La Mari Carmen, de 89 anys, i la Carmen, de 21, viuen juntes gràcies al programa ‘Viure i conviure’. Foto: Fundació Roure
És un dimecres qualsevol del mes de maig. La Carmen està d’exàmens i ha arribat atabalada a casa. Abans de posar-se a estudiar, s’ha aturat una estona per fer, com cada dia, un cafè amb la seva companya de pis. L’hora del cafenet –com en diuen elles– és el seu moment de xerrar, de compartir neguits i de confessar-se secrets. De riure, relaxar-se i, en definitiva, fer-se companyia. La Carmen, que té 21 anys, no podria estar més contenta de viure amb la Mari Carmen, que en té 89.
Aquesta curiosa (però efectiva) combinació és possible gràcies al programa Viure i conviure, de la Fundació Roure. Des de fa un quart de segle, aquesta entitat promou la convivència d’estudiants de fins a 35 anys amb persones de més de 65. L’objectiu d’aquesta iniciativa és doble: d’una banda, oferir una opció d’habitatge econòmica per a joves estudiants; de l’altra, facilitar que les persones grans estiguin acompanyades encara que visquin soles.
Així, els estudiants no paguen lloguer –només han de pagar, en cas que puguin, seixanta euros al mes a la fundació per ajudar a finançar el projecte–, però es comprometen a dedicar almenys dues hores i mitja al dia a la persona que els acull. I ha de ser temps de qualitat: han de parlar, anar a fer la compra o fer activitats d’oci, per exemple. També es comprometen a no passar més d’una nit fora de casa i a ser-hi cada dia a dos quarts d’onze de la nit, a tot estirar. Les dues parts, per tant, han de fer algun sacrifici, però no s’ha d’entendre com a tal. “És un programa solidari d’intercanvi: companyia a canvi d’allotjament”, remarquen Teresa Rutllán i Olga Ibáñez, psicòlogues de la Fundació Roure. És important, doncs, que joves i grans ho visquin com un acte de generositat.
Buscar un bon ‘match’
Les parelles de joves i grans no es formen a l’atzar, sinó que les psicòlogues de la fundació s’encarreguen de fer-les “com un vestit a mida”, diuen. Entrevisten individualment tots els participants i, quan creuen que han trobat un bon tàndem, organitzen una trobada perquè es coneguin i decideixin ells mateixos. “De vegades tenim una persona jove i una de gran en llista d’espera i no les ajuntem perquè creiem que no encaixaran”, matisen. Segurament, aquesta exigència és la clau de l’èxit i, en el cas de la Carmen i la Mari Carmen, l’encert ha estat rotund. En l’any que fa que conviuen, han descobert que el nom és només una de les múltiples coses que tenen en comú.
La Carmen és d’Algemesí (València) i es va traslladar a Barcelona per estudiar disseny de moda. Va ser la seva mare qui li va parlar del programa Viure i conviure i ella es va animar a provar-ho. La Mari Carmen, barcelonina, va conèixer el projecte a través de la seva filla. En té quatre i la visiten tot sovint, però admet que a les nits se sentia sola i que enyorava tenir algú amb qui xerrar, de manera que es va atrevir amb la proposta. Un any després, totes dues n’estan tan satisfetes que tenen clar que continuaran mentre durin els estudis de la Carmen.
“És una noia intel·ligent, amb fortalesa, i estudia una carrera molt interessant”, destaca la Mari Carmen, que aquest curs ha fet de model en diverses ocasions per emprovar-se les creacions de la Carmen i l’ha ajudat en alguns treballs. A més, han construït una confiança prou gran per poder parlar de tot. “He tingut converses que ja no esperava tornar a tenir”, confessa la Mari Carmen. En la mateixa línia, la Carmen reconeix que s’ha sorprès amb els consells i opinions que li ha donat la seva nova interlocutora preferida.
“Hem après molt l’una de l’altra i hem canviat una mica totes dues”, afegeix la Mari Carmen. Mentre la jove ha anat al Palau de la Música per primera vegada i s’ha acostumat a menjar més verdura, la gran ha conegut receptes valencianes per cuinar l’arròs com ningú i ha rebut enviaments de taronges de l’avi de la Carmen. De fet, les famílies de totes dues estan encantades amb l’altra.
“La seva mare es va emocionar quan em va conèixer perquè estava molt agraïda. Jo li vaig dir que la seva filla s’ho mereix, que és molt fàcil estimar-la”, explica la Mari Carmen, per a qui la Carmen ja és pràcticament com una neta. I el sentiment és recíproc: “És com si fos m’agüela. M’encanta la seva vitalitat, la seva energia per fer coses… Estic molt a gust”, assegura la noia, que no dubta a recomanar l’experiència a altres joves, com la Mari Carmen la recomana a la gent gran.
Una opció a tenir en compte
L’Anna Maria té 85 anys, viu sola i la seva única filla fa temps que se’n va anar a viure a les Canàries. Es troba prou bé, té el cap despert i ja ha aconseguit entendre’s amb l’smartphone. És del tot independent, però creu que aquesta situació no es podrà allargar gaire: fa poc va patir un ictus estant sola a casa. Per sort, se’n va adonar de seguida i va trucar al servei de teleassistència o, en paraules seves, “a la medalleta”. La cosa va acabar bé, però això l’ha fet plantejar-se participar en el programa Viure i conviure. De moment ha assistit a una xerrada informativa i s’ho està rumiant, però potser ja l’espera la seva Carmen particular.
