de feina han estat publicades per Alejandra de la Fuente al seu compte de Twitter, Mierda Jobs. Aquesta periodista, autora del llibre La España precaria, ja fa temps que es dedica a denunciar feines precàries o directament fraudulentes. Al sector de l’hostaleria ha detectat molts casos d’ofertes que no compleixen els estàndards del que és una feina digna.
Cañada considera que en aquest àmbit “hi ha un problema generalitzat de precarietat”. Malgrat això, i com afirmava més amunt, es resisteix a parlar de renúncia. “Aquesta manca de treballadors també s’explica perquè l’empresariat, tot i que aquest any ha estat de recuperació econòmica, sap que la situació és d’incertesa”, explica. “No s’ha volgut complicar la vida fent noves contractacions i això s’ha traduït en més càrrega de feina per a la gent que estava contractada”, afegeix.
En la mateixa línia s’expressa Galván, que si bé reconeix que hi ha empresaris que fan bé les coses, creu que aquesta situació d’intensificació de la feina està repercutint en un empitjorament de la qualitat del servei que ofereix l’hostaleria.
La baula més feble
La manca de personal en aquest àmbit podria haver produït una millora de les condicions de treball, però no ha estat així. “En lloc de donar garanties d’estabilitat, l’empresariat ha optat per emprar força de treball migrant en pitjors condicions”, diu Cañada.
Per a Galván, aquí hi ha la darrera clau per explicar la manca de professionals al sector. “Les persones migrades que treballaven a l’hostaleria van marxar als seus països d’origen durant la pandèmia, i això ha fet que encara sigui més difícil trobar cambrers o cuiners”, sentencia.
