Fer front a l’augment de les infeccions de transmissió sexual: més proves i menys discurs de la por

Póntelo, pónselo. Amb aquest senzill lema, que no va estar exempt de polèmica, el govern espanyol va entrar de ple en la promoció de l’ús del preservatiu entre els joves. Era l’any 1990 i els casos d’infeccions de transmissió sexual (ITS), especialment de VIH, no paraven d’augmentar. La campanya va ser efectiva i encara avui perdura en la memòria d’aquells adolescents dels noranta, ja experimentats en la vida adulta.

Sal como quieras, pero no salgas sin condones. Aquest altre lema també és d’una campanya del Ministeri de Sanitat, en aquest cas, del 2022. Tres dècades separen tots dos anuncis, però el missatge és el mateix. No és que no tingui sentit –el preservatiu és l’únic mètode anticonceptiu que protegeix de les ITS–, sinó que potser caldria anar més enllà. Sobretot tenint en compte que les dades obliguen a pensar noves estratègies.

Gairebé la meitat dels casos d’ITS detectats a la província de Barcelona es diagnostiquen en menors de 25 anys, segons l’informe d’indicadors de salut en municipis de més de 10.000 habitants que elabora la Diputació. Aquest increment entre els joves s’emmarca en un context de creixement general de les ITS. L’Agència de Salut Pública de Barcelona indica que infeccions com la gonorrea i la clamídia estan augmentant a la ciutat. I al conjunt d’Europa, la tendència és la mateixa: recentment, un grup d’experts ha alertat que ens acostem a un “màxim històric” d’ITS.

De la por a l’autocura

Amb les dades a la mà és fàcil caure en l’alarmisme, però el director del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) de Barcelona, Jordi Baroja, aporta raons per no fer-ho. “No hi ha un únic factor que expliqui les xifres [de la ciutat i de la província], però un d’ells és que cada cop es fan més proves. Els mecanismes de vigilància epidemiològica a Catalunya s’han reforçat els últims anys i les infeccions de transmissió sexual es detecten més i millor”, defensa.

D’altra banda, Baroja subratlla que l’imaginari actual no és el de fa vint o trenta anys, quan “la ITS per antonomàsia” era la sida (ara, per sort, molt més controlada). “Actualment, la gent jove no acostuma a tenir casos de VIH al seu entorn i per això potser hi ha hagut una certa relaxació. No és el mateix enfrontar-se al VIH que a altres ITS”, apunta. En aquest context, doncs, Baroja creu que la “cultura de la por sobre la qual s’havia edificat l’escassa educació sexual ja no existeix”. En la mateixa línia, la sexòloga i psicòloga Lúa Carreira considera que, malgrat la nova realitat, les campanyes de sensibilització adreçades a joves continuen sent “amenaçadores i centrades en el perill”.

Aquests dos experts en la matèria tenen clar que espantar els joves no és la fórmula adequada per reduir les ITS. Per aquest motiu, Baroja lamenta que s’hagi estès el costum de queixar-se perquè “les noves generacions han perdut la por”. “Quina és l’alternativa? Hem d’alimentar la por?”, es pregunta. “No té sentit que parlem de sexualitats amb diversitat i riquesa i que, en el tema de les ITS, ho reduïm i ho fiem tot a la por”, afegeix.

Per contra, assegura que la solució és “l’autocura”. Això implica, entre altres coses, fomentar els controls periòdics d’ITS –disponibles a l’atenció primària– independentment de l’existència de símptomes. En aquest sentit, Carreira recorda que “moltes ITS són asimptomàtiques” i que, per tant, qui les pateix no n’és conscient i ni es planteja fer-se les proves. D’aquesta manera, és impossible tallar la cadena de transmissió. Així doncs, Baroja argumenta que “s’ha de canviar el paradigma, passant de la reacció davant l’ensurt a una lògica d’autocura” que impliqui fer-se proves un cop l’any. De fet, això és el que recomana l’Organització Mundial de la Salut.

“No hem fet els deures”

El criteri que descriu Baroja és el que apliquen al CJAS, i funciona. “Venen al voltant de 1.200 joves i adolescents a fer-se les proves cada any. Una de cada deu persones que venen sense símptomes dona positiu en alguna ITS”, explica. Conscients que no és fàcil assabentar-te d’un resultat positiu, al CJAS ofereixen acompanyament emocional als joves i els ajuden a comunicar-ho a les seves parelles sexuals. Un tractament que fa que la majoria hi tornin.

Aquesta atenció no s’assembla a l’experiència de l’Ada, una noia de 24 anys que, quan en tenia 22, va decidir fer-se les proves perquè notava molèsties. Va resultar positiva en clamídia i li van dir que havia d’informar les persones amb qui havia tingut relacions sexuals l’últim any, però ningú li va donar cap consell a l’hora de fer-ho. A més, en el procés es va sentir “jutjada” pel personal que la va atendre. “Vaig admetre que havia mantingut relacions sense preservatiu perquè crec que és important poder ser sincera amb un metge sense que et jutgi”, diu. La realitat, però, és que va rebre una d’aquelles xerrades amb to d’esbroncada. El mateix li va passar a la Mar, també de 24 anys, la primera vegada que va fer-se les proves, quan en tenia 19. “No havia mantingut cap relació sexual considerada de risc. Me les vaig voler fer per si de cas i vaig donar negatiu”, relata. Ara bé, això no li va estalviar un sermó en què, per acabar-ho d’adobar, van assumir que només podia tenir sexe amb homes, quan ella és bisexual. En definitiva, va tenir “la sensació que molestava”.

Per a Baroja i Carreira, aquests testimonis reflecteixen el fracàs del sistema. “Culpem els joves de tot i som nosaltres, com a societat, els que no estem fent els deures”, critica Carreira. Entre aquests deures, la gran assignatura pendent és l’educació sexual, que hauria de ser a les aules i a fora de forma activa. Sobre això, Carreira deixa clar que, fins i tot quan els adults trien no parlar de sexe, estan fent educació sexual. “En fem tota l’estona, encara que inconscientment, amb els nostres silencis, amb els comentaris davant de notícies com el cas Rubiales… I ho fem fatal. Si hi poséssim consciència, potser ho faríem millor”, conclou.