«Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi»
Joan Oliver
Com si fos hivern en ple estiu –malgrat els incendis i les pluges–, dijous passat l’Idescat feia públiques les dades sobre l’Enquesta de Condicions de Vida de l’any 2020. Molta gent estava a l’espera de la seva publicació, perquè és un dels sensors més fidedignes de la radiografia desigual del país i, en els temps tèrbols que corren, era la necessària primera avaluació global dels efectes devastadors de la Covid-19. I, tot i això, la dura radiografia és encara parcial. És a dir, tot apunta que encara serà pitjor. Perquè les dades socioeconòmiques que s’hi refereixen, les pitjors de la darrera dècada, són relatives al 2019 i escupen que, tot just abans de l’esclat de la pandèmia, el risc de pobresa a la societat catalana havia crescut del 23,6% al 26,3%. Una xifra històrica que situa 1.993.000 persones en risc d’exclusió social. 223.000 persones més en un sol any i tot just abans de la Covid. L’altra part de les dades, ara sí relatives al 2020, anuncien el que ja és aquí, ininterrompudament, fa anys i panys: el 45% de les persones tenen dificultats per arribar a final de mes (moltes dificultats, un 9,2%; dificultats, un 12,8%; amb certa dificultat, el 23%).
Aquest incendi forestal en marges i perifèries travessa les 236 zones més fràgils i precàries del territori, on la vulnerabilitat social s’ha enquistat en les darreres dècades. En èpoques de vaques grasses d’orgia immobiliària i en anys de vaques magres i retallades salvatges. Amb un retrovisor dràstic: entre 1991 i 2001, etapa de la faula del creixement econòmic, el que van créixer també foren els barris vulnerables, que es van multiplicar quasi per cinc. La part principal, a tocar dels rius Besòs i Llobregat, on es concentren el 70% de les zones castigades de l’àrea metropolitana. Alguna cosa tindrà a veure amb la política: les darreres adjudicacions de la llei de barris són encara de 2010. Una dècada sense fer res. Digue’m què (no) fas i et diré qui ets. Mentrestant, som una societat que cavalca entre dues crisis: encara no havíem sortit dels estralls de la crisi de 2008 –els nivells d’inversió pública de la Generalitat encara no han assolit els de 2010– que va arribar la Covid. Crònica d’una desfeta anunciada, entràvem desiguals a la crisi i en sortirem més desiguals encara en una dinàmica que té nom i responsables: segregació social, devaluació democràtica i degradació ètica.
El 30,6%, tres punts més que el 2019, no es pot permetre ni una sola setmana de vacances a l’any
Perquè ara que l’estiu ja no és estiu, una de les dades que més frapen és la que acredita que el 30,6%, tres punts més que el 2019, no es pot permetre ni una sola setmana de vacances a l’any. Una setmana de cinquanta-dues. Així estan un de cada tres catalans i catalanes. I no. No és que no s’ho puguin permetre perquè estiguin reclosos en la maldestra cinquena onada de la Covid-19. Són confinats a perpetuïtat, estiu rere estiu, per la pobresa crònica que arrossega aquest país. En el mateix fil fràgil, la mateixa enquesta recorda encara una altra dada de la pobresa ‘més nova’, que es va consolidant en un país low cost: un de cada 10 treballadors (el 10,9%) està en pobresa assalariada. Treballa, però no arriba a final de mes.
Tot plegat, en una societat travessada pel sexisme, el racisme i el classisme –va per barris, va per classes, va per sexes, va per edat i va per origen– i on el risc d’exclusió colpeja la infància (en els menors de 16 anys aquest puja fins al 35,7%), els avis i les àvies (19,7%), les dones (27,8%), les persones a l’atur (53,8%) i, especialment, les persones migrants (61,6%). En el revers de la mateixa moneda, dos indicadors més expliciten l’abisme i el ritual habitual de la desigualtat: que si més són més pobres és perquè uns pocs són més rics. L’índex S80/S20 certifica que el 20% de les llars amb més ingressos acumulen 6 vegades el que ingressen el 20% de les llars més desafavorides. L’any anterior era el 5,4. I l’Índex de Gini, que mesura la desigualtat d’un país, repunta: del 31,2 al 31,7. L’evangeli segons Sant Lluc: a qui més té més se li donarà; a qui poc té, res li quedarà. Dada no menor, l’estudi ressenya l’impacte i la insuficiència permanent de les transferències socials. Abans de cap transferència pública, el risc real de pobresa i exclusió afecta el 42% de la societat catalana. Un cop transferits, el risc d’exclusió passa al 21,7%, dos punts més que el 2019. És a dir, l’escut social deixa fora la meitat dels cremats, en un incendi forestal sense prou mitjans ni prou bombers que apaguin un foc que el mateix sistema atia cada dia. Al capdavall, si el problema és d’estructura, la solució només pot ser estructural.
Un de cada 10 treballadors està en pobresa assalariada. Treballa, però no arriba a final de mes
Però si tenen temps i queden ganes –ara que l’estiu no és estiu i que per a tants, massa, 1.993.000, és hivern tot l’any–, apropin-se urgentment a la biblioteca pública o a la llibreria de barri més propera i llegeixin Desde la línea de Joseph Ponthus (Siruela, 2021), malaguanyadament mort per un maleït càncer el gener passat amb només 42 anys. Allà hi trobaran despullada i esperançada encara la classe obrera del segle XXI, allò que ens esgota i allò que ens aliena, convivint al costat del que encara ens fa bategar i sobreviure. Hi pensava tot just aquest divendres passat, a Can Serra de L’Hospitalet, a la Casa de la Reconciliació, autoconstruïda i aixecada per veïns i veïnes en un antic abocador. L’any 1974. Desafiant a cara descoberta el franquisme. En barris fets a mà i sense demanar permís ni perdó. Un divendres de ple estiu on cremaven dades gèlides de desigualtat. Un divendres on, terra no cremada del tot i a peu de parròquia de nou –i gràcies sempre, Jaume Botey–, escoltava les companyes de la xarxa de suport alimentari impulsada per la XES de L’Hospitalet –experiència d’un suport mutu solidari a 3.000 persones durant els pitjors moments de la pandèmia–. Allà, la Mariló, a peu de plaça i rememorant migracions d’ahir i d’avui, antigues resistències clandestines i la més vella de les solidaritats comunitàries, es feia aquesta pregunta: Què ens ha passat entremig? Com es van desfer els vincles? On ens vam perdre? Quan es va començar a torçar tot? La pregunta em va dur a un vell conte d’Eduardo Galeano, un conte de postguerra en temps de plena dictadura franquista on un fill requeria al pare anarquista sobre l’origen del món:
«—Però papa —li va dir en Josep, plorant—, si Déu no existeix, ¿qui va fer el món?
—Ximple —va dir l’obrer, capcot, gairebé en secret—. Ximple. El món el vam fer nosaltres, els paletes.»
