Per segona vegada consecutiva, l’alcaldia de Barcelona s’ha decidit des dels despatxos de Madrid. I un cop més, comptant amb la necessària col·laboració d’aquells que venien a enderrocar el Règim del 78 i que han acabat esdevenint la seva falca. Ha estat molt trist veure l’alcaldessa Ada Colau fent el paper que fa quatre anys havia interpretat Manuel Valls. La gran diferència és que l’exprimer ministre francès no va amagar mai quin era el seu objectiu. Els comuns, en canvi, prometien només 24 hores abans del ple de constitució de l’Ajuntament que no prendrien part en cap operació que comptés amb la participació del PP. És cert que, a aquestes altures, de credibilitat ja no els en quedava gaire, però aquest darrer episodi hauria de fer caure la bena dels ulls d’aquells que encara volien atorgar-los un bocí de credibilitat.
El més trist de tot és constatar que Ada Colau i els comuns han acabat avalant un acord entre PP i PSOE que el que persegueix és precisament destruir el seu propi llegat. Només cal veure els punts de l’acord que ja han transcendit per entendre-ho: posar fi a les superilles, frenar la implantació de carrils bici, aturar la connexió del tramvia per la Diagonal, anul·lar el 30% d’habitatge protegit, suprimir la taxa turística, ampliar l’aeroport del Prat, etc. El gir cap a la dreta al govern de la ciutat de Barcelona ha estat únicament possible gràcies a la col·laboració dels comuns. I sí, parlo obertament de gir a la dreta, sobretot tenint en compte que l’acord al qual havia arribat Esquerra Republicana amb la candidatura de Xavier Trias recollia moltes de les propostes programàtiques republicanes. I si algú encara en té dubtes, només ha de comparar el contingut de l’acord entre Trias i Maragall amb les mesures que ha aconseguit incorporar el PP per fer de Jaume Collboni l’alcalde de Barcelona. L’acord que ha quedat estroncat era i és infinitament més progressista que el que ha acabat reeixint.
El gir cap a la dreta al govern de la ciutat de Barcelona ha estat únicament possible gràcies a la col·laboració dels comuns
Pel que fa als dos altres actors d’aquesta reedició del pacte de la vergonya a Barcelona, tant PP com PSOE s’han afanyat a mirar d’atribuir-se el mèrit de l’operació per guanyar el relat mediàtic. No deixa de ser significatiu que els dos únics llocs on els dos grans partits estatals s’han posat d’acord han estat Barcelona i Euskadi per frenar l’independentisme. I en clau barcelonina, que ningú s’enganyi. La jugada no ha estat contra Xavier Trias, per moltes ganes que ell tingui d’enviar tothom a pastar fang. El que ha fet actuar els poders fàctics no ha estat la possibilitat del retorn d’un alcalde convergent. El que ha desencadenat la reacció de l’Estat ha estat l’acord de la candidatura de Trias per Barcelona amb Esquerra Republicana. Un govern del nacionalisme català de dretes (l’exalcalde no es va amagar en campanya, en cap moment, reivindicant el retorn de Convergència) era assumible. No ho era, en canvi, un govern independentista amb Esquerra Republicana estirant cap a les polítiques progressistes.
El que ha passat a Barcelona ha de tenir resposta a les eleccions del 23 de juliol. I la millor manera de respondre-hi passa per omplir les urnes de vots independentistes. Cal tornar a llençar un missatge clar a aquells que es pensen que les decisions que afecten la vida dels catalans i les catalanes es poden prendre des d’un despatx de Madrid, amb nocturnitat i traïdoria. Per això ERC incorpora Ernest Maragall com a candidat al Senat. Persistirem en la defensa dels drets i les llibertats de Catalunya. Però tampoc hem de perdre de vista que en aquests comicis ens hi juguem molt més. També és important barrar el pas als discursos d’odi de l’extrema dreta. En aquest sentit, cal mirar el que ha passat a Ripoll, on Junts s’ha desmarcat d’un acord amb la resta de forces democràtiques per evitar un govern de l’extrema dreta. Davant del feixisme, cap dubte i màxima determinació, independentment de l’ensenya nacional que enarbori. A Ripoll ha quedat clar qui és útil per frenar l’extrema dreta i qui s’hi posa de perfil. Que ningú ho oblidi quan ens cridin a les urnes el pròxim 23 de juliol.
Oriol López, vicesecretari general de Coordinació Interna d’Esquerra Republicana
