Manifestació contra invasió Rússia Ucraïna

Les primeres setmanes de guerra es feien manifestacions arreu del territori demanant que es posés fi al conflicte. Foto: Núria Puentes/Aj. Cerdanyola

És possible sentir dolor per coses que passen a més de 2.500 quilòmetres. De fet, es pot patir inclús més per la impotència de no ser allà amb la família i els amics, de no saber què els està passant a cada instant mentre no paren de sortir imatges terribles per la tele. Un infern per als ucraïnesos que viuen entre bombes, tancs i trets, però també pels qui ho viuen des del sofà de casa seva, al Vallès Occidental, lluny del conflicte armat, però molt a prop dels sentiments i de les emocions que s’estan vivint a Ucraïna des de fa setmanes.

Una angoixa i una preocupació constant que han volgut compartir amb aquest diari fins a tres ucraïnesos que viuen a la comarca. Persones d’edats diferents, de ciutats diferents i amb trajectòries diferents, però amb un mateix punt en comú: el dol que porten dins des de fa un mes pel mal que Rússia està fent al seu país i a la seva gent.

Dolor i patiment

“Quan va començar la guerra vaig passar moltes nits sense dormir i dies gairebé sense menjar perquè no parava de pensar a cada instant si la meva família i els meus amics seguien vius o no, ja que al principi no tenia manera de comunicar-me amb ells”, explica Olena Kuznetsova, originària de Kíev i resident a Cerdanyola des de fa tres anys. Com ella, Anastasîya Shpakovska, que també viu a Cerdanyola, però que és d’Odessa, espera notícies dels seus cada dia. “És molt complicat viure així i, al final, pel meu bé, he decidit intentar mantenir-me al marge i mirar la tele i les xarxes socials el menys possible, encara que acaba sent inevitable”, lamenta.

Una intranquil·litat contínua que comparteix amb Boris Melnik, de Ripollet, però nascut a prop de Kharkov, que explica que té el seu germà petit al front, lluitant, i que des de fa dies no sap res d’ell. “És duríssim i no ens mereixem el mal que ens estan fent passar”, lamenta.

Un país de valents

L’única cosa que manté en peu als ucraïnesos de la comarca és la força que està demostrant tenir el seu país. “Tot i que els meus pares van poder marxar, tinc germans que s’han quedat i que estan esperant que els cridin per anar a lluitar”, explica Anastasîya. Però els qui no estan obligats a fer-ho també estan allà ajudant. “Moltes dones s’han quedat perquè volen estar amb els seus marits i, de fet, la meva cunyada ho ha fet i per primera vegada ha hagut d’aprendre a agafar una arma i a disparar”, explica Boris. Un fet que, per a Olena, suposa “una valentia enorme” i que es contraposa a la realitat d’aquelles persones que, per sobreviure, no tenen una altra opció que fugir.

“L’única cosa que podem fer és resar per ells, tenir fe i intentar ajudar el màxim”

“La meva cosina té un nen de quatre anys i un nadó de només uns mesos i ha hagut de marxar a la frontera amb Polònia, deixant la seva casa, el seu home i els seus pares a Kíev només per assegurar la vida dels seus fills”, explica Olena, que diu que fa setmanes que intenta portar-los cap a la comarca sense èxit. “Les ONG no arriben a tot i encara que la tasca humanitària que s’està fent és excel·lent, és insuficient i la gent malviu com pot a camps de refugiats com el de Medyka, on ara mateix està aquesta cosina meva,”, afegeix.

“Ciutadans de segona”

Sigui com sigui, segons expliquen tots els testimonis, cap d’ells ha tingut mai cap problema amb Rússia. De fet, molts d’ells han viscut allà o hi tenen família o amics. “La meva mare, per exemple, és russa”, diu Anastasîya. “Però sempre ens han volgut fer sentir com uns ciutadans de segona i la guerra ha fet que jo, per exemple, hagi deixat de tenir relació amb una part de la família que tinc a Rússia perquè pensem diferent sobre el conflicte”, afegeix.

Encara que davant de tot això, els ucraïnesos del Vallès Occidental es limiten a fer l’únic que poden fer: demanar ajuda i participar en les mobilitzacions i en les recollides de material, roba o aliments per enviar a Ucraïna. “De fet, l’únic bo de tot això és veure com tothom s’està implicant en voler ajudar el nostre país”, pensa Boris.

Tenir esperança

Mentrestant, però, la guerra avança i cada dia moren més civils. Sobretot a ciutats com Mariúpol. “És terrible veure el que està passant”, diu Olena. “Però, malauradament, després d’un mes així jo ja no puc ser massa optimista i dir que això acabarà ràpid i bé”, afegeix Anastasîya.

Tot plegat, enmig d’un escenari on l’esperança que el conflicte no tingui conseqüències majors és cada vegada menor. “Encara que veure com el nostre poble s’està deixant la pell dia a dia sense descans per frenar les intencions de Putin, és un acte digne d’admirar i que a mi personalment em fa sentir molt orgullós de ser ucraïnès”, diu Boris. “De fet, no vaig a lluitar perquè tinc la meva dona i els meus fills petits aquí, que si no ja estaria allà”, afegeix. “Però fins que això no s’acabi l’única cosa que podem fer és resar per ells, tenir fe i intentar ajudar el màxim que es pugui, des de la distància”, conclou Olena.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram