Imatge de l’homenatge del dia 26 de gener. Foto: Ajuntament
A la guerra, la fortuna és un element que cal tenir al teu costat. La baraka, que en deien els soldats magrebins de Franco. Però en el camp de batalla, sovint ser en un lloc concret en un moment determinat no sol ser d’ajuda. Això és el que els va passar als soldats del batalló de l’exèrcit republicà que van rebre l’ordre de mantenir-se ferms al Pont d’Esplugues per endarrerir, al màxim, l’avanç de les tropes nacionals cap a Barcelona, el 26 de gener del 1939. La guerra acabava, la victòria de Franco era qüestió de temps i desenes de milers de persones fugien en direcció a França fugint dels feixistes.
A la capital catalana, de fet, es refugiaven fins a tres governs, el central, el català i el basc, i la idea dels comandaments republicans era fer servir els límits naturals, com ara els rius, per frenar l’enemic i donar temps a la gent a fugir de la ciutat en direcció a l’exili. “És l’últim intent de resistència a les tropes franquistes”, explica l’arxiver i historiador Jordi Amigó, que juntament amb Francesc Riera acaben d’elaborar un treball de recerca al voltant dels anomenats Fets del Pont d’Esplugues. Aquesta investigació, que es publicarà aviat en col·laboració amb el Museu d’Esplugues, ha servit a l’ajuntament espluguí a l’hora de senyalitzar aquest punt com a Espai de Memòria de Catalunya, en col·laboració amb el Memorial Democràtic. El 26 de gener passat s’hi va celebrar un acte de record, amb la presència de l’alcaldessa, Pilar Díaz, per a qui homenatges com aquest són especials, atès que el seu avi va ser afusellat el 1936 pels franquistes per ser regidor de San Fernando, a Cadis.
La batussa del Pont d’Esplugues va deixar 16 morts: 10 soldats republicans, cinc de nacionals i una veïna que -maleïda sort- va rebre l’impacte d’una bala perduda al carrer Montserrat. Amigó i Riera han reconstruït la cronologia dels fets entre els dies 24 i 26 de gener, quan un batalló republicà va resistir un parell d’hores les escomeses nacionals, amb una línia de defensa amb 16 punts d’artilleria, que va convertir un pretès passeig militar en quelcom més complicat. “S’ha demostrat que l’entrada dels nacionals a Barcelona no va ser un passeig”, destaca l’historiador Miquel Ruiz.
Una fotografia de l’entrada dels nacionals a Esplugues. Foto: Ajuntament
Guanyar temps
“Volem recordar la determinació i el sacrifici de les persones que van defensar la democràcia”, va expressar Díaz durant l’acte d’homenatge. “Es van sacrificar per facilitar la fugida de molta gent”, coincideix Ruiz, que recorda que aquest no va ser l’únic destacament que va intentar una resistència “a ultrança” contra els nacionals a la línia del Llobregat. En aquest sentit, també recorda els 12 o 13 soldats republicans que van morir a Sant Joan Despí, i que continuen enterrats en una fossa al cementiri d’aquella ciutat, així com la desena que van caure a Sant Pere Màrtir.
La idea, a més, era guanyar temps per crear una nova línia de defensa al riu Besòs, un cop hagués caigut Barcelona, i cobrir així la retirada en direcció a França. Però la desbandada republicana no va permetre cap més defensa. Mentrestant, els soldats a Esplugues van ser atacats des de diversos punts. “Els franquistes els van fer una pinça”, detalla Amigó. Per exemple, el general Yagüe avançava amb els seus soldats marroquins pel sud, mentre que per Collserola baixaven els navarresos de Solchaga. El Pont d’Esplugues era una autèntica ratera per als republicans, que malgrat això van resistir unes hores.
La no voladura del pont
D’aquell dia queden algunes incògnites, com ara saber per què, tot i estar minat amb trilita, els republicans no van volar pels aires el pont, com sí que havien fet en unes altres passeres del Llobregat. Hi ha testimonis que afirmaven que els republicans no van poder destruir el pont perquè un legionari va aconseguir baixar als explosius i tallar els cables per desactivar-los. I ara, gràcies a la feina d’Amigó i Riera, s’ha corroborat el que, fins ara, eren records i memòries difuses dels testimonis, ja que han trobat a l’arxiu militar d’Àvila el nom i els cognoms del soldat nacional que va desactivar les bombes. Per aquella acció, aquell combatent va rebre una medalla el 1941.
Finalment, els morts republicans en aquella batussa van ser enterrats en una fossa, de la qual no se’n sap la ubicació, mentre que els cinc militars del bàndol vencedor van ser inhumats en un panteó del cementiri a tocar de la Mallola. Segons Amigó, aquella sepultura va ser retirada als 80 pel capellà de la parròquia, atès que ningú no se’n feia càrrec. El dia de l’homenatge del 26 de gener, tanmateix, Díaz, la neta d’aquell regidor afusellat pels rebels, va llegir el nom de tots i cadascun dels morts aquella jornada.
