La de Barcelona és una de les costes mediterrànies amb més plàstics

Una illa de plàstics al mig del mar de la mida de l’Estat espanyol. Les notícies sobre aquesta suposada extensió de plàstics flotants a l’Oceà Pacífic han fet fortuna per la seva espectacularitat. Malgrat això, segons apunta l’investigador en Geociències Marines de la Universitat de Barcelona (UB) Liam de Haan, no existeix una illa com a tal, sinó una zona a alta mar on, pels corrents marins i per la pesca intensiva, s’acumulen grans quantitats de plàstics que no sempre es veuen. I tot això què té a veure amb la metròpoli de Barcelona? Doncs el cert és que, més enllà de l’Oceà Pacífic, les costes del centre de Catalunya tenen un problema real amb l’acumulació de plàstics i microplàstics. De fet, la quantitat mitjana de plàstics per metre quadrat que hi ha a les costes centrals catalanes s’assembla a la que hi ha a la famosa zona del Pacífic.

Aquesta és una de les conclusions a les quals ha arribat un estudi del Grup de Recerca en Geociències Marines de la UB, al qual pertany el mateix de Haan. “La costa de Barcelona és un dels llocs de tot el Mediterrani on més plàstics hi ha”, afirma l’investigador. Així, l’estudi determina que a la superfície de les costes barcelonines hi ha 0,6 ítems de plàstic per metre quadrat. Aquesta mesura, una mica estranya, es refereix al nombre de plàstics –i majoritàriament microplàstics– que hi ha al mar. D’aquesta manera, a les platges de Barcelona, a cada metre quadrat hi ha 0,6 plàstics d’una mida similar a una ungla. Amb tot, l’estudi de la UB afegeix que als indrets on hi ha més acumulació de plàstics aquest valor pot arribar als sis ítems. “A més, hi ha resultats recents en què s’han trobat concentracions de 45 ítems a les costes catalanes, particularment a Barcelona”, afirma de Haan. Parlem d’acumulacions poc vistes al Mediterrani.

Per què hi ha tants plàstics?

En el cas de Barcelona, són tres les platges on més plàstics s’acumulen: la de Sant Sebastià, la de Nova Icària i la de Llevant. Més enllà del que és obvi –el fet que la costa metropolitana està sotmesa a una forta pressió humana–, l’estudi revela alguns fenòmens interessants. “El vent i l’onatge són elements que fan que s’acumulin microplàstics, però també és determinant la construcció d’espigons”, explica de Haan. Això és així perquè aquestes construccions de pedra atrapen els plàstics i no els deixen dispersar-se a alta mar. Altres elements com la rugositat de la costa també intervenen en l’alta concentració de plàstics.

Malgrat això, no cal treure el focus del més important: a més població, més microplàstics. En aquest sentit, de Haan considera que per revertir la situació no és viable anar recollint plàstics del mar, sinó que s’ha d’aconseguir evitar que arribin a l’aigua ja en origen.

L’impacte

L’aparició de microplàstics al mar té múltiples derivades i cap d’elles és positiva. “Depenent de l’espècie animal, aquesta es pot veure més o menys afectada per la presència de microplàstics”, afirma el científic. “Hi ha peixos que poden morir per inanició per un consum excessiu de plàstics, i també poden quedar afectats per altres substàncies associades a aquest material i que poden actuar sobre el sistema endocrí o neurològic”, afegeix.

En els humans, els efectes dels microplàstics del mar encara no estan del tot comprovats. Sí que es pot deduir, però, que aquests productes poden acabar convertint-se en l’aigua que bevem i afectar la nostra salut. Així mateix, la superfície dels microplàstics és especialment favorable perquè els bacteris, fins i tot els fecals, s’hi adhereixin.

Com assenyalava la investigadora de la Facultat de Biologia de la UB Elisenda Ballesté en un reportatge al Línia, “en un microplàstic els bacteris estan més en contacte entre ells”. “Aquí són molts i estan més junts que quan estan diluïts a l’aigua i, per tant, és més fàcil que es transmetin els gens de resistència entre ells”, afegia. Això, entre altres coses, pot fer que els bacteris desenvolupin armes per combatre els antibiòtics i provocar que, en un futur, una simple infecció d’orella pugui causar-nos la mort.