El 2019, 4.293 persones van ser tractades per alcoholisme a la regió metropolitana. Foto: Arxiu
A diferència del que passa amb altres drogues, la relació que la nostra societat té amb l’alcohol és força permissiva. Podem veure anuncis a la televisió on es relaciona aquesta substància amb una vida millor, hi ha pel·lícules com Ressaca a Las Vegas que, en clau d’humor, enalteixen l’ús i l’abús de l’alcohol, i no hi ha àpat de celebració sense unes copes.
Malgrat això, segons informa el Departament de Salut, el 2019, mentre que a tota Catalunya 6.130 persones van ser tractades per alcoholisme, a la regió metropolitana en van ser 4.293. L’alcoholisme en xifres ens mostra una realitat dura. De totes maneres, els testimonis deixen les dades en no-res.
Un exalcohòlic
En Sergi té 49 anys i ja en fa 20 que no beu alcohol. La seva història comença quan era molt jove, menor d’edat. Aleshores treballava en un bar. Aquella va ser la seva primera experiència amb l’alcohol. “Jo era molt tímid, em costava molt relacionar-me, i si bevia una cervesa, la inquietud marxava, em sentia bé”, explica. Durant un temps l’estratègia per fer passar els nervis va funcionar.
“No he tingut una vida especialment complicada”, relata. Amb tot, les coses van canviar quan tenia 24 anys i va “sortir de l’armari”. Eren els 90, se sentia fora d’aquell ambient i va començar a incrementar el seu consum d’alcohol fins que es va trobar “bevent a mort”. Ho feia per la part social, per poder sentir-se còmode quan coneixia algú nou, però, tal com relata, “l’alcohol et va destrossant progressivament i al final et quedes en la més absoluta solitud”.
En Sergi reconeix que la seva etapa com a bevedor compulsiu va durar poc si la comparem amb la de persones que es poden passar 30 anys instal·lades en l’alcoholisme.
“Em comprava packs de 24 llaunes de cervesa al matí i a la nit havia de tornar al supermercat a buscar més alcohol”, recorda. En aquella època treballava de professor i normalment bevia quan acabava la seva jornada laboral. Malgrat això, en una ocasió va arribar borratxo a la feina i el director del centre li va demanar que marxés a casa. Més tard van acomiadar-lo. “Al principi me’n vaig alegrar, perquè estúpidament pensava que a partir d’aleshores ja no hi havia res que em parés per beure quan volia”, detalla.
Va tenir problemes amb la justícia per conduir begut i fins i tot va patir al·lucinacions per l’efecte de la substància. “Una vegada la meva mare em va trobar donant cops a terra mentre jo li deia que estava matant un escarabat gegant”, explica. “Era tal la meva addicció que, quan em llevava al matí, el primer que feia era beure, però tremolava tant que havia d’agafar la copa amb les dues mans i ajupit perquè no caigués”, afegeix.
Amb 29 anys va tocar fons i va ser aleshores quan va conèixer el col·lectiu Alcohòlics Anònims (93 317 77 77). “Allà vaig descobrir que l’alcoholisme és una malaltia i que no havia de sentir-me malament amb mi mateix per tenir-la”, diu. Ningú el jutjava. Ara ja fa dues dècades que no beu i se sent bé, millor persona, perquè des de l’associació en pot ajudar d’altres que encara segueixen bevent.
Una exalcohòlica
La majoria de persones alcohòliques són homes. Tot i això, la Marta, exbebedora des de fa 25 anys, alerta que, “en realitat, hi ha moltes dones borratxes”.
Ara té 65 anys i, com el Sergi, va deixar la beguda gràcies a Alcohòlics Anònims. En el seu cas, el consum va començar quan era una nena. “A casa meva es bevia, i els meus pares, quan tenia 4 anys, em donaven aigua amb una mica de vi”, relata. Més tard va adonar-se que el porró dels adults li anava d’allò més bé. D’adolescent ja prenia alcohol de manera assídua, i en gran part ho feia perquè la substància l’ajudava a superar les seves inseguretats. “Jo volia agradar tothom i per això bevia”, es lamenta.
Aquell consum va anar creixent fins que es va fer insostenible. “Tenia tres fills, un de set anys, un de quatre i un d’un any, i fins i tot durant el part, encara que menys, seguia bevent”, recorda.
El detonant per trucar a Alcohòlics Anònims va ser el patiment que vivia. No podia suportar la seva vida, els crits als fills a casa. Bevia unes set cerveses al dia, vi a cada àpat, conyac… Tot això, treballant en l’àmbit sanitari. “Si no ho hagués parat a temps, sé que hauria acabat vivint al carrer”, afirma.
Quan va arribar a la primera reunió de l’organització, la van acollir des del respecte i escoltant-la. Com si es tractés d’un miracle, l’endemà va deixar de beure.
