Amb l’increment d’obres a Barcelona també ha crescut el nombre de ferrovellers a la ciutat. Foto: Línia
Són dos quarts d’una del migdia i en Mamadou fa quaranta minuts que espera. Ahir, un transportista li va prometre que li donaria un bon grapat de ferro, però avui no hi ha ni rastre del camió. Està ajagut al graó d’una porteria del carrer Girona de Barcelona, vigilant el seu carret de la compra, la seva eina de treball. En Mamadou és ferroveller.
Res pot confirmar la percepció, però el cert és que en els darrers temps semblaria que el nombre de persones que com ell es dediquen a aquesta tasca ha augmentat. És freqüent veure’ls amunt i avall amb els seus carrets de la compra. En barris barcelonins com el Poblenou es concentren en llargues cues per vendre tot allò que han recollit.
Si bé són percepcions, el cert és que hi ha alguns elements que podrien confirmar aquest augment del nombre de ferrovellers a la metròpoli. Segons confirma la Federació Espanyola de Recuperació i Reciclatge (FER), el sector està en auge i ja són més de 33.000 persones les que s’hi dediquen. Amb tot, aquí no es comptabilitza la mà d’obra de l’economia submergida que es dedica a recollir ferralla a les principals ciutats de l’Estat.
Un negoci a l’alça
Més de 5.000 empreses a tota Espanya –més de 250 a Barcelona– i un volum de negoci de 10.000 milions d’euros. El sector del reciclatge representa l’1% del PIB espanyol. Aquestes xifres poden augmentar encara més si tenim en compte la crisi de matèries primeres que viu Europa. Segons afirmen des de l’empresa de fabricació de productes automobilístics Aratubo, hi ha diferents motius que ho expliquen. La covid ha suposat un encariment dels productes que s’utilitzen a la indústria. La reducció del consum durant l’any 2021 va anar aparellada amb una reducció de la producció, i això va fer augmentar el preu de les matèries primeres. De retruc també va créixer el mercat de la ferralla.
A això cal sumar l’augment del preu dels transports per la guerra a Ucraïna, que també ha repercutit en l’auge del preu de les matèries primeres. Per a l’Institut Tecnològic del Plàstic, tot això suposa una oportunitat per al sector que es dedica al reciclatge.
Alhora, hi ha un altre element que ha fet que la feina dels ferrovellers vagi a l’alça. “Aquí ja no queda ferro, és tot runa”, diu un obrer de la construcció a un ferroveller que deambula pel passeig de Sant Joan de Barcelona. Tal com reconeixia l’alcaldessa Ada Colau el gener, el 2022 està sent un any d’obres. El final de mandat obliga a finalitzar els projectes, i ara l’Eixample és un dels epicentres d’aquests canvis. És per aquest motiu que molts ferrovellers s’hi concentren, perquè les obres generen tones i tones de rebuig que aquests joves després poden vendre a polígons del Poblenou o de l’Hospitalet de Llobregat.
La majoria de negocis que compren ferralla es troben en polígons industrials. Foto: Línia
Precarietat
Tot i els cants de sirena, si ens referim a les persones que treballen recollint ferralla als carrers no podem parlar de bonança. Almenys això és el que es desprèn de les paraules d’en Mamadou.
Viu a Santa Eulàlia, a l’Hospitalet, on lloga una habitació per 300 euros. La meitat del que guanya. Va arribar a Barcelona ara fa tres anys. Abans, però, va dur a terme un llarg viatge que el va portar des de Guinea fins a Europa passant pel desert de Líbia i el mar Mediterrani. “Primer vaig arribar a Itàlia, després a França i al final a Espanya”, explica. “Vaig estar vivint al carrer durant vuit mesos i tres setmanes”, afegeix amb una exactitud que demostra la marca que li ha deixat el temps que va passar sense sostre.
En Mamadou té 27 anys i ara reconeix que està prou bé. Ha dormit en albergs, però avui té una casa. Ha hagut de viure amb el menjar que li donaven, però ara té una feina. Certament, no guanya gaires diners, ja que per un quilo de paper pot arribar a rebre 14 cèntims i per un de plàstic, 16. La cosa canvia quan es tracta del coure, pel qual pot arribar a cobrar cinc euros el quilo.
Sigui com sigui, aquesta mena de feina no deixa de ser un pedaç. “El que fa Pedro Sánchez amb nosaltres és una màfia… Ens diu que si volem treballar hem de tenir papers i que per tenir papers hem de treballar”, afirma. “En realitat voldria tornar al meu país, però no ho puc fer amb les mans netes”, lamenta fent servir una expressió errònia, però alhora tan adequada. “Si la gent sabés el que passa a Europa, no voldria venir-hi”, sentencia.
Tothom els veu
Ningú pot dir que la història d’en Mamadou sigui nova. La feina i les condicions de vida dels ferrovellers són ben visibles encara que s’intentin amagar. De fet, per fer aquest reportatge hem trucat a diverses empreses que es dediquen a comprar el que recullen aquests joves majoritàriament subsaharians i no ens han volgut atendre si era per parlar sobre aquest tema.
