En els darrers dies ha saltat a la premsa que diferents entitats sol·liciten formalment que l’Hospital de Mollet del Vallès i el CUAP (Centre d’Urgències d’Atenció Primària) de Santa Perpètua de Mogoda disposin d’un servei d’urgències en salut mental, així com d’un servei d’ingrés per a aquells pacients que ho necessitin. S’han mogut fitxes també a nivell polític, i diferents ajuntaments del Baix Vallès han debatut i aprovat mocions al respecte.
Certament, és inconcebible que una àrea de cobertura sanitària de 165.000 habitants no disposi d’aquesta atenció per a un problema que ens atrapa cada cop més a les seves xarxes, sovint, indissolubles.
Es fa evident, doncs, una manca d’assistència integral i accessible per a la totalitat de la població, sigui quina sigui la seva dolència, incloent-hi les de naturalesa mental.
No és cap novetat, i lamento ser poc original, que cal trencar mites i acabar amb l’estigma que emmascara aquests trastorns. Les persones que els pateixen han de poder ser ateses amb uns recursos, uns professionals i unes instal·lacions dignes.
Què no s’entén del que els succeeix als malalts mentals? Quins greuges pateixen? Com es pot atendre aquesta realitat com cal?
Diuen que, de vegades, cal trencar-se per tornar a esdevenir, i aquesta premissa és ben certa. La llàstima són els bocins que no tornen a encaixar; aquells que resten esparracats, abandonats i foragitats de tot el que un dia van ser. Hem d’anar amb compte amb tot el que es perd pel camí amb una gestió deficient d’aquest tema, i quant de mal s’infligeix a la persona i als que l’envolten.
Habitualment, es mesura la fortalesa de la ment humana amb indicadors erronis. Tots devem haver escoltat alguna vegada “a mi això no em passarà mai”, “no ho entenc”, “jo no crec en psicòlegs i psiquiatres”, “si no se’n surt és perquè no vol”, “ara tothom està deprimit”… Són comentaris pejoratius que no contemplen la possibilitat que un dia els toqui als que els formulen travessar aquesta fina línia i davallar al fons del pou o ser víctimes de crisis d’angoixa o atacs de pànic. Les malalties mentals oprimeixen, desdibuixen, desgasten i, en el pitjor dels casos, anul·len l’essència interior i deixen la persona amb una absoluta sensació d’indefensió.
El doctor Antoni Bulbena, coordinador de la Unitat d’Ansietat de l’Hospital del Mar de Barcelona durant molt de temps, ens regala sentències contundents respecte, per exemple, a aquesta angoixa: “Tens la impressió que et pots morir, que et tornes boig o que està a punt de passar una cosa molt greu…”. Apunta, així mateix, que “hi ha professionals que diuen que el medicament ha de ser l’última opció […]. És el contrari: de vegades és important que el medicament no tardi gaire, perquè com més dura la por, més seqüeles té”. Fins i tot afirma que comparteix el seu telèfon amb els pacients i que els demana que li facin un retorn del seu estat, perquè “el tractament de la por és la presència. Si algú té por, però té algú al costat, la por baixa. No pots deixar la por en mans d’una pastilla. Cal que la persona que l’acompanyi hi sigui”. Parla, així mateix, d’empènyer el pacient a consultar-li qualsevol dubte enviant-li un missatge.
Les persones que pateixen trastorns mentals han de poder ser ateses amb uns recursos, uns professionals i unes instal·lacions dignes
És obvi que aquest plantejament, avalat per una formació tant de caire nacional com en universitats de renom internacional (Cambridge), però sobretot per una àmplia experiència en psiquiatria, no casa amb un sistema sanitari que reconeixem mancat d’aquesta proximitat; d’aquesta opció de la immediatesa i de la possibilitat d’acudir-hi quan algú se sent afectat per una patologia d’aquesta índole.
Sabem que l’angoixa és un trastorn que no parla per si mateix, perquè només indueix a la fuga; a posar-se a recer sense cap mena de voluntat de verbalitzar què se sent. I si el malalt no té paraules, només pot ser atès per aquells que dominen l’idioma d’aquest mutisme selectiu. Entenc que els intèrprets han de ser, per tant, professionals sanitaris de l’especialitat psíquica. Per molt bona voluntat que pugui tenir el metge d’urgències, i per molta empatia que demostri, no disposa ni de les eines ni de la formació específica per afrontar aquesta modalitat d’emergència.
Estem parlant de les malalties més freqüents, que afecten gairebé un 20% de la població, i que no estan rebent el tractament i l’atenció necessaris. Quan un malalt necessita ajuda (un cop ha fet el procés intern i difícil de reconèixer que l’ha de rebre, o bé ha esclatat en forma de crisi) i acut a urgències generals sota efectes com la sudoració, tremolor, palpitacions, tensió muscular, mal de cap, mareig, respiració ràpida, sensació d’ofec, molèsties gastrointestinals, boca-seca… El més habitual és que li posin una pastilla sota la llengua i, quan les seves constants es recuperin, que l’enviïn de nou cap a casa, amb la consigna que es tracti a consultes externes. I ara encetaríem un altre tema, si parléssim de la saturació existent als centres de salut mental, de la manca de sanitaris del sector, de les llargues llistes d’espera i de les cites mèdiques excessivament distanciades en el temps en cas de tractaments psicoterapèutics.
Cal sumar-hi, per mantenir el fil de la necessitat, tanmateix, un altre condicionant, que és el fet que el metge associï altres dolències que tenen base real i requereixen exploracions clíniques pertinents al trastorn que l’historial de qui es visita reflecteix. En cas d’ansietat, de seguida es té el diagnòstic. I si no era només resultat de la hipocondria de l’individu? Se sap que aquesta somatització està associada a processos d’alteració, però també està demostrat que augmenta el risc de patir malalties més comunes, com ara les cardiovasculars i les respiratòries. No obstant això, com que els que ho pateixen tendeixen a fer-se proves mèdiques i consultes innecessàries, i malauradament poden generar cert rebuig en els professionals de la medicina, aquest fet pot tenir conseqüències nefastes.
Es necessita un servei d’urgències que doni resposta eficient a la causa que ha portat la persona a requerir atenció mèdica, sigui per consum de drogues, per experiències traumàtiques esdevingudes de sobte, per acumulació d’estrès que ha esclatat i ha deixat la persona feta un nyap, per crisis d’ansietat… Per qualsevol trastorn de salut mental. Tots aquells que hi acudeixin en aquestes circumstàncies necessiten ser atesos amb dignitat, i aquest fet només és possible si ho deixem a les mans de qui en sap.
En conclusió, no puc fer altra cosa que sumar-me a aquesta reclamació del tot sensata, coherent i fonamentada per arguments sòlids, i reclamar amb veu alta i clara que sí, que l’Hospital de Mollet del Vallès i el CUAP de Santa Perpètua de Mogoda donin resposta a aquesta necessitat. Si és un clam fort, sincer i compartit, arribarem a fer-nos sentir perquè aquells que tenen la capacitat d’incidir en aquesta realitat es posin a treballar de valent.
Ester Safont, docent
