Dimarts passat a l’AMB vam aprovar inicialment el pressupost per a l’any 2023. Un pressupost consolidat de quasi 2.500 milions d’euros, incloent-hi empreses i organismes de titularitat metropolitana; de prop de 1.200 milions si comptem només la gestió directa de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Em temo que la immensa majoria de la ciutadania metropolitana (3,5 milions) no en sap res ni mostra gaire interès per saber què se’n fa, d’on surten o com es gestionen aquests recursos públics.
De fet, estem parlant del tercer pressupost més important del país rere el de la Generalitat i el de l’Ajuntament de Barcelona. Raó suficient per dedicar-hi algunes reflexions i, especialment, per apuntar línies de futur sobre la mateixa institució metropolitana, sobre el seu rol institucional i competencial i sobre la seva governança.
Fa poques setmanes, al Citilab de Cornellà, vam celebrar el congrés internacional Solucions Metropolitanes amb participació de representants polítics i tècnics d’institucions equivalents a la nostra i procedents majoritàriament de tota Europa, però també del Canadà, d’Amèrica Llatina i de l’Àfrica.
Vam poder constatar, un cop més, el prestigi i el caràcter de referència mundial de l’Àrea Metropolitana Barcelona, en tant que institució territorial compartida per 36 municipis i en tant que responsable directe d’àmbits tan rellevants com l’urbanisme metropolità, el transport públic, el subministrament i sanejament de l’aigua, la gestió mediambiental, la cura de parcs, boscos i platges o la promoció d’habitatge.
Els debats sobre la delimitació dels territoris a incloure en el concepte i la institució metropolitana (continuïtat urbana, regió, país en xarxa), sobre la seva governança (elecció directa o representació municipal) i sobre les competències i responsabilitats (eficiència, subsidiarietat) van ser tan útils com apassionants.
Les reflexions sobre les conseqüències de les crisis econòmiques i sanitàries, els nous hàbits socials i els moviments demogràfics interns i externs van configurar igualment les conclusions del congrés, fent evident l’oportunitat de la seva celebració i els bons resultats obtinguts en termes de contrast de model i d’experiències en curs arreu del món.
Les grans qüestions d’àmbit metropolità avui queden limitades o resignades per manca de governació efectiva
Destaquem la presència i aportació de Claudia López, alcaldessa de Bogotà, embrancada en la creació, condicionada –com sempre– per les relacions de cooperació/contradicció amb el poder central, d’una gran regió metropolitana amb Bogotà com a centre i un ample territori, tant urbà com rural, d’un abast comparable al de la “Catalunya sencera” que aquí molts preconitzem. Però l’accent que hi voldria afegir és el de la urgent consideració de la capacitat que l’AMB hauria de i podria tenir si volem abordar les grans qüestions d’àmbit metropolità que avui queden limitades o resignades per manca de governació efectiva, o bé que generen falses contradiccions entre Barcelona i el conjunt del territori.
Parlem, per exemple, de les contradiccions, aquestes sí que reals, entre mobilitat en vehicle privat i en transport públic. És a dir, de la “batalla” diària, absurda i frustrant per moure’s en un temps raonable per raó de feina, salut, educació o lleure. Centenars de milers de ciutadans i ciutadanes que cada dia entren/surten/travessen el territori metropolità i/o Barcelona i que ho fan en absència d’una mínima i compartida política, precisament, metropolitana.
Parlem de les infraestructures viàries i sobretot ferroviàries que condicionen negativament, per defecte, l’eficiència de l’equació entre el viure i el treballar als 3,5 milions de ciutadans metropolitans. I parlem de la manca de lideratge institucional, compartit amb la Generalitat, per confrontar amb una administració central que ajorna/paralitza/bloqueja les inversions imprescindibles.
Parlem del cicle integral de l’aigua i de les greus implicacions que el canvi climàtic comporta. Començant per la concreció immediata de les inversions fa anys programades i mai executades, ara molt especialment al Besòs.
Parlem del Pla Director Urbanístic dibuixat, detallat i preparat, però també aturat als despatxos polítics dels partits hegemònics a l’àrea (PSC i comuns), que no gosen afrontar el debat de fons que planteja: centralitats, eixos viaris, habitatge, transport públic, àrees verdes, activitat econòmica…
Parlem de la qüestió de l’Aeroport de Barcelona-El Prat, que demana a crits lideratge institucional compartit des de totes les administracions implicades (Generalitat, ajuntaments i Àrea Metropolitana) per deixar enrere l’actual situació de bloqueig imposat des de l’administració central i l’empresa actualment responsable de la gestió aeroportuària.
Parlem de les polítiques d’habitatge, nova construcció i rehabilitació, amb objectius clars d’estalvi i transició energètica, avui limitades a actuacions sense la dimensió i l’abast transformador exigible.
Parlem, en definitiva, del propi concepte d’Àrea Metropolitana i del rol estratègic que podria i hauria de jugar si disposés de la governança i de la determinació política que li pertoca per responsabilitat de país i per servei a l’interès general, tant des del punt de vista social com econòmic i polític.
Ernest Maragall, president d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i diputat al Parlament de Catalunya
