Del barraquisme a la ciutat: 30 anys de la fi de l’assentament del riu Sec de Ripollet

Durant la dècada dels 80 i principis dels 90, la llera que quedava als voltants del riu Sec i del riu Ripoll, a Ripollet tocant amb Cerdanyola del Vallès, era la casa d’uns 900 gitanos. La majoria d’ells d’origen portuguès, però també n’hi havia d’extremenys i d’hongaresos. Un poble que vivia “en condicions infrahumanes”, en un campament de barraques sense llum, ni aigua ni lavabos, tal com explica Manuel Heredia, fundador de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya.

Es dedicaven a demanar almoina a Barcelona, ja que era gent “molt humil i vulnerable que no sabia llegir ni escriure”. De fet, es van instal·lar en aquest espai “perquè no podien pagar-se un pis”. Però si ja de per si la seva situació no era fàcil, perquè “vivien en unes condicions higièniques pèssimes, envolats de rates i passant mil calamitats”, “l’antigitanisme” i la pressió de l’Ajuntament de Ripollet perquè marxessin d’aquest espai els ho complicava tot encara més. I és que, en diverses ocasions, “els havien tirat a terra unes quantes barraques buides per intentar-los fer fora”. Una actuació que “no servia de res”, ja que les tornaven a construir, continua relatant Heredia.

En aquest sentit, el consistori ripolletenc va estar negociant amb la Generalitat i l’Associació Gitana de Sabadell durant anys per posar fi a la situació. Però no va ser fins poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 quan el Govern va decidir tirar endavant un Programa de Reallotjament de la població barraquista del riu Sec. Un pla en el qual el paper d’Heredia va ser clau. Ell mateix explica al Línia la cronologia de tots aquests fets, ja que els recorda perfectament perquè es va convertir en el mediador entre les administracions i els barraquistes, en ser el president de l’Associació Gitana de Sabadell i el fundador de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya.

El reallotjament

“Barcelona estava a punt de convertir-se en l’epicentre del món, i tenir aquest campament tan a prop de la capital projectava una imatge tercermundista”, explica Heredia. Per això, la Generalitat, que en aquell moment tenia Jordi Pujol al capdavant, va comprar 90 pisos per reallotjar-los. “Encara que també se’ls van oferir diners per pagar-se el viatge de tornada al seu país o lloc d’origen”, comenta el president. Una opció que “molt pocs” van triar, ja que la majoria van preferir reallotjar-se, pagant un lloguer de 50 euros al mes.

Un cop pactat el futur d’aquesta part de la població, la Generalitat va començar a tirar a terra les barraques. Ara bé, a l’espera que totes les famílies poguessin entrar al seu respectiu pis, el Govern “va comprar unes rulottes” per evitar que es quedessin al carrer. Mentre que, a la vegada, per començar a introduir-los en la societat i ensenyar-los coneixements bàsics “van enviar-los professors”, comenta Heredia.

En aquest sentit, recorda que des de l’associació també van estar fent diversos cursos amb la població barraquista. “No sabien coses tan bàsiques com què era una comunitat de veïns o com havien de comportar-se”, explica Heredia. Encara que un cop se’ls va reallotjar, l’ajuda va haver de continuar. “En aquest cas, en altres aspectes com la matriculació dels nens a l’escola o la recerca de feina”, afegeix.

“Un pas de gegant”

Així va ser com la població barraquista es va establir en ciutats com Sabadell, Cerdanyola, Castellar del Vallès, Montcada i Reixac, Sant Quirze, Terrassa o fins i tot Granollers, entre altres. Ara bé, en alguns d’aquests municipis el reallotjament no va ser del tot fàcil perquè “alguns veïns es negaven a conviure amb gitanos al mateix bloc”, explica Heredia. Un prejudici amb el qual l’associació va haver de lluitar fins a demostrar-los que “eren com un veí més”, afegeix. “De fet, tenien un comportament exemplar que fins i tot ens va sorprendre a nosaltres mateixos”, confessa.

Així doncs, la població barraquista va anar integrant-se en la societat i a la ciutat. “La gent en edat de treballar va anar trobant feina, encara que molts es van dedicar a la fira, i els fills d’aquestes famílies fins i tot van acabar anant a la universitat”, recorda Heredia. I és que, gràcies al reallotjament i a tot el que va comportar, des de llavors “el poble gitano ha fet un pas de gegant”, afegeix el president.

En aquesta línia, Heredia reconeix que “aquests 30 anys han servit per demostrar” que els gitanos poden “tenir càrrecs importants a les administracions” i que també poden ser “advocats, metges o empresaris”. De fet, actualment hi ha uns 100.000 gitanos a Catalunya. Ara bé, tot i aquests avenços, “encara queda molta feina a fer”, perquè els continua costant “més que a la resta aconseguir participar en la vida pública i política”, reivindica el president.

Un fet “injust” que, segons ell, “el causa l’antigitanisme, que continua molt estès”, i el fet que “gran part de la ciutadania” els segueix “sense reconèixer com un poble per no tenir terra”, diu. Encara que “la pèrdua de la memòria històrica” també hi juga un paper rellevant, considera Heredia. I és que el Vallès mira amb llunyania el seu passat barraquista, “quan fa només 30 anys era una realitat molt arrelada”, constata. Una història que precisament es recordava fa uns mesos a Cerdanyola amb l’exposició fotogràfica Instants al marge.