Una representació del Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional. Foto: X (@SindicatMares)
El Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional va ocupar l’Institut Català de les Dones el 8 de març per fer visible el “maltractament físic, psíquic i emocional” de les dones, normalment mares, que cuiden familiars amb diversitat funcional. Durant la seva reivindicació, van exigir una reunió amb la consellera d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat, Tània Verge. Segons han explicat, la consellera va al·legar motius d’agenda i no es va poder fer la trobada en un inici, però finalment va atendre les manifestants a la tarda i van poder traslladar-li les seves protestes.
El sindicat, que ja té més de 100 membres, va néixer el 2021 després que unes dones amb fills amb diversitat funcional s’organitzessin per reclamar els seus drets i els de les dones que els cuiden. Entre les assistents hi havia mares i germanes del Barcelonès Nord. Un cas és el de Dolors Sabater, regidora de Guanyem Badalona i germana d’una persona amb diversitat funcional. “Les cures han d’estar a la centralitat de l’agenda de feminismes. L’abús de cures també és violència”, va expressar Sabater, a més de fer una crida a la població badalonina a organitzar-se.
Una vida dedicada a cuidar
“Cada cas és un món”, explica aquest grup de dones, però totes comparteixen reivindicacions comunes que les van portar a exigir a la classe política més suport per a elles i els seus fills.“No són només els drets dels nostres fills o germans, sinó el reconeixement de nosaltres mateixes. Les circumstàncies amb un fill amb discapacitat són que per amor el cuides des de petit, et redueixes la jornada… Però després t’adones que el sistema dona per fet que tu ets la cuidadora. I és de per vida”, reflexiona Gemma Garcia, una de les integrants del grup.
Afectacions laborals
Als 56 anys, i amb una filla adolescent amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), Garcia es va veure obligada a deixar de treballar més d’una dècada per atendre-la. “Estem esgotades físicament i mentalment. La gent ha d’entendre que és atenció 24 hores al dia set dies a la setmana”, remarca.
Per aquest motiu, una de les seves principals reivindicacions és que les dones que dediquen tot el seu temps a les cures puguin tenir un sou i uns millors serveis, com el Respir –un programa de la Diputació de suport a les famílies cuidadores que ofereix estades temporals en residències–, que els permet descansar de les cures. “El nostre lema és que l’amor no paga factures ni cotitza. Hi ha moltes dones que no poden seguir en el mercat laboral. Anul·les la teva vida perquè el sistema considera que ets la cuidadora natural”, insisteix.
El sindicat es va reunir amb la consellera Tània Verge a l’Institut Català de les Dones. Foto: X (@sindicatmares)
Més enllà de la família
La Guillermina Sanisidro també té un fill amb TEA, però viu una etapa diferent. Ell té 33 anys i, com a mare, la seva lluita va adreçada a aconseguir que el seu fill tingui una vida el màxim d’independent possible. En aquest procés està experimentant les limitacions actuals de la societat perquè persones amb diversitat funcional facin el pas a independitzar-se i conviure amb gent que no siguin els seus pares.
“L’amor no paga factures ni cotitza. Moltes dones no poden continuar treballant”
“Volem veure els nostres fills en una vida independent, que visquin amb altres companys. Aquí hi ha un gran buit. Estic a una llista d’espera de 4.000 persones per optar a un pis. L’única veu que té el meu fill és la dels seus pares, i penses: ‘Qui l’acompanyarà quan jo falti?'”, expressa Sanisidro. Una de les seves propostes per començar a posar fil a l’agulla és que, on hi hagi centres de dia o tallers ocupacionals, s’habilitin pisos on els usuaris puguin fer la transició a viure sense els pares en un entorn conegut.
Recursos limitats
En el seu cas concret, ella s’ha dedicat a ser mestra d’Educació Especial, però assegura que, tot i la formació, moltes vegades se sent “superada i sola”. Amb la seva experiència professional i vital ha vist l’evolució de les polítiques entorn dels drets de les persones amb diversitat funcional. Malgrat els avenços, creu que en general les polítiques cada vegada se centren menys en les persones. Un exemple que cita és que, per primera vegada, enguany han demanat als pares del centre ocupacional on va el seu fill que facin una aportació econòmica.
“Han retallat el pressupost de diners públics que rebien d’un 30% a un 5% i no poden pagar els treballadors”, diu Sanisidro, que afirma que s’ha avançat en algunes coses, però amb fets com aquest creu que “anem cap endarrere”. “S’ha de canviar la mirada. La persona és el més important. Veig que s’ha invertit en robòtica, molt bé, però quan jo falti vull que al meu fill l’agafi de la mà una persona, no un robot”, conclou.
