Amb les crisis econòmiques, el pes de Madrid a l’Estat augmenta. Foto: Tarek/PP/ACN
La rivalitat entre Barcelona i Madrid va molt més enllà de les disputes futbolístiques, encara que moltes de les desavinences existents entre les dues ciutats més importants de l’Estat espanyol sovint es dirimeixen de forma simbòlica a través de l’esport rei.
Des de fa algun temps, aquesta competició s’ha fet encara més evident. La distància creixent entre les dues ciutats a conseqüència del procés independentista, la gestió de la pandèmia tan diferent a Madrid i Catalunya, el sistema fiscal impulsat per Isabel Díaz Ayuso o la marxa d’empreses d’una ciutat a l’altra han fet augmentar l’escletxa entre ambdues.
No només això. Vivim un moment de canvi de model global en què les metròpolis acumulen un poder a l’alça en detriment de les nacions. “Les ciutats tenen més importància que els estats, i Barcelona i la seva rodalia han de competir amb altres indrets com Madrid”, afirma Salvador Guillermo, secretari general de Foment.
Dit tot això, cal preguntar-se si podem parlar d’una veritable rivalitat o si més aviat hi ha una relació de superioritat del centre cap a la perifèria.
El peix gran es menja el petit
L’any 2016, Cristina Cifuentes, la presidenta de la Comunitat de Madrid que després va deixar el càrrec per haver obtingut un títol universitari de forma fraudulenta, afirmava que la capital espanyola volia traslladar el Mobile World Congress de Barcelona a Madrid. Les seves declaracions van molestar Catalunya, ja que l’esdeveniment és una de les joies econòmiques més destacades del país.
El pla de Cifuentes, que finalment no es va concretar, és un exemple d’una dinàmica que, segons el geògraf gallec Oscar Pazos, fa segles que impera a l’Estat espanyol. Pazos va escriure l’any 2013 un llibre titulat Madrid és una illa, que intentava desxifrar les relacions de poder entre la capital espanyola i les perifèries.
“És lamentable que escrivís el llibre fa més de 8 anys i encara ara estiguem en la mateixa situació”, afirma l’expert. Per a ell, Madrid es va construir a través de robatoris culturals i contra el creixement d’altres regions. “El cas de les universitats és paradigmàtic, perquè durant el segle XIX la capital va prohibir que les facultats d’altres indrets es desenvolupessin”, explica.
L’escriptor de Madrid és una illa situa l’inici d’aquesta situació en un temps remot, concretament al segle XVI, quan el rei Felip II va decidir traslladar la Cort a una ciutat petita i irrellevant com era aleshores Madrid. Amb tot, potser no cal anar tan lluny per entendre per què la capital espanyola té el pes que té. “Al segle XIX, els intents de construir un estat liberal no van funcionar i no es va poder acabar amb l’absolutisme monàrquic”, afirma. Això va derivar en un país amb una capital centralista que acumulava tot el poder polític. Una ciutat que, per altra banda, té una posició única a Europa: no hi ha cap capital que estigui a una alçada de 600 metres i tan allunyada de les vies fluvials i marítimes. Ni Berna, a Suïssa, un dels països més muntanyosos del món. “Això ha tingut un cost brutal: la construcció radial de l’Estat”, denuncia Pazos per sentenciar en clau irònica que “Madrid és l’única regió espanyola que té garantits els drets històrics”.
Greuge econòmic
Un centre i una perifèria en constant tensió. Al llarg de la història, aquesta relació ha viscut moments millors i moments pitjors. De totes maneres, segons Pazos, la mateixa construcció de l’Estat fa impossible una solució. “Madrid sempre ha crescut mitjançant les crisis econòmiques”, explica. El cert és que la seva tesi es pot comprovar de forma empírica amb dades de l’Institut Nacional d’Estadística. Si observem el nombre d’aturats de la demarcació de Barcelona comparat amb el de Madrid, veiem que abans de la crisi econòmica del 2008 les dues regions registraven els mateixos percentatges. Ambdós territoris tenien una xifra d’aturats al voltant del 6%. Va ser a partir de la crisi immobiliària quan l’atur es va començar a disparar a Barcelona, mentre que a Madrid, si bé també desbocat, no creixia tan ràpidament. El 2012 la diferència entre les taxes d’atur de les dues regions era de 4,7 punts. Avui dia, amb el 12% a les dues ciutats, s’ha tornat a equiparar.
La recuperació econòmica tampoc es va repartir de la mateixa manera, ja que des del 2012 el nombre d’empreses registrades a Madrid i a Barcelona també va créixer de forma desigual. Així, a la capital espanyola la xifra de companyies ha augmentat un 10%, mentre que a la demarcació de Barcelona la massa empresarial ha crescut un 7%.
La situació de greuge ha fet reaccionar el mateix Cercle d’Economia, que el juny passat assenyalava que “la capitalitat de Madrid no pot actuar com a aspirador de recursos de la resta d’Espanya”.
“Un xiringuito”
La centralitat de Madrid no només es nota en l’economia. El 2001, Pasqual Maragall alertava en un article d’opinió a El País de la desconnexió de Madrid respecte de la resta de l’Estat. “Des de la perifèria es té la sensació que Madrid se’n va d’Espanya”, deia el que va ser alcalde de Barcelona i president de la Generalitat.
Pazos afirma que, si ho pensem bé, “l’única perifèria que hi ha a l’Estat espanyol és Madrid”. El geògraf considera que la desconnexió de la capital respecte del món és palmària. “No saben si mirar cap a Llatinoamèrica o si ser una capital europea”, afirma l’expert. “Tenen muntat un xiringuito i, aleshores, quan des de Brussel·les arriben sentències contràries als seus interessos se sorprenen”, afegeix.
És per tots aquests motius que han començat a sorgir moviments a tot l’Estat que mostren el seu cansament cap a la capital. Teruel Existe o Soria ¡YA! són fruit del rebuig cap a unes elits madrilenyes que, en paraules de Pazos, “viuen desconnectades del que els envolta”.
Entonant el mea culpa
El 2018, el cantant de trap Yung Beef i Andrea Levy, actual regidora de l’Ajuntament de Madrid i que en el passat havia estat diputada del Parlament de Catalunya, entre altres càrrecs, van protagonitzar una disputa a les xarxes que escenifica bé la relació entre Barcelona i Madrid. En una entrevista a El Mundo, Beef afirmava que, a la capital catalana, l’escena de la música underground, a diferència de Madrid, s’estava morint. Aquest era el motiu que el cantant esgrimia per haver deixat Catalunya i haver-se instal·lat a la ciutat castellana.
Automàticament, Levy va reaccionar aplaudint aquelles declaracions i va assenyalar que la marxa de l’artista era conseqüència del procés independentista. En to agressiu, el traper va contestar que la seva decisió no tenia res a veure amb el sobiranisme. La realitat és que havia marxat pel que considerava un ambient metropolità opressiu i per la massificació turística de Barcelona. Segons relatava, tots els bars i discoteques estaven pensades per al visitant i programar-hi concerts era gairebé impossible.
De la mateixa manera que la literatura sobre el centralisme de Madrid és abundant, també ho és la que fa referència a la pèrdua de capital polític i econòmic de la metròpoli de Barcelona. En els discursos de Beef i Levy hi ha els dos argumentaris més freqüents: “la ciutat s’ha venut al turisme” i “la ciutat ha perdut pistonada amb el procés d’independència”.
No són veus aïllades. El periodista Josep Martí Blanch reflexionava, en una columna al diari Línia, que Madrid li produeix enveja. “Té a veure amb el fet que ells tenen un projecte polític i nosaltres cap. Aquesta és la diferència que fa la diferència. Ells estan intentant alguna cosa, nosaltres res”, escrivia.
Amb projecte o sense, el cert és que Barcelona i la seva àrea metropolitana és un territori en el qual, segons diversos estudis, cada cop és més complicat viure-hi. Segons un informe del Deutsche Bank de l’any 2019, per exemple, Madrid figurava entre les 30 ciutats del món amb més qualitat de vida i amb millors sous, mentre que la capital catalana no apareixia en cap de les dues categories.
