Al bullying a l’esport no hi ha una víctima ni un agressor estàndard. Foto: Ajuntament de Barcelona
Quan ho recorda, es posa les mans el cap. Allò que aleshores no li semblava estrany, molts anys després i ara que és pare li posa els pèls de punta. “Jo no era dels que feia bullying, sinó dels que mirava, reia i no feia res”, explica en Joan. “Al vestidor, es pixaven i fins i tot s’havien arribat a masturbar damunt de la seva roba”, recorda. Ell, com milers d’infants i joves catalans, practicava esport en un equip federat. En el seu cas, handbol.
Actualment, el seu fill juga en un important club de futbol català i, segons relata, aquelles actituds que fa tres dècades eren comunes ara no són tan freqüents. “Almenys jo no les he vist i tampoc me les ha comentat el meu fill”, diu. “A més, els entrenadors fan esforços perquè això no passi”, afegeix.
Encara hi ha bullying als esports com el que recorda aquest home de 42 anys? És tan virulent? Un exemple recent i molt menys invisible ens demostra que l’assetjament continua.
Un cas ben conegut
Era l’any 2007 i el Barça de futbol tenia a la seva plantilla alguns dels millors jugadors del món. Malgrat això, i segons els rumors que més tard han estat confirmats per algunes veus del club, de portes endins les coses no eren tan boniques com semblaven. Tot i que mai ho han explicat els jugadors implicats, aquella temporada un futbolista de la pedrera amb molta projecció va rebre bullying per part de les vaques sagrades de l’equip. Bojan era la víctima. Els abusadors: Ronaldinho, Deco, Maxi López i Motta.
El periodista Xavier Bosch, en una columna del 2011 al diari Ara, relatava el següent: “Hi havia estrelles que no perdonaven que Bojan, amb 17 anys, tingués portades de diari. Un dia, després de jugar deu minuts en substitució d’Eto’o al Camp Nou, es va trobar, en tornar al vestidor, que li havien rebentat a cops la taquilla”.
El mateix Bojan ha confirmat que va tenir sort de la incorporació d’una altra estrella del futbol mundial a l’equip el 2009. Un dia, al vestidor, Zlatan Ibrahimovic el va cridar perquè s’assegués al seu costat. Bojan hi va anar amb por. Això és el que el futbolista català explica d’aquella escena: “No em coneixia, així que em va fer anar al seu costat i em va començar a transmetre confiança. Em va dir: ‘No et preocupis, soc aquí'”.
Com demostra aquesta història, el bullying no té fronteres i l’esport pot ser una porta d’entrada a aquesta mena de situacions de violència.
Radiografia del bullying a l’esport
Quantificar l’assetjament a l’esport és complex. Les poques dades que hi ha a casa nostra ens indiquen, per exemple, que la prevalença del bullying al futbol formatiu, tant masculí com femení, ronda el 9%. Així s’estableix a la tesi doctoral de Xènia Ríos Sisó, que recull entrevistes a entrenadors i a persones que pateixen bullying i que es titula El bullying a l’esport i a l’educació física. La investigació revela moltes de les claus de com és aquesta mena d’assetjament, qui el pateix i qui l’exerceix.
A l’esport infantil i juvenil es pot manifestar tant en l’àmbit federat com escolar i va associat a agressions que poden ser físiques, verbals o socials. Així mateix, si hi ha un lloc en el qual s’acostumen a produir les agressions, aquest és el vestidor. Lluny de la mirada de l’entrenador o de qualsevol adult, és on els agressors se senten impunes. “Es va descriure el vestidor com un dels llocs on era més probable el desenvolupament d’episodis de bullying, fet que demostra la importància de gestionar correctament aquests espais, amb un pla de vigilància i control dels mateixos”, afirma la investigadora. De fet, Ríos lamenta el “baix coneixement per part dels entrenadors i entrenadores d’esport formatiu sobre la temàtica”. En aquest sentit, el seu estudi considera que els formadors coneixen el bullying físic i el ciberassetjament, però no altres formes d’abús com “posar sobrenoms, fer comentaris despectius o aïllar”.
Víctima i agressor
Segons indica la seva tesi doctoral, “no hi ha un perfil estàndard” de víctima. “Si tenen una discapacitat, sigui física, sensorial o intel·lectual, tenen un risc més gran”, afirma Ríos per afegir que les persones que pertanyen a “grups socials minoritaris o a algun determinat grup ètnic, o les persones que no s’ajusten a les expectatives de gènere masculí i femení tradicionals”, també ho tenen pitjor.
Per altra banda, les víctimes no acostumen a relacionar aquests condicionants amb la causa del bullying i “tendeixen a atribuir el desenvolupament del fenomen a aspectes interns”, com les seves “habilitats motrius”. Això els causa un sentiment “negatiu i d’autoculpa” més gran. A més, l’assetjament els produeix “tristesa, impotència, angoixa, ansietat, pèrdues de confiança o disminució de l’autoestima”.
Tampoc hi ha un perfil estàndard pel que fa a l’agressor. Encara que també es produeix entre les noies, sovint es tracta d’un noi “popular entre el seu grup d’iguals, però que presenta una autoestima baixa” i que pot provenir “d’un entorn familiar violent”. Així mateix, l’agressor no escull la víctima de forma aleatòria sinó que tria “la persona que veu més dèbil o amb menys capacitat de resposta”. Sigui com sigui, sempre necessita l’ajuda dels espectadors, els còmplices necessaris per a qualsevol assetjament.
