Rafa Nadal es va acomiadar del Godó. Foto: Barcelona Open Banc Sabadell
Cada cop que torno a veure l’entrevista a Teledeporte de Montse Busquets a Rafa Nadal (Manacor, Mallorca, 1986) em sembla més simbòlica, per on i quan es fa, el to i el discurs. La conversa tenia lloc el passat 17 d’abril, sota un plataner i amb la piscina de l’RCT Barcelona a l’horitzó.
Fa pocs minuts que el tennista del club ha perdut per 7-5 i 6-1, en poc més de dues hores, contra Alex de Miñaur. Nadal, que jugava a la pista que duu el seu nom, saludava el públic i s’acomiadava carregat amb les bosses amb el material esportiu. No va trigar gaire a asseure’s a la sala de premsa. Potser perquè no era una trobada més amb els periodistes. Semblava un epíleg. “Soc una persona força estable emocionalment que intenta prendre’s les coses amb filosofia i analitzar els detalls amb precisió. La realitat és que el més normal és que aquest hagi estat el meu últim partit aquí, al Godó, un torneig molt important per a mi i amb una gran tradició que es disputa en un club de tennis. Per tant, hi ha una vida diària i això marca la diferència”, enraonava.
Fa sis anys…
Tornem a la seva conversa amb Busquets, sota un plataner, un dels arbres més longeus, i a prop de la piscina del club, on la tradició marca que el campió del Godó s’hi llenci vestit. Al compte de Twitter de l’RCT Barcelona hi podem veure un Nadal volant, a punt d’aterrar a l’aigua i seguit dels i de les aplegapilotes, que s’uniran a la festa. La imatge té sis anys i el balear celebrava així el seu 11è Godó. En guanyaria un més. 12 en total, repartits entre 2005 i 2021. Nadal, competidor insaciable, està orgullós de tenir més títols que ningú a Pedralbes, d’acumular 22 Grand Slams, dos ors olímpics (en individuals i en dobles), 92 trofeus individuals o cinc Copas Davis. Allò que més el satisfà, però, són les emocions, el tracte rebut, els aprenentatges i els murs tombats.
A Busquets li confessava que feia uns dies no s’imaginava ni tan sols poder disputar el torneig i que, després de perdre per 7-5 el primer set, “sabia que el partit havia acabat”. Dol sentir pronunciar un discurs així a un dels esportistes més resilients de la història, a algú que ha fet tants girs de guió en els moments més difícils. A algú que, com relaten Jaume Pujol-Galceran i Manel Serras a Rafael Nadal. Crónica de un fenómeno, la primera biografia publicada sobre el tennista (2007), en aquell moment ja havia patit molt per no haver de retirar-se. El desembre de 2005, mentre mirava el mar, rumiava i es feia mal: “No suporto més aquesta situació. És desesperant. Visito un metge i un altre, i no sé si podré continuar jugant. Aquesta situació és terrible”.
Nadal està obligat a ser un nou Nadal, un jugador que, segons dades d’Alejandro Ciriza per al diari El País, va treure a 170 km/h en el seu comiat al Godó, quan la seva mitjana és de 190. “He hagut de jugar amb el fre de mà”, se sincerava el protagonista, malmès en diferents parts del cos. L’última, l’abdominal. “Això no és fàcil perquè va en contra de la meva manera d’entendre l’esport, però ara mateix és el que hi ha. He d’actuar com toca per donar-me opcions a les pròximes setmanes”, continuava. Aquesta, en teoria, és la seva última temporada en actiu i vol dir adeu amb la versió més competitiva possible.
Roland Garros, on ha regnat 14 anys, vol veure Nadal per últim cop. Potser enfrontant-se a Casper Ruud, el campió d’aquest Godó després de superar a la final Stéfanos Tsitsipás per 7-5 i 6-3. Ruud, és clar, va acabar a la piscina.
