La ciutadania de Mollet va sortir al carrer per protestar contra el projecte de sala de joc en una antiga discoteca. Foto: Assemblea de Joves Atzarola
Unes 670.000 persones d’entre 15 i 64 anys tenen el que ha estat descrit com a “joc problemàtic o trastorn del joc”. Són dades del Ministeri de Sanitat que fan referència a tot l’estat espanyol. Les xifres, però, emmascaren una realitat d’allò més dura.
En Josep té 55 anys. Va començar a apostar de jove. “En el meu cas jo jugava a jocs d’atzar per tenir diners, i si guanyava em sentia el rei del món, però hi ha molta gent que hi arriba per una depressió o per altres motius”, explica.
La situació que semblava controlada es va començar a torçar. “Robava la paga dels meus dos fills, demanava crèdits… Havia robat tot el que podia robar i aleshores la meva dona em va posar les maletes a la porta i em va dir: o el joc o la teva família”, recorda.
Va ser en aquell moment quan, amb 32 anys, va anar als Serveis Socials per demanar ajuda i allà el van encaminar a un equip especialitzat en addiccions que el va derivar va a Jugadors Anònims. Es tracta d’un grup de teràpia per abandonar el joc on, segons relata en Josep, “hi ha homes, dones, persones de diferents cultures i de diferents edats”.
Segons rememora, quan va entrar al grup era tal la seva addicció que pensava que potser en aquell lloc l’ajudarien a pagar els deutes per poder seguir jugant. No va ser així, i durant 12 anys anava cada dia a les reunions i no va tornar a apostar. “Però amb 44 anys vaig canviar de feina… I vaig recaure”, lamenta.
“La meva dona em va posar les maletes a la porta i em va dir: o el joc o la teva família”
Podia cobrar a principis de mes i l’endemà haver-se gastat tot el sou en el joc. “El problema d’aquesta malaltia és que arribes a casa després de perdre-ho tot sense signes, amb un somriure d’orella a orella… No és com un alcohòlic o un drogodependent”, diu.
Durant sis anys va tornar al mateix pou: a mentir, a robar i a deure diners. S’estava destruint tant a ell com a la seva família, però no sabia per què ho feia. “Quan ja no vaig poder més, vaig tornar a Jugadors Anònims i em van acollir sense preguntar; jo vaig poder arribar-hi a temps”, afirma ara que porta cinc anys allunyat del joc. “Torno a ser feliç i m’agrada dir que, malgrat la malaltia, es pot viure”, sentencia.
ELS MUNICIPIS HI POSEN FRE
Els conflictes pels jocs d’atzar arreu del territori metropolità s’han fet evidents els darrers anys. Sobretot han estat dos els elements que han posat aquest tema en l’agenda política. El primer, la forta proliferació de cases d’apostes a les ciutats i sobretot en barris obrers. La segona, el compromís del ministre de Consum, Alberto Garzón, de tirar endavant una llei contra el joc que, tot i la seva ambició, el 2020 finalment es va limitar a regular la publicitat de les cases d’apostes.
Sigui com sigui, la pilota ha acabat caient de la banda dels consistoris, que són els que tenen més marge de maniobra per reduir l’impacte de les sales de joc als municipis. Tant és així que dos ajuntaments de l’àrea metropolitana ja han pres decisions per intentar minvar l’impacte del joc en la població.
Primer va ser el govern municipal de Barcelona, que l’abril passat va aprovar un pla urbanístic especial per limitar l’obertura de noves sales de joc, bingos i casinos. La normativa establia que la ubicació dels negocis d’atzar havia d’estar a 800 metres de qualsevol centre educatiu i a 450 d’equipaments municipals com biblioteques, centres cívics o casals. “Aquests criteris responen a la necessitat de protegir els col·lectius més vulnerables”, explicaven des de l’Ajuntament barceloní.
L’Hospitalet ha suspès les noves llicències de sales de joc arran de la modificació urbanística de Barcelona
En una línia diferent funciona la regulació que el passat 31 de maig anunciava l’Ajuntament de l’Hospitalet. En aquest cas, el govern local ha suspès per un any les noves llicències de sales de joc a tot el terme municipal. És a dir, la ciutat es quedarà, durant un temps, amb tres bingos i dos salons de joc.
La mesura adoptada per l’Hospitalet sorgeix arran de la modificació urbanística de Barcelona i vol evitar que la suspensió de noves llicències a la capital catalana es pugui traduir en un increment de les sol·licituds a la ciutat veïna. Així mateix, l’objectiu final de la moratòria és modificar el pla urbanístic per endurir, a la barcelonina, les condicions per obrir nous salons de joc o bingos.
LA CIUTADANIA, CONTRA EL JOC
Els municipis que encara no tenen una regulació que eviti la proliferació de les sales de joc veuen com amb cada nou negoci d’atzar que arriba, les protestes, automàticament, tornen als carrers.
És el cas de Mollet del Vallès, on des de fa mesos es vol construir una sala de joc en el que abans era una discoteca. Tot i que diverses associacions han sortit al carrer per denunciar-ho, l’Ajuntament afirma que no té potestat per prohibir un negoci que és legal. De moment, tot sembla indicar que el projecte tira endavant.
Succeeix pràcticament el mateix a Badalona. Allà l’obertura d’un nou bingo al barri de Llefià ha encès totes les alarmes entre el veïnat. Com a Mollet, gran part de l’oposició municipal està en contra de la sala i reclama que l’alcalde Xavier García Albiol utilitzi “les eines que té a les seves mans” per bloquejar la instal·lació del projecte.
MULTINACIONALS I JOC EN LÍNIA
Per a algú que n’és addicte, deixar el joc és una tasca difícil. “Si estàs en un bar i de sobte sents la música d’una escurabutxaques, et poden venir ganes de jugar-hi”, detalla en Josep. En aquest cas, una persona addicta al joc pot marxar del bar.
El problema ha arribat amb els jocs en línia. “Estàs mirant la televisió tranquil·lament i de sobte als anuncis hi apareix el Messi o el Cristiano Ronaldo fent publicitat d’una casa d’apostes online“, denuncia. En aquest cas, mantenir l’addicció a ratlla és més complicat.
“En una casa d’apostes jugues amb diners reals i has d’anar-hi físicament, en canvi als jocs per internet pots gastar-te el sou des de la teva habitació”, considera. “Amb els menors això és molt nociu, perquè poden jugar falsejant la seva edat i amb la targeta de crèdit dels seus pares”, afegeix en Josep.
Segons la seva opinió, les empreses d’atzar dissenyen els seus productes per atrapar les persones addictes al joc. Així mateix, en Josep pensa que “la manca de regulació dels jocs d’atzar té a veure amb la manca de voluntat política” al respecte.
