Els obstacles del TDAH

“Només és una persona més moguda de l’habitual” o “l’únic que li passa és que li costa més concentrar-se que a la resta” són dos dels comentaris més repetits cap a aquells que tenen un Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). Segons defineixen des de la Federació Catalana d’Associacions de Familiars i Afectats pel TDAH, la seva aparició està vinculada a una producció insuficient de dopamina i noradrenalina, que s’encarreguen de la comunicació entre les neurones.

Pel que fa a la seva afectació, actualment hi ha entre un 5 i un 7% de la població infantil catalana diagnosticada amb TDAH, però es calcula que aquest trastorn afecta fins a un 12% dels infants, sense tenir en compte els adults que també el pateixen. Així ho detallen des de la federació, coincidint amb el fet que aquest octubre és el mes europeu de la conscienciació sobre el TDAH.

El diagnòstic en edat adulta

La Maite de Miquel, que és la presidenta de la federació i està vinculada a l’associació TDAH Vallès, té aquest trastorn des que va néixer. Amb tot, no li van diagnosticar fins fa dos anys. “Quan era petita no se sabia què era el TDAH”, recorda. En aquest sentit, explica que no va sentir a parlar d’aquest trastorn fins fa deu anys, arran del naixement del seu primer fill, que també el té. “A la guarderia em van dir que li fes les proves, el van diagnosticar i a partir d’aquí vaig començar a buscar informació i a formar-me en aquest tema, i em vaig adonar que jo també el patia”, explica.

Tenir TDAH, en general, significa tenir dificultats per mantenir la concentració i l’atenció, hiperactivitat mental i física i impulsivitat. “Això ens fa ser persones més intenses que la resta, tant que fins i tot podem arribar a ser pesades, i també som molt despitades”, assegura de Miquel. En el dia a dia això afecta, sense anar més lluny, a coses tan simples com fer les tasques domèstiques. “Puc començar a fer el llit, el dinar o a posar la rentadora i deixar-ho tot a mitges perquè me n’oblido”, lamenta.

Les eines contra el TDAH

Per combatre el TDAH, la medicació és essencial, però també ho són les eines d’autocontrol, que s’aprenen a base d’anar a teràpia. L’Adrià Camps, de Cardedeu, fa anys que les utilitza i assegura que ha notat una millora. “Sempre he estat una persona molt nerviosa i moguda i sempre m’ha costat molt seguir el ritme de les classes i concentrar-me”, relata. Amb tot, els psicòlegs i psicopedagogs als quals ha anat li han ensenyat a gestionar tot el que li passa pel cap i, sobretot, a organitzar-se. “Gràcies a això i al fet que a l’escola on anava em van adaptar el currículum, m’he pogut treure el batxillerat”, celebra.

Mentrestant, en el cas de de Miquel, la manca d’un diagnòstic a temps i, per tant, d’un tractament que li permetés tenir aquestes eines l’han fet viure sempre marcada pel TDAH. “De petita em van fer bullying perquè a l’escola em deien que era una gandula i que no servia per estudiar, i després tampoc he tingut una vida fàcil a nivell laboral ni maternal, ja que el meu segon fill també té TDAH i, a més, autisme”, afegeix.

Sigui com sigui, assegura que el més dur és veure’s reflectida en els seus fills. “Tot i que estan diagnosticats i tenen les eines que jo no vaig tenir, al gran també li fan bullying i, com a mare, és molt dur veure que no té amics i que no el conviden als aniversaris”, lamenta. En aquest sentit, explica que encara és petit per aprendre a gestionar totes les eines que li donen per autocontrolar-se, però que almenys el TDAH no li anirà augmentant com sí que li ha passat a ella.

“Desemparats i discriminats”

Com passa amb qualsevol altre tipus de trastorn mental, aquells que pateixen TDAH poden demanar una ajuda econòmica a l’Estat. “Tot i que només són 1.000 euros l’any, és una ajuda que ens correspon”, assegura de Miquel. Ara bé, la llei marca que, per accedir a l’ajut, cal tenir la discapacitat legal. “És una etiqueta que moltes famílies no volen posar als seus fills, com va passar en el meu cas”, comenta Camps.

Amb tot, les famílies que sí que fan aquest pas es troben, en la majoria dels casos, amb una resposta negativa per part de les administracions. “Només estan concedint la discapacitat a aquells que presenten un recurs”, assegura de Miquel, que a més és advocada. “El problema és que molta gent no sap com fer-ho i això fa que ens sentim desemparats i discriminats, ja que la discapacitat també és necessària per accedir a les beques educatives”, afegeix.

En aquest sentit, Camps comenta que aquesta situació es deu a la creença, encara molt generalitzada, que el TDAH és un trastorn “lleu i poc greu”, mentre que de Miquel explica que, per canviar aquesta realitat, està assessorant famílies de TDAH Vallès perquè puguin accedir a les ajudes.