És prou sabut que no hi ha cap projecte social que rutlli sense cossos vius, sense persones actives, que en són el tractor i el motor, el cor i el batec, l’ànima i la marxa. Segur que us venen al cap, de cop, uns quants noms que fan més habitable el món i que costa dissociar de projectes que sempre són col·lectius –som el que fem, diu la dita, i per això hi ha la Maite de la llibreria Pebre Negre, la Irene de la Ciutat Invisible o l’Iñaki d’El Lokal. A Sabadell, com a tants indrets d’un país on la norma de la resistència sempre ha estat l’autoorganització, existeix el projecte Supercoopera. Una iniciativa contra l’emergència alimentària, en la llarga lluita contra l’exclusió social, nascuda d’un grup de persones que es van conèixer en les maltempsades de la crisi de 2008 i en les lluites pel dret fonamental a l’habitatge. Supercoopera ha fet de la lluita contra el malbaratament alimentari la seva raó de ser i cada setmana distribueix cistelles amb producte fresc que arriben a un univers de 374 unitats familiars: és a dir, 1.042 persones, 400 de les quals són menors i 268 adults sols. Ho fan en base a un moviment comunitari que pivota en el treball voluntari –amb especial participació de persones jubilades, a l’atur o en precari. Gent que s’organitza per fer la vida millor arran de barri i que ha esdevingut rebost i vincle, cistella i camí. Una de les ànimes d’aquest projecte popular es diu Vicente. El Vicente de Supercoopera. El Súper Vicente. El Vicente Palomo, que sempre parla del dret a decidir –també i dignament– sobre la pròpia gana, lluny de dinàmiques assistencialistes, de les trampes del consumisme i amb el projecte en comú d’obrir un supermercat cooperatiu. La capacitat del projecte per generar comunitat i enxarxar solidaritats, així com la seva potència de replicabilitat en qualsevol racó del país, va fer que el Projecte Lliures –impulsat per les Entitats Catalanes d’Acció Social, Coop57 i Òmnium Cultural– decidís donar-los suport i acompanyament ara fa dos anys. Actualment, disposen d’una nova nau i han impulsat una petita campanya de micromecenatge de 6.000 euros per seguir teixint la trama de la vida. Final del primer paràgraf i primera crida a la solidaritat per a aquelles persones que puguin aportar-hi. Ho podeu fer aquí.
Sense moure’ns de Sabadell, dilluns passat hi havia previst un altre desnonament al carrer Calassanç Duran, 41. Un dels 20 desnonaments diaris que hi ha a Catalunya en estricte silenci. 7.148 l’any passat, liderant el funest rànquing estatal. Va passar gairebé desapercebut, entre el brogit d’una campanya electoral on es parla, en còmputs inversament proporcionals, tant, tantíssim d’ocupacions il·legals com tan poc, poquíssim es parla de la severitat estructural, desigualtat pandèmica, de la manca d’habitatge digne. 15 anys de desnonaments i, com diria la dita, aquí no ha canviat res. El desnonament de dilluns era contra una família, amb menor inclòs, afectada per les conseqüències de les crisis que ens assetgen. El Fons Global Icata SA –una de les pantalles del fons voltor Cerberus– i el Banco Santander els van negar primer la dació en pagament i ara els neguen fins i tot un lloguer social. De cirereta cruel, en la voracitat insadollable dels carronyaires, els volen fotre fora de casa seva i exigir-los, a més, 90.000 euros de deute pendent. Quedar-te sense casa i continuar pagant-la. La llar que volien desnonar era, ho és encara, la llar del Vicente. Del Vicente de Supercoopera, un imprescindible antiheroi de barri com tots els que han aixecat, des de marges i tangents, aquest país. Humanitat contra brutalitat, solidaritat contra cobdícia, dilluns passat es va aconseguir aturar momentàniament el desnonament –s’ha ajornat, per ara, només un mes. Les crides a donar suport actiu es van escampar en els grups de suport, totes les alarmes es van encendre i totes les alertes ja estan donades. Veurem. Final del segon paràgraf, doncs, i segona crida a la solidaritat per a l’endemà del primer de maig: quan tornin a intentar-ho, perquè sempre ho intenten, caldrà posar els nostres cossos per aturar-ho.
Es parla tant, tantíssim d’ocupacions il·legals com tan poc, poquíssim es parla de la severitat estructural, desigualtat pandèmica, de la manca d’habitatge digne
Bàsics clàssics, només ha passat, encara que no suri en campanya electoral, que el Vicente ha rebut el que ha llaurat durant anys: la solidaritat, el suport mutu i aquella vella proclama veïnal de la conjura dels iguals del «tu per nosaltres i nosaltres per tu». Però acabant l’article, m’adono de dues coses que no sabia –cada dia, en cada vida, en cada lluita, s’aprèn un munt. Desconeixia que dissabte va morir el germà del Vicente –i desconeixia que el germà era el famós creador de la icònica frase Sa matao Paco que tant va popularitzar l’APM i que tots hem emprat alguna vegada. Llegeixo aleshores el comiat que el Vicente fa del seu germà –ple d’estima, agraïment i bondat– mentre llegeixo alhora la nota que ha fet pública Pepe Mújica, exguerriller tupamaro i expresident uruguaià, sobre la malaltia que pateix de mal pronòstic –un càncer d’esòfag. En les seves paraules nien les lliçons serenes de tota una vida atrotinada dedicada a la lluita i a les verdures –i penso: mira, com el Vicente. En Pepe hi concentra la saviesa acumulada després de tantes dècades, tantes nits i matinades, de dignitat i resistència. I diu en Pepe, adreçat a tants Vicentes i Vicentas, de l’ahir, de l’avui i del demà:
«Les quiero transmitir que, en mi vida, más de una vez anduvo la parca rondando el catre. Pero me siguió pastoreando todos estos años. Seguramente que, por obvias razones, esta vez me parece que venga con la guadaña en ristre. Veremos lo que pasa.
Mientras tanto, mientras pueda, yo voy a seguir militando con mis compañeros, fiel a mi manera de pensar. Entretenido con mis verduras, con mis gallinas. Porque no se cambia de matungo al final del río. Siempre he sido un terrón con patas y amo a la tierra. Y mientras el rollo aguante, voy a estar.
Quiero sí agradecerles y, además, transmitirles a las pibas y pibes de este país, a los jóvenes, que la vida es hermosa, que se gasta y se va. El quid de la cuestión de triunfar en la vida es volver a empezar cada vez que uno cae. Y que, si hay bronca, que la transformen por la esperanza.
Que luchen por el amor. No se dejen engatusar por el odio. Si los llega a atrapar la droga, no se queden solos. Nadie se salva solo. Pidan colaboración, luchen. La única libertad está en la cabeza y se llama voluntad. Y si no la utilizamos, no somos libres. Esto hay que entenderlo. Este desafío lo tienen las próximas generaciones. La vida es tan hermosa que no tiene sentido que la sacrifiquen por estupideces. Por lo demás, estoy agradecido. Y al fin y al cabo, que me quiten lo bailado».
Final d’article i imprescindible i darrera crida general al desafiament –i a la festa: de resistir, de lluitar, de viure. Estem amb tu, Vicente.
